Totes les bodes són iguals? Vaig assistir fas uns anys a una boda semi-protestant, a la frontera entre Castella-Lleó i Extremadura, on el nuvi, equipat amb uniforme tradicional escocès de faldilla a quadres, es casava sota un pollastre de cap per avall. Per tant, suposo que la resposta a la pregunta és un no. Però diria que la resta de bodes utilitzen el mateix cd per fer ballar la gent després de l’àpat. Entre la boda d’aquest passat dissabte i la de finals de setembre, la diferència va ser que sonés Young Folks de Peter, Bjorn and John entre Shakira, Juanes i Paquito, El Chocolatero. I precisament avui, un diari gratuït duia un reportatge sobre aquesta cançó i la seva sobre-exposició quan el món indie ja la tenia coll avall. Irremeiablement, serà una de las aborrecidas. Al temps.

La boda de dissabte, a part de deixar-me sense veu, també va destapar Losing My Religion com un altre temazo d’aquests que els fans de R.E.M. no deuen escoltar sovint i mai deu estar entre les seves favorites.

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.