Come Monday Night

Cada boda és un esdeveniment especial pels nuvis i una excusa excel·lent pels convidats per comprar roba nova a estrenar. Doncs el nou vestit de la Síl es va trencar estrepitosament mentre ballava al ritme de Paquito el Chocolatero o alguna cosa semblant (sé que no és una imatge gaire poètica però així són aquestes celebracions). En la seva defensa s’ha de dir que també es va ballar Antònia Font i el Human de The Killers i que altres convidats van tornar a casa en camsieta imperio.
Tot sembla indicar que aquesta cançó dels Killers ha substituït a Young Folks com el tema que s’ha de posar durant uns segons a tot esdeveniment per semblar cool o trendy però The Killers mai més tindran ja estatus cool i trendy. Com a prova, Sam’s Town van sonar també en una altra boda a la que vam assistir farà un parell d’anys i mai a la vida un grup que sona a bodes serà acceptat en cercles gafapastes.

Máquina, Piedra, Planta, Animalito

Dissabte vaig estar a la festa de l’Eli on no es va esmentar la crisi econòmica, la delinqüència de carrer o el preu desorbitat de les hipoteques i hi havien globus liles per tot arreu. Molt agradable. Per altra banda, divendres nit es va organitzar també una festa, de caire més privat i més enfocada al ball que al diàleg. Vaig descobrir que la Síl mai havia escoltat Buddy Holly, una de les cançons aborrecidas (llista a la que he descobert que s’ha d’afegir Wa Yeah!).

Em pregunto sota quina pedra es va amagar durant tot el 1994

Prefiero No

Totes les bodes són iguals? Vaig assistir fas uns anys a una boda semi-protestant, a la frontera entre Castella-Lleó i Extremadura, on el nuvi, equipat amb uniforme tradicional escocès de faldilla a quadres, es casava sota un pollastre de cap per avall. Per tant, suposo que la resposta a la pregunta és un no. Però diria que la resta de bodes utilitzen el mateix cd per fer ballar la gent després de l’àpat. Entre la boda d’aquest passat dissabte i la de finals de setembre, la diferència va ser que sonés Young Folks de Peter, Bjorn and John entre Shakira, Juanes i Paquito, El Chocolatero. I precisament avui, un diari gratuït duia un reportatge sobre aquesta cançó i la seva sobre-exposició quan el món indie ja la tenia coll avall. Irremeiablement, serà una de las aborrecidas. Al temps.

La boda de dissabte, a part de deixar-me sense veu, també va destapar Losing My Religion com un altre temazo d’aquests que els fans de R.E.M. no deuen escoltar sovint i mai deu estar entre les seves favorites.

I’d Even Like To Love Eventually

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.

Stop The Clocks

Quina vida seria si vinguessis un dia a casa a prendre te. Et recolliria a dos quarts de quatre i prendríem lasanya. Et tractaria com una reina. Et donaria maduixes amb crema i tots els teus amics es posarien verds d’enveja de la meva lasanya.
Aquests podrien ser els millors dies de les nostres vides però no crec que els estem vivint massa sàviament.
Quina vida seria si vinguessis un dia a casa a prendre te. Et recolliria a dos quarts de quatre i prendríem lasanya.

Ja ho deia la famosa poeta pianista pedagoga: tontos… però poetes.

No sé si la odio o l’estimo, però no escoltava amb atenció Wonderwall des de 1996. És com aquell plat que t’encanta però que n’estàs fart de menjar-te’l i repetir. Potser 10 anys després, vaig i em reconcilio.

Cadascú té la seva banda sonora personal i 15 anys dóna per molt més del que hi ha dins aquest doble cd, però no ens posarem a filar prim. No estan totes les que són però són totes les que estan.
I m’acaba sent igual. Jo sóc tan fan…