7.11.2008
Martha My Dear
Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (”el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.


Anteriors