Avui, a les quatre de la matinada, encara em mirava fixament el Mac, el despertador de l’habitat, l’iPhone, els còmics a la tauleta de nit, la porta del dormitori, la paret.

Hi ha dilluns en els que és millor no sortir de casa. I com els dimarts sempre són pitjors que els dilluns, ara penso que millor no haver sortit del llit. Torno a tenir insomni i una apatia que no sé si és depressió perquè no sé si mai n’he tingut una o una son incontenible. A les quatre de la matinada m’he posat a enviar SMS’s sabent que no es llegirien i, de segur, acabarien despertant als receptors.
Tinc una forta correspondència via SMS durant tot el dia, sempre amb les seves paraules senceres i accents. No sóc persona de parlar per telèfon. A mi doneu-me mitjans epistolars, ja siguin amb tecles o boli BIC. Em comunico via post-it amb la meva companya de pis i això que vivim en cinquanta metres quadrats. En el passat, vaig espatllar un Nokia que no podia continuar funcionant amb una base de dades de missatges de més de 2.500 texts. Tots els que havia rebut des de que em van regalar el mòbil, fenomen també conegut com Síndrome de Diógenes 2.0 (en podem parlar un dia).
Avui, amb el desconcert que duc a sobre, que no sé si estic deprimit o ansiós o normal o sóc un optimista incorregible que acaba donant l’estoica sensació de que res importa, fins i tot m’ha passat pel cap fer un post íntim i dir que porto un xupetón al coll. Però no. Si he de confessar una intimitat, que sigui una de ben grossa.
Durant uns quants anys vaig ser molt fan de Prince. Ma mare deia “este bajito me pone” (perquè “me pone” és un estàndard a la meva família per expressar atractiu) però jo preferia de manera heterosexual els seus àlbums sexuals i mig místics. Des de 1999 fins a Rave In2 the Joy Fantastic, que era tan tan dolent que me’n vaig oblidar per sempre del Prince Rogers Nelson i vaig aparcar tots els seus cd’s en una caixa de sabates sota el llit.
Ara que viu una segona joventut amb el seu vint-i-tresé disc, igual m’animo i els recupero. A ell i uns quants grups d’aquests molt dolents, i com diu la Sílvie, no canònics, com Mansun o Hurricane #1. Ningú nega que el caviar sigui una delícia però cada dia caviar? Les patates amb ketchup també estan bones i poden ser plat favorit.

Aquí, he vist un riu a París i Mordor.

Hi havia un gag de Faemino Y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.