Assume The Perpendicular

Com és la mitja nit. El moment perfecte per a fer les activitats més ocioses excepte dormir o planxar el sofà. No puc estar al llit sense tenir son. Encara menys sabent que podria estar fent alguna altra cosa interessantíssima i compulsiva fins a nivells malaltissos i una mica psicòtics. Ordenar còmics, dvds i cds alfabèticament, per estils, autors, editors o gèneres, buidant el contingut dels prestatges i acabant treien la pols dels mobles. Programar. Endreçar llibreries virtuals de música i fotografia. Qualsevol cosa abans de l’horitzontalitat. Amb nocturnitat però sense premeditació.

Però tu intenta fer-me reendreçar o netejar a les tres del migdia. Les riallades les sentiria fins i tot la balena aquesta que ara mateix em somriu mentre flota sobre un mar taronja.

A Lady Of A Certain Age

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters

I’m Just Waking Up To The News Of My Birth

El Risto que surt a OT ha tret un llibre mediàtic on, segons un crític vanguardista, sembla ser que entre molta palla irrellevant hi ha alguna perla i on es diuen coses com que el fet de fer cua ens iguala. És igual si ets ric o pobre, en una cua som tots iguals. Bé, això és exageradament incorrecte perquè no tinc prou dits al cos per comptar els llocs on, tenint un carnet, passe, entrada o contacte privilegiat, no puguis estalvia-te la cua i entrar només arribar. Una cua només iguala a qui fa cua.
El que iguala a la classes privilegiades, rics, pobres, blancs, negres, rossos i morenos són les petites coses quotidianes. Per exemple, que ens despertin amb una trucada de telèfon i en contestar, davant la (maleducada) pregunta de “estaves dormint?” (la veu d’ultratomba delata), respondre: “no, no… estava… (excusa aquí)“. És igual que la trucada sigui incomprensiblement matinera o siguin les tres del migdia després d’una farra descomunal la nit anterior. Per defecte, es menteix. Com si dormir fos un acte pel que hom s’ha de disculpar.
Després d’un cap de setmana de córrer darrere dos bessons d’un any fent un servei de cangur que al mercat deu tenir un peu desorbitat, no entenc aquella gent que quan va de visita per veure un bebè i li diuen que està dormint, comença a donar cops de porta, forçar la tos o altres activitats sorolloses només per despertar la criatura. Jo el primer, Ho feia sense dubtar quan el meu germà era un nadó. Què és? La venjança dels adults per ser despertats? Poseu el mòbil en silenci que costa un ou fer dormir un nen.

Em pregunto si el nostre veí dorm bé.

In The Beginning There Was Nothing

Durant anys (lustres, dècades) tornava del Saló del Còmic amb bosses plenes i plenes de còmics que gairebé m’obligaven a reestructurar l’estudiat ordre edito-gene-alfabètic* dels meus prestatges per poder col·locar tanta novetat de llom colorit. Aquest any he comprat només tres novetats i prou. It’s not the crisis. It’s the reprinting, stupid.
Així que, ara, els meus prestatges viuen tranquils. Els còmics es somriuen els uns als altres, feliços de saber que, probablement, durant un any més, seguiran junts tal i com es troben actualment. Només temen aquella nit d’insomni o aquella nit calorosa d’estiu on, per una raó encara per identificar, em dóna per canviar una cosa de lloc (diga-li còmic, diga-li cd, diga-li cadira) i allò desemboca en una cascada de canvis, moviments, trasllats i reordenacions que s’allarguen tota la nit fins que els primers rajos del sol entren pel balcó. I mai més res torna a ser el mateix.

*vull dir que, pel que fa a mi, les coses que són susceptibles de ser ordenades, s’ordenen per editor, gènere i alfabet… a la vegada. us repto a trobar un cd en concret al prestatge de cd’s de casa meva.

A Latte Double Shot For Judas

Vaig passar de pàgina a Strangers in Paradise. La Katina estava asseguda al gronxador del jardí, sota la pluja, plorant desconsolada. Un llamp va retrunyir* pel pati de llums i es va posar a ploure torrencialment. La nit va posar els efectes sonors, el còmic la imatge i el meu cap va modular les veus dels personatges.
Dues pàgines més tard, al còmic va deixar de ploure però, a fora, podia sentir com tronava encara. Vaig decidir no llegir més i apagar la llum.

Al matí següent, el cel era gris fosc i feia fred. Vaig pensar que no recordava com era vestir-se de tardor. Literalment no ho recordava. Com era? Una samarreta més jaqueta fina o un jersei i res més?
Que no vull passar calor. Que jo sóc de fred.

* retrunyir [ind. pr. 3 retruny] v. intr. [LC] Un soroll fort, ressonar a la manera d’un tro.
(Res de cagar).