Torno a no poder dormir. La mitja nit de dimarts la vaig passar endrapant entrepans de panrico sense crosta. Si li sumem les pluges d’avui, si jo fos un gremlin, a aquestes hores tindria múltiples germans bessons. La mitja nit de dimarts només va acabar en somnis delirants.
Recordo l’últim cop que he mentit. La dependenta d’una botiga de música sense glamour em respon quan li pregunto sobre Miqui Puig si es tracta d’un DJ, al que jo responc no sabent que és que sí, perquè sé que no parlem del mateix.

Jo m’entenc com que el cel de New York és més gran.

Bec una Coca-Cola que sembla reparar el mal d’estomac què tinc per l’excés de gelat d’aquesta matinada degut a l’ansietat de no poder dormir. Com més vull, menys ho aconsegueixo. Serà que aquest cap de setmana ha passat massa ràpid. O m’ha donat massa el sol.

Del camí de la parada de metro a casa, em creuo amb una mare que porta de la mà el que suposo és el seu fill d’uns 3 o 4 anys. El nen duu una samarreta taronja amb una de les primeres portades d’Amazing Spider-Man de Ditko al pit i que s’exten per les mànigues curtes.
Un carrer més enllà, em creuo amb una noia en bicicleta. Duu una cigarreta a la mà. Si mai he entès la gent que va en moto fumant, el fet de fer-ho en bicicleta és encara més desconcertant. Fumar fent un esforç físic és una cosa que se m’escapa.

I com cada nit, des de fa tres setmanes, inexplicablement torno a obrir els ulls a les 7.30h del matí. Ahir van ser les 7.28h. L’anterior les 7.32h. Mitja hora abans de que soni el despertador. I jo que no sé per què.

L’insomni té les seves avantatges. Aprofites el dia al màxim. Pots dedicar el dia a les tasques més desagraïdes com fregar, treure la pols, endreçar o planxar, què saps què et quedarà temps per veure aquells DVD’s què tens aparcats, llegir una bona estona al llit i passar incomptables minuts de delit amb aquelles cançons què mai et canses d’escoltar.

Potser un dels perills de l’insomni és si no saps distreure’t perquè ets una persona trista i no tens hobbies, i acabes al llit donant voltes sense parar. Això no porta enlloc més què a pensar de més. Massa. I a acabar torturat per idees i conceptes en les què ni hi tan sols hi vols pensar. En impossibles, improbables i inabastables.

I potser un dels efectes secundaris és el més què probable mal de cap després de dinar.

Llegeixo què Kant va oblidar d’instaurar la migdiada com a imperatiu categòric en la cadena del seu blog (un home avançat al seu temps, sense cap dubte).

Segons Kant, si no sabem que és la raó, no tenim cap possibilitat de determinar com s’ha d’actuar i de viure. Cal sotmetre la raó humana a la crítica. Cal determinar quines són les possibilitats i els límits del coneixement. Potser ell va ser conscient del seu propi límit i va arribar a un punt en el què no va poder afegir més imperatius categòrics.

Potser la seva resposta davant la qüestió de si podia afegir la migdiada com a imperatiu categòric va ser un simple nein, kann ich nicht. Traduït al català: no, no puc. Traduït a l’anglès: no, I can’t.

Kant, en un acte d’egocentrisme pur i de vanitat digne d’un fotolog de truites i bombolles, va decidir fer honor al seu cognom i dir: no, no puc. No, I can’t.

A l’igual què Chiquito de La Calzada, un altre popular filòsof del nostre temps, què també responia amb un condemoorr a les preguntes més insalvables de la consciència col.lectiva. Condemoorr, derivat etimològic de l’anglès I can’t more (en català no puc més) què va acabar convertint-se en no puedoorr, pedra angular del pensament global de la societat actual:

Sempre em respons què no.

Text inclós a l’assaig Jo, Filòsof (o Per Què No Escric Sobre Filosofia i La Misteriosa Connexió entre Immanuel Kant i Chiquito de La Calzada), pròximament a la venda a totes les llibreries amb venedors què et toquen el braç.

Em diuen pràctic. Em diuen pràctic, pragmàtic i hermètic. Potser és perquè no dormo. No dormo, no somio. No sóc un somiador. Sóc hiperrealista i ultraveloç. Puc treballar vuit hores, viatjar dues més en transport públic. Puc fer xerrades d’un parell d’hores als sofàs dels cafès i fer compres nadalenques. Veure la TV, una peli de DVD i llegir una bona estona. Escoltar els programes de ràdio nocturns i uns quants MP3’s mentre trastejo el portàtil.

Cada dia.

Sembla què tres hores comencen a ser suficients.

Crec què necessito una mica de vi roig i pastilles per dormir per tornar als teus braços, on acostumava a pertànyer. Les pel.lícules tristes i el sexe barat ja no em fan venir son.