Zoo Station

He superat la meva por a la serp de cascavell i ja gairebé dormo sense que em preocupi la seva presència encara que, de moment, miro de reüll un segon quan s’activa. Aquestes nits l’acompanya un mussol que parla monòtona i rítmicament. Crec que, en el fons, aquest mussol m’ajuda a dormir. Però crec que enyoro els sons de la ciutat. La respiració dels autobusos i el clic del canvi de llums dels semàfors. Aquests sons mai em treuen la son. Les màquines mai em preocupen, encara que no les entengui. Com, per exemple, el rentaplats. Com pot ser que plats plens de merda surtin tan nets? I on van a parar totes les restes de menjar? Com és que el rentaplats està tan net per dins quan ha acabat el seu programa?
Vaig créixer en un pis tecnològicament auster. Sense vídeo, rentaplats ni microones, elements a priori bàsics per qualsevol llar segons comparava casa meva amb la dels meus amics. No vaig tenir microones fins que em vaig independitzar (i tampoc va durar gaire). Però encara no he tingut mai un rentaplats.

Pel vídeo crec que ja és massa tard.

Pues Catacrocker!

Avui, a les quatre de la matinada, encara em mirava fixament el Mac, el despertador de l’habitat, l’iPhone, els còmics a la tauleta de nit, la porta del dormitori, la paret.

Only The Strongest Will Survive

Hi ha dilluns en els que és millor no sortir de casa. I com els dimarts sempre són pitjors que els dilluns, ara penso que millor no haver sortit del llit. Torno a tenir insomni i una apatia que no sé si és depressió perquè no sé si mai n’he tingut una o una son incontenible. A les quatre de la matinada m’he posat a enviar SMS’s sabent que no es llegirien i, de segur, acabarien despertant als receptors.
Tinc una forta correspondència via SMS durant tot el dia, sempre amb les seves paraules senceres i accents. No sóc persona de parlar per telèfon. A mi doneu-me mitjans epistolars, ja siguin amb tecles o boli BIC. Em comunico via post-it amb la meva companya de pis i això que vivim en cinquanta metres quadrats. En el passat, vaig espatllar un Nokia que no podia continuar funcionant amb una base de dades de missatges de més de 2.500 texts. Tots els que havia rebut des de que em van regalar el mòbil, fenomen també conegut com Síndrome de Diógenes 2.0 (en podem parlar un dia).
Avui, amb el desconcert que duc a sobre, que no sé si estic deprimit o ansiós o normal o sóc un optimista incorregible que acaba donant l’estoica sensació de que res importa, fins i tot m’ha passat pel cap fer un post íntim i dir que porto un xupetón al coll. Però no. Si he de confessar una intimitat, que sigui una de ben grossa.
Durant uns quants anys vaig ser molt fan de Prince. Ma mare deia “este bajito me pone” (perquè “me pone” és un estàndard a la meva família per expressar atractiu) però jo preferia de manera heterosexual els seus àlbums sexuals i mig místics. Des de 1999 fins a Rave In2 the Joy Fantastic, que era tan tan dolent que me’n vaig oblidar per sempre del Prince Rogers Nelson i vaig aparcar tots els seus cd’s en una caixa de sabates sota el llit.
Ara que viu una segona joventut amb el seu vint-i-tresé disc, igual m’animo i els recupero. A ell i uns quants grups d’aquests molt dolents, i com diu la Sílvie, no canònics, com Mansun o Hurricane #1. Ningú nega que el caviar sigui una delícia però cada dia caviar? Les patates amb ketchup també estan bones i poden ser plat favorit.

Aquí, he vist un riu a París i Mordor.

El Momento Más Feliz

Hi havia un gag de Faemino y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.