Abans era molt més senzill. Ni la informació general ni la precisa estaven tan a mà. Ara és molt més difícil a poc que hi posis una mica d’interès. Perdre-li la pista durant un temps a algun artista o personalitat que t’interessa i, posteriorment, descobrir en què ha estat involucrat és quasi impossible. Bàsicament, es tracta del final dels programes que omplien el seu contingut amb conceptes tan kitsch com “¿Qué fue de Parchís?“. I a mi, recuperar el temps perdut, és una sensació que m’agrada.

Ara estem més per l’esnobisme tecnològic desmesurat*.

*i el gust que dóna dir “spotify”? spotify!

Per fi algú pensa amb el cap en el món de la publicitat online. Per què enviar tant spam sobre medicaments, software i pornografia quan són les coses més fàcils de trobar a la xarxa? Si el que és busca és atraure públic de totes les edats, races, credos i tendències polítiques, el que s’ha de fer és provocar als possibles clients amb un contingut o producte ben enigmàtic.

A casa estem fem una mini marató de The Big Bang Theory, així la Síl pot sentir-se més tranquil·la* comprovant que no sóc la única persona en el planeta que juga amb una xBox, llegeix còmics Marvel i va a treballar amb la samarreta de Flash passats els 30. En honor a aquesta nova etapa a les nostres vides, aquí queda aquest post geek.

*he dit la Sil? volia dir sentir-me jo més tranquil

Una petita veueta m’ho va xiuxiuejar a cau d’orella en el mateix moment que ho vaig decidir. En el precís instant que vaig treure’m el rellotge a casa aliena i el vaig deixar sobre una petita tauleta amb planta en un racó del menjador, vaig saber que me’l deixaria allà. I així va ser. Oblidat per sempre més i sense rellotge des d’aleshores. Això i que, tot seguit, es va mirar en comunió el partit del Barça amb el Bilbao i el resultat va trastocar temporalment qualsevol procés mental racional que poguéssim fer.
Fa uns anys anar sense rellotge per aquests mons de Déu hagués estat dramàtic però avui dia tot porta hora. Fins i tot els bolis. Malgrat serveix de ben poc per competir amb els horaris imprevisibles dels trens (o el seu subministre elèctric). El nou drama en els temps que corren és deixar-te l’iPhone a casa. No ja per la música. És que té una aplicació de llanterna.

Un sap que està malalt de 2.0 (dospuntzeritis) quan s’oblida l’iPhone i és conscient que les cançons que va tararejant al cap no fan scrobbling a last.fm.

Té revolucionada l’oficina aquell tipus de dona catalogada fa uns anys pel meu amic Ferran com una de les que fa més ràbia. Aquella a qui li pregunten qualsevol cosa com, per exemple, si té hora i respon “jo no però el meu nòvio té un rellotge moníssim“.
I així han passat els dies. Sense calefacció, sense Gfail i mirant Lost, i potser una mica massa perquè diria que aquest matí he perdut deu minuts entre que he sortit de casa i he arribat a l’estació de rodalies. Tal qual, però sense flash de llum blanca ni res.

Encara no entenc per què el Ferran no té una categoria.

El súmmum de la indecisió és passar unes hores avaluant quin serà el nou password de sistema quan el mateix sistema t’exigeix canviar-lo després de caducar l’anterior i penedir-se de l’escollit deu minuts després d’haver-lo actualitzat, memoritzat i guardat fins i tot on no feia falta.
I, amb aquesta angoixa encara al cos, em pregunto perquè els restaurants i cafès del món no ofereixen entrepans de Bimbo™ amb Nocilla™ i perquè riure no és un verb reflexiu quan es tracta d’humor intel·ligent (sigui lo que sigui això).

Iba a hacerlo esta mañana, levantarme de la cama, comprar algo de comida y ordenar por fin mi vida…