Dos són dos els emails cadena que he rebut en les últimes 48 hores. El primer d’ells tracta sobre Ciutadans-Ciudadanos (quina mandra també aquest nom; la normalització no és dominar les dues llengües oficials a Catalunya, no parlar les dues a la vegada estil remix?), assetjament sexual i altres temes escabrosos relacionats entre sí. El segon prové d’un amic meu que reenvia unes fotos de set Golden Retrievers a un bon grup dels seus amics/coneguts amb el típic missatge-crit d’ajuda per aconseguir que algú adopti aquests cadells. Els animalons apareixen adormidets, amb la Golden Retriever femella al costat (assumeixo que és la mare), ben calentons amb una manta, al ben mig d’un menjador.

Els dos mails tenen una cosa en comú: el meu escepticisme. El primer m’he limitat a no reenviar-lo però pel segon, m’ha alegrat el dia la resposta exagerada d’una noia, una mica indignada, al comprovar com es mobilitza la gent per aquest tipus d’animals havent-t’hi centenars a gosseres municipals, com si tot fos culpa del meu amic.
Ah! Quin plaer veure que, per error (i s’ha disculpat a posteriori), ha respòs al multitudinari grup i no en privat al meu amic, com ella pensava. Educadament, però en to sarcàstic, he decidit enviar una segona resposta a tothom subratllant la innocència del meu amic al creure’s qualsevol mail amb fotos de gossets d’anunci de Scottex (publicitat) que rep. Llegeixes un text, veus unes fotos, i com en el cas dels gats bonsai o Asociación Nuevo Renacer, t’ho empasses i vinga a reenviar emails. Amb ho relaxats i còmodes que es veien els gossets a les fotos, com volen que estiguin a punt de regalar-los? Sortirien més nerviosos, no?

Més enllà de si algú ha agafat el sarcasme o de si el comentari té gràcia o no, el fet es que hem rebut resposta del meu amic que, en to cordial, diu que ell s’ho ha empassat i que li és igual que el qualifiquin de inocentón si amb un mail pot salvar uns gossos, i així no ser un desalmado com altres.

Reconec que he rigut.

Unes hores després, el meu amic anuncia que la font del mail original ha confirmat que tots els cadells han sigut adoptats i que potser jo no hauria de ser tan desconfiat. Ha aprofitat el mail per fomentar l’adopció de gossets, encara que no siguin (i cito) de marca, que es moren esperant un amo a les gosseres.

La meva resposta (a tothom, per suposat, no radica aquí el plaer d’aquests emails?) ha sigut aprofitar també aquell email per fer un crit solidari i fomentar l’adopció de nens que moren de gana, pateixen les conseqüències d’una guerra o d’un desastre natural. Que això dels “animals domèstics” és un concepte que ens hem inventat per no sentir-nos culpables de tenir animals a pisos de 50m2 o gàbies de la mida d’una caixa de sabates.
Total, que he passat de sarcàstic a cínic demagog. Algú molt savi sempre em diu que lu important és provocar i jo prenc bona nota.

Finalment, els he recomanat que adoptin nens, els apadrinin, donin un parell d’euros de tant en tant o mengin més xocolata.
Qualsevol d’aquestes coses els farà més feliços que un gos: es fa pipí indiscriminadament i no dóna conversa (poca capacitat de rèplica).

Vint-i-quatre hores després del primer, emails de gent que no conec enviant-me enllaços a webs per la defensa dels animals en perill d’extinció segueixen arribant. Sigh… Si no fos per aquests petits moments…

Crec que vaig a escoltar Golden Retriever al meu iPod. La millor cançó sobre un gos femella que mai s’ha fet (mora’t d’enveja, Lassie!).

Per l’estadística: aquest és el setè post on la paraula “super” forma part del títol.