Quan un s’acostuma a portar aquella llibreta de la que sempre s’havia parlat durant els anys d’institut, on aniríem apuntant aquelles idees que un dia ens farien famosos i que sempre ens robava el programa de moda, el temps passa i un li agafa cert gust a escriure-ho tot en format digital (en el cas de l’iPhone, és digital perquè es fa tot amb un dit).
I encara i així costa dir adéu, Moleskine, adéu. Malgrat el plaer de veure passar les pàgines simulades d’una llibreta en espiral dins una pantalla que jubila al llapis d’Ikea i el paper del dia a dia. Per alguns inconcebible. Com si Belle And Sebastian fessin música electrònica.

Sóc un fugitiu de la tradició per la que visc i defenc.

Quina dèria deu ser aquesta dels sopars al gener, que he rebut cinc invitacions aquesta setmana per anar a sopars d’allò més variats. Sóc molt sociable i simpàtic i suposo que no n’hi ha prou amb el nadal. En el meu cas, com ja he perdut tot el que havia de perdre, cap problema. I ja està recuperat, per si algú s’ho pregunta.
Crec que tot plegat són excuses per a que faci servir l’agenda de l’iPhone, que ara està molt buida. Tinc cita pel dentista al Febrer. Un parell d’aniversaris i ja està. Cap examen.
El que sí tinc ja pel 2008 son penediments: no haver posat a Deluxe a la meva llista de favorits del 2007. Com amb The Pipettes, que avui les posaria més amunt al top del 2006, l’àlbum del Xoel estaria ben a dalt. Això per fer-me mandra escoltar-lo. Ja veurem què passa quan escolti el de Björk.
I parlant de cançons, he començat a veure Grey’s Anatomy a petició popular. Sèrie de metges totalment oposada a House. Els primers capítols se m’han fet completament insuportables degut a l’excés de cançons que es poden sentir de fons. Cada capítol conté com tres aturades per posar una cançó mentre els protagonistes es mouen a càmera lenta i després, la meitat dels diàlegs tenen com a fons unes tantes més. Em semblen bé els cd’s amb música de sèries però això és més cansino que Carlinhos Brown.
Al menys a Buffy s’inventaven una sala de concerts.

Vuit del matí. Després d’una dutxa, surto al carrer i l’iPhone comença a emetre música. MobileScrobbler envia les cançons escoltades a Last.fm tan bon punt troba una xarxa wireless on connectar-se. Arribo a la feina i l’iPod proporciona qualsevol tipus de contingut (música, podcast) que em vingui de gust durant les següents hores laborables. Connectat per USB al portàtil, via iScrobbler, les cançons que sonen van a parar també a Last.fm. Comprovo el correu electrònic al servidor de l’empresa i els personals a Gmail. Dos sistemes de missatgeria instantània, Messenger i Sametime, corren en paral.lel connectant-me amb companys de feina en oficines remotes i no tan remotes (missatge a la taula del costat: fem un break?). Interwise em permet parlar veu sobre IP i la pantalla del telèfon de sobretaula identifica les trucades entrants. Google Reader o Bloglines em notifiquen quan i què han actualitzat les webs que m’interessa seguir, ja sigui per feina o per fer un descans i tenir uns minuts d’oci. Delicious manté els meus enllaços organitzats d’una manera caòtica però sempre a mà si necessito revisitar una web. El sistema de tags es desplega per tot el ciberespai i em porta d’aquí a aquí a aquí i d’aquí a aquí a aquí a aquí. Torno cap a casa escoltant música i enviant algun SMS. Arribo per sincronitzar telèfon i iPod un altre cop, contactes, calendaris, missatges, anotacions, contingut multimèdia, i es descarrega alguna foto que potser va a parar a Flickr i, si estic d’humor, la situaré en un mapa de la mateixa manera que m’apunto les adreces al Google Maps del mòbil. Gmail a l’iPhone i al Mac m’avisen si algú m’envia un correu amb el so de dues copes de cava brindant mentre endreço la casa una mica i penso dues vegades si tinc prou gana com per obrir la nevera i sopar. Miro algun capítol d’alguna sèrie de TV que m’agrada que m’he baixat gràcies a TV Forecast. Escolto una mica de música i TunesTEXT descarrega les lletres de les cançons que sonen. Molt de tant en tant, algú deixa anar una sentència a Twitter mentre comprovo les meves subscripcions amb Vienna. Feedburner proporciona alguna informació curiosa sobre aquest blog com, per exemple, quines cerques de Google han portat algú fins aquí. Intercanvi de correus i trucades de telèfon. Visito blogs temàtics i personals on ens deixem comentaris recíprocament fins que vaig al llit. Llegeixo una estona, activo el despertador i dormo.

Qual monolito semi-celestial, ha arribat a casa meva i es queda sense obrir fins el meu aniversari (dues setmanes). Quina classe de lògica tortura xina o xinesca és aquesta? La de l’amor. És la ressaca d’ahir que encara dura i que el primer que vull fer és posar-hi aquest senyor a dins.

Yo que pensaba invitarte a patinar conmigo, flotar conmigo, volar conmigo…

Pd.- No em va internet. Internet? Hay alguien ahí? Internéeee…