I Poured My Aching Heart Into A Pop Song

El meu disc dur on Time Machine s’encarrega de fer còpies de seguretat es diu Uatu. L’anterior es va dir Weller. El disc on estan les pel·lícules guardades es diu Jarvis i el que conserva les sèries de televisió es diu Hannon. Els meus iPhones s’han dit Liam, Noel i Bowie i els meus iPads Genís i Morrissey. El disc dur pels còmics s’anomena inevitablement Kirby, el MacBook Pro es deia Linus i l’iMac actual té nom de Celestial.

L’iPod va ser batejat com a Lennon i és mort.

The future here is shattered

Reconec que el que diré ara pot sonar contradictori després de la meva tendència imparable cap a lo immaterial però una de les coses que més feliç em fa és veure a la petita Emma gaudint més amb la catxarreria anàrquica de La Panera dels Tresors o amb un conte que mirant la televisió o trastejant amb els objectes artificials de la Fisher-Price moderna.
Probablement l’Emma creixerà en l’ocàs del suport físic musical. Ves a saber com estarà el paper. Sóc un defensor dels videojocs i les seves secrecions salivals per l’iPhone i l’iPad són, per altra banda, comprensibles. Però no vull que res d’això substitueixi els llibres de la mama, els còmics del papa i la col·lecció d’Astèrix que li estem comprant per a quan sàpiga llegir.
Les nenes modernes també poden tenir referents físics. Per aprendre a pitjar botons, passar pàgines i reconèixer l’autenticitat d’un marc de fotos o una pantalla tàctil.

Entenc que pel títol potser pensàveu trobar-vos un tractat sobre la situació socio-econòmica actual però lo meu sempre ha sigut l’escapisme. Abstraurem del terror pel futur. La crisis. La tensió. L’estrès. La llet de soja. El tofu.

Dime qué se siente en pleno caos emocional

Durant l’embaràs, a la Sílvie li parlaven pel carrer. Ella ho devia suportar prou bé gràcies a anys i anys d’entrenament amb converses intrusives als ferrocarrils de la generalitat, on es veu que és habitual que els desconeguts s’interessin pel que llegeixes, el que escoltes a l’iPod, el que fas i el que deixes de fer.
A mi, en canvi, m’incomoden. M’incomoden les iaies i els altres pares. No comprenc quin és el trigger que fa que la gent es dirigeixi a tu pel simple fet de portar un bebè penjant del coll o en una cadireta. És com dur una espècie de cartell de neó. Una invitació pública a interessar-se per la seva edat (expressada en dies o mesos), pel seu pes i, caram, quan de cabell que té.
En el fons, tot això és una farsa. Les preguntes acaben ràpid per passar a un testimoni imparable sobre la seva experiència vital com a pares o avis: la quantitat de fills i nets que ells tenen, la seva edat (expressada en dies o mesos), el seu pes i, caram, resulta que no tenen el cabell de la teva nena. Val a dir que tota la conversa tot el seu monòleg va, a més a més, trufat dels típics consells ara validats per la experiència adquirida. I sempre animant: “gaudiu ara que això passa molt ràpid i us queda lo pitjor”. Gràcies, senyora, per l’spoiler i que tingui vostè un bon dia de merda també.
Només m’havia passat una cosa similar en dues ocasions amb anterioritat: amb el primer iPhone, allà pel 2007 (la gent se t’apropava als restaurants o t’arraconava als ascensors per veure l’aparell) i ahir al bus. Una senyora es va asseure al meu costat mentre jo llegia. Va fer diversos intents per comunicar-se: “que estrechos son estos asientos”, “no me quito el abrigo que hace frío”, “qué pronto oscurece ya” fins que, suposo que pel fet de que jo la ignorava (en aquestes situacions acostumo a somriure incòmode i tens, a mig camí entre el retarded i l’estranger que no acaba de dominar l’idioma de l’espècie autòctona, una actuació d’Òscar, paraula), la senyora va acabar amb un “mi marido tiene uno de esos” senyalant amb el seu dit el meu iPad. Podem concloure, per tant, que els aparells d’Apple tenen una força d’atracció equivalent a la d’un nadó.
I si existeix una força superior, diga-li Déu, diga-li karma, diga-li Galactus, suposo que és el càstig que se m’ha adjudicat per anys i anys de fer-lis ganyotes als nens dels altres que van en cadireta. Però en la meva defensa, he de dir que jo mai em vaig dirigir als adults. Els adults caca.

En el fons, no sé de què em queixo. L’Emma només fa que em parlin. Podria ser pitjor i que et toquessin. Com quan a les embarassades els desconeguts pretenen tocar-los la panxa. ¿Estamos locos o qué?

The Sundance Kid Behind The Synthesizer

Amb totes les eines unipersonals i socials que tenim a l’abast i encara hi ha una rutina que escapa de tecnologia. La llista de la compra. Ho he intentat tot: notes a l’iPhone, Evernote, GDocs. Tant se val. Cap d’aquestes disciplines s’imposa. Quan arriba el moment, tot depèn de la memòria d’un i del post-it arrugat i incomplet de torn, de paraules mig borroses escrites amb llapis gruixut.

Saludem a la penúltima activitat analògica. La vertadera resistència.

Arcadia

El fet d’anar pel carrer fent fotografies amb la càmera de l’iPhone mentre escolto música, edito la fotografia amb la versió de Photoshop per iPhone (una mica de contrast aquí, una mica d’exposició allà) en el mateix moment que converteixo la imatge en una Polaroid (més falsa que un bitllet de trenta euros) amb Polarize i després la pujo a qualsevol dels blogs que existeixen amb la seva pròpia aplicació també (Flickr, Tumblr, Posterous) mentre s’anuncia automàticament a Twitter pot sonar cool, tecnològic, guay, molongui o modern però l’única cosa que n’he tret és topar tres vegades amb tres vianants diferents que sí miraven per on anaven.



Potser l’evolució, en la seva saviesa infinita, mantindrà els cinc dits però ens farà créixer un “tercer” ull.