I have an addiction. Ahir se’m van trencar els cascs de l’iPod. Millor dit, se’m va trencar només un auricular. Millor dit, no es va trencar. Feia un scritx-scretx fins que va deixar de funcionar. Aleshores sí que es va trencar. Vaig descobrir quelcom que ja sabia però del que no m’havia adonat encara i és que no ja sé caminar per Barcelona en silenci. Ni per les avingudes més amples ni pels carrers més estrets, en hora punta o en plena matinada. Si els semàfors i les façanes no tenen música acabo desorientat. I escoltar música amb només un auricular és pitjor que ser borni*. És com una minusvalidesa. Gairebé perdo l’equilibri a la cantonada de rambla amb Plaça Catalunya.

Malgrat ser pedant i que sembla que prenc els lectors per imbècils, he hagut de buscar borni.
* borni bòrnia adj. [LC] [MD] Mancat d’un ull.

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.

- Qué hacemos con esta guerra, Kofi?
- Si es que me da igual.
Kofi Annan.

Ahir, ben passada la mitja nit, vaig fer de DJ improvisat. Vaig punxar només peticions del públic. Així és més fàcil perquè de vegades sóc una mica indecís. Sóc d’aquelles persones “ah… m’és igual, com tu vulguis” i el 99% del temps és veritat. És que tot m’és igual una mica. I amb el que gaudeixo fent playlist amb l’iPod, com per decidir-ne una.
La sessió va ser una mica fracàs perquè només vaig rebre una petició. El càlcul és fàcil: només vaig punxar una cançó. La petició, a més a més, va ser la típica on no se sap el títol del tema i va ser allò de “posa’m aquella que diu (melodia aquí)”. El que deia, un fracàs.
Curiosament, la professió de DJ la duc a la sang. No en va el meu pare va ser DJ durant molts anys. Quan era petit i el meu pare ja s’havia retirat de les sessions saturday night fever, recordo anar-me trobant progressivament antigues noies (en perspectiva, dones per mi) que sempre deixaven anar: “ah, tu eres Rubén? qué mayor estás! sabes? yo solía llevar-te en brazos por toda la disco mientras tu padre pinchaba”. Un cop feia gràcia. Quan la situació es repetia, aleshores desconfiaves i et començaves a preguntar si no hauries acabat com aquelles bessones canàries, en mans d’algú que no és el teu progenitor. Ja se sap la confusió que patien els adolescents dels setanta.
I suposo que aquesta és la raó inherent al meu subconscient per la qual a la meva vida he trepitjat una discoteca tantes vegades com dits tinc en una mà.

Fa un parell d’anys, un DJ va utilitzar una playlist que vaig preparar especialment per l’ocasió com a fons musical d’una estranya festa d’aniversari a base de pollastre rostit. Tothom va semblar ignorar-la i el DJ la va acabar traient a l’hora o així. I gairebé em quedo sense pollastre. Però no sabria valorar si va ser un èxit o no.

La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Hi ha un polígon industrial que a les vuit de la tarda fa olor a xocolata. Cada tarda, el travesso de costat a costat i sembla mig abandonat, especialment a l’hivern quan ja és de nit. Puc cantar en veu alta, fent-li els cors a les reproduccions de l’iPod, de camí a l’estació. Tinc dos tons: greus i falsetto Barry Gibb. No hi ha transició entre els dos.