La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Hi ha un polígon industrial que a les vuit de la tarda fa olor a xocolata. Cada tarda, el travesso de costat a costat i sembla mig abandonat, especialment a l’hivern quan ja és de nit. Puc cantar en veu alta, fent-li els cors a les reproduccions de l’iPod, de camí a l’estació. Tinc dos tons: greus i falsetto Barry Gibb. No hi ha transició entre els dos.

A Austràlia, la policia cataloga com a problema de proporcions epidèmiques la quantitat de joves atropellats quan creuen un carrer escoltant els seus iPods (no qualsevol altre reproductor multimèdia, només iPods) i han llençat una campanya de conscienciació al més pur estil DGT. Com molt bé ha comentat Bill Gates durant els seus vídeos de comiat abans de la seva retirada dels negocis, ja que Apple fa una bona feina pel que fa a l’usabilitat i, en aquests termes, l’iPhone seria el producte bandera, proposo un sistema de localització (GPS, Google Maps) que detectes la nostra posició contínuament i cada cop que anéssim a creuar un carrer, un metre abans de la vorera, baixes el volum i ens indiques amb veu fitter happier: “Por favor, mire a ambos lados de la calle antes de cruzar”.
Si el Nokia 6120 Classic del meu amic Pepe es capaç de llegir en veu alta qualsevol SMS que rep amb veu femenina i robòtica, per què no podem invertir en salvar unes quantes vides?

Per cert, últim missatge de text que ha rebut: “Hola. Soy tu móvil. Cárgame, cabrón, que me estoy quedando seca”.

Vuit del matí. Després d’una dutxa, surto al carrer i l’iPhone comença a emetre música. MobileScrobbler envia les cançons escoltades a Last.fm tan bon punt troba una xarxa wireless on connectar-se. Arribo a la feina i l’iPod proporciona qualsevol tipus de contingut (música, podcast) que em vingui de gust durant les següents hores laborables. Connectat per USB al portàtil, via iScrobbler, les cançons que sonen van a parar també a Last.fm. Comprovo el correu electrònic al servidor de l’empresa i els personals a Gmail. Dos sistemes de missatgeria instantània, Messenger i Sametime, corren en paral.lel connectant-me amb companys de feina en oficines remotes i no tan remotes (missatge a la taula del costat: fem un break?). Interwise em permet parlar veu sobre IP i la pantalla del telèfon de sobretaula identifica les trucades entrants. Google Reader o Bloglines em notifiquen quan i què han actualitzat les webs que m’interessa seguir, ja sigui per feina o per fer un descans i tenir uns minuts d’oci. Delicious manté els meus enllaços organitzats d’una manera caòtica però sempre a mà si necessito revisitar una web. El sistema de tags es desplega per tot el ciberespai i em porta d’aquí a aquí a aquí i d’aquí a aquí a aquí a aquí. Torno cap a casa escoltant música i enviant algun SMS. Arribo per sincronitzar telèfon i iPod un altre cop, contactes, calendaris, missatges, anotacions, contingut multimèdia, i es descarrega alguna foto que potser va a parar a Flickr i, si estic d’humor, la situaré en un mapa de la mateixa manera que m’apunto les adreces al Google Maps del mòbil. Gmail a l’iPhone i al Mac m’avisen si algú m’envia un correu amb el so de dues copes de cava brindant mentre endreço la casa una mica i penso dues vegades si tinc prou gana com per obrir la nevera i sopar. Miro algun capítol d’alguna sèrie de TV que m’agrada que m’he baixat gràcies a TV Forecast. Escolto una mica de música i TunesTEXT descarrega les lletres de les cançons que sonen. Molt de tant en tant, algú deixa anar una sentència a Twitter mentre comprovo les meves subscripcions amb Vienna. Feedburner proporciona alguna informació curiosa sobre aquest blog com, per exemple, quines cerques de Google han portat algú fins aquí. Intercanvi de correus i trucades de telèfon. Visito blogs temàtics i personals on ens deixem comentaris recíprocament fins que vaig al llit. Llegeixo una estona, activo el despertador i dormo.

Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.