PRODUCTES DE NETEJA » ipod

Boy With The Blues

Rubèn — Wed, 01 Oct 2008 15:58:56 +0000

I have an addiction. Ahir se’m van trencar els cascs de l’iPod. Millor dit, se’m va trencar només un auricular. Millor dit, no es va trencar. Feia un scritx-scretx fins que va deixar de funcionar. Aleshores sí que es va trencar. Vaig descobrir quelcom que ja sabia però del que no m’havia adonat encara i és que no ja sé caminar per Barcelona en silenci. Ni per les avingudes més amples ni pels carrers més estrets, en hora punta o en plena matinada. Si els semàfors i les façanes no tenen música acabo desorientat. I escoltar música amb només un auricular és pitjor que ser borni*. És com una minusvalidesa. Gairebé perdo l’equilibri a la cantonada de rambla amb Plaça Catalunya.

Malgrat ser pedant i que sembla que prenc els lectors per imbècils, he hagut de buscar borni.
* borni bòrnia adj. [LC] [MD] Mancat d’un ull.

If Looks Could Kill

Rubèn — Mon, 22 Sep 2008 13:59:57 +0000

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.

Experimentos Con Gaseosa

Rubèn — Wed, 27 Aug 2008 16:44:18 +0000

- Qué hacemos con esta guerra, Kofi?
- Si es que me da igual.
Kofi Annan.

Ahir, ben passada la mitja nit, vaig fer de DJ improvisat. Vaig punxar només peticions del públic. Així és més fàcil perquè de vegades sóc una mica indecís. Sóc d’aquelles persones “ah… m’és igual, com tu vulguis” i el 99% del temps és veritat. És que tot m’és igual una mica. I amb el que gaudeixo fent playlist amb l’iPod, com per decidir-ne una.
La sessió va ser una mica fracàs perquè només vaig rebre una petició. El càlcul és fàcil: només vaig punxar una cançó. La petició, a més a més, va ser la típica on no se sap el títol del tema i va ser allò de “posa’m aquella que diu (melodia aquí)”. El que deia, un fracàs.
Curiosament, la professió de DJ la duc a la sang. No en va el meu pare va ser DJ durant molts anys. Quan era petit i el meu pare ja s’havia retirat de les sessions saturday night fever, recordo anar-me trobant progressivament antigues noies (en perspectiva, dones per mi) que sempre deixaven anar: “ah, tu eres Rubén? qué mayor estás! sabes? yo solía llevar-te en brazos por toda la disco mientras tu padre pinchaba”. Un cop feia gràcia. Quan la situació es repetia, aleshores desconfiaves i et començaves a preguntar si no hauries acabat com aquelles bessones canàries, en mans d’algú que no és el teu progenitor. Ja se sap la confusió que patien els adolescents dels setanta.
I suposo que aquesta és la raó inherent al meu subconscient per la qual a la meva vida he trepitjat una discoteca tantes vegades com dits tinc en una mà.

Fa un parell d’anys, un DJ va utilitzar una playlist que vaig preparar especialment per l’ocasió com a fons musical d’una estranya festa d’aniversari a base de pollastre rostit. Tothom va semblar ignorar-la i el DJ la va acabar traient a l’hora o així. I gairebé em quedo sense pollastre. Però no sabria valorar si va ser un èxit o no.

Stainless Style

Rubèn — Fri, 18 Jul 2008 09:57:22 +0000

La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Soy Artista Local

Rubèn — Wed, 11 Jun 2008 13:17:48 +0000

Hi ha un polígon industrial que a les vuit de la tarda fa olor a xocolata. Cada tarda, el travesso de costat a costat i sembla mig abandonat, especialment a l’hivern quan ja és de nit. Puc cantar en veu alta, fent-li els cors a les reproduccions de l’iPod, de camí a l’estació. Tinc dos tons: greus i falsetto Barry Gibb. No hi ha transició entre els dos.

Déjalos Menguar Y Desaparecerán

Rubèn — Wed, 09 Jan 2008 16:23:51 +0000

A Austràlia, la policia cataloga com a problema de proporcions epidèmiques la quantitat de joves atropellats quan creuen un carrer escoltant els seus iPods (no qualsevol altre reproductor multimèdia, només iPods) i han llençat una campanya de conscienciació al més pur estil DGT. Com molt bé ha comentat Bill Gates durant els seus vídeos de comiat abans de la seva retirada dels negocis, ja que Apple fa una bona feina pel que fa a l’usabilitat i, en aquests termes, l’iPhone seria el producte bandera, proposo un sistema de localització (GPS, Google Maps) que detectes la nostra posició contínuament i cada cop que anéssim a creuar un carrer, un metre abans de la vorera, baixes el volum i ens indiques amb veu fitter happier: “Por favor, mire a ambos lados de la calle antes de cruzar”.
Si el Nokia 6120 Classic del meu amic Pepe es capaç de llegir en veu alta qualsevol SMS que rep amb veu femenina i robòtica, per què no podem invertir en salvar unes quantes vides?

Per cert, últim missatge de text que ha rebut: “Hola. Soy tu móvil. Cárgame, cabrón, que me estoy quedando seca”.

Estrès 2.0

Rubèn — Tue, 08 Jan 2008 13:59:59 +0000

Vuit del matí. Després d’una dutxa, surto al carrer i l’iPhone comença a emetre música. MobileScrobbler envia les cançons escoltades a Last.fm tan bon punt troba una xarxa wireless on connectar-se. Arribo a la feina i l’iPod proporciona qualsevol tipus de contingut (música, podcast) que em vingui de gust durant les següents hores laborables. Connectat per USB al portàtil, via iScrobbler, les cançons que sonen van a parar també a Last.fm. Comprovo el correu electrònic al servidor de l’empresa i els personals a Gmail. Dos sistemes de missatgeria instantània, Messenger i Sametime, corren en paral.lel connectant-me amb companys de feina en oficines remotes i no tan remotes (missatge a la taula del costat: fem un break?). Interwise em permet parlar veu sobre IP i la pantalla del telèfon de sobretaula identifica les trucades entrants. Google Reader o Bloglines em notifiquen quan i què han actualitzat les webs que m’interessa seguir, ja sigui per feina o per fer un descans i tenir uns minuts d’oci. Delicious manté els meus enllaços organitzats d’una manera caòtica però sempre a mà si necessito revisitar una web. El sistema de tags es desplega per tot el ciberespai i em porta d’aquí a aquí a aquí i d’aquí a aquí a aquí a aquí. Torno cap a casa escoltant música i enviant algun SMS. Arribo per sincronitzar telèfon i iPod un altre cop, contactes, calendaris, missatges, anotacions, contingut multimèdia, i es descarrega alguna foto que potser va a parar a Flickr i, si estic d’humor, la situaré en un mapa de la mateixa manera que m’apunto les adreces al Google Maps del mòbil. Gmail a l’iPhone i al Mac m’avisen si algú m’envia un correu amb el so de dues copes de cava brindant mentre endreço la casa una mica i penso dues vegades si tinc prou gana com per obrir la nevera i sopar. Miro algun capítol d’alguna sèrie de TV que m’agrada que m’he baixat gràcies a TV Forecast. Escolto una mica de música i TunesTEXT descarrega les lletres de les cançons que sonen. Molt de tant en tant, algú deixa anar una sentència a Twitter mentre comprovo les meves subscripcions amb Vienna. Feedburner proporciona alguna informació curiosa sobre aquest blog com, per exemple, quines cerques de Google han portat algú fins aquí. Intercanvi de correus i trucades de telèfon. Visito blogs temàtics i personals on ens deixem comentaris recíprocament fins que vaig al llit. Llegeixo una estona, activo el despertador i dormo.

Cuore

Rubèn — Fri, 16 Nov 2007 19:31:29 +0000

Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa ni la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.

Mercantilista Incontinencia

Rubèn — Mon, 05 Nov 2007 20:06:19 +0000

Dimecres passat, la Reich ens va preparar un sopar ambientat en Halloween, amb les seves làpides, creus, aranyes i teranyines. Després del sopar a base dels seus famosos canapès, va haver una entrega de premis on tots els regals van tenir motius nadalencs. Eclèctic però incòmode contrast per fer-me adonar que el nadal ja és aquí i les decoracions ja estan al carrer. Tindré de nou el mateix ren penjant del meu balcó? Serà el meu últim nadal en el meu pis animat, acompanyat per (aquests van ser els regals) un mitjó per regals, un Pare Noel de xocolata i un altre aguanta-postits? Perquè mai he apostat per cap altre decoració nadalenca. El que sí sé del cert és que aquest ha de ser un d’aquells millors nadals que he passat en aquesta vida, en els que no estic i me’n vaig ben lluny.
La nit de Halloween vaig voler tornar de casa de la Reich fent servir les noves parades Bicing de Guipúscoa però, més enllà de la mitjanit, ja no funcionaven. Va tocar odi. Així que vaig tornar ballant amb el meu iPod nou, que ha sofert la seva primera caiguda important i l’ha superat amb molt d’èxit.

El nadal és aquí. Algú per un una xapa d’Oasis? O al menys sabeu on en venen?

Se Acabó Chayanne

Rubèn — Mon, 29 Oct 2007 23:54:00 +0000

Apple ha deixat el blanc perquè s’ha vulgaritzat estandaritzat. El Guille s’ha discotitzat.

I’d Even Like To Love Eventually

Rubèn — Wed, 24 Oct 2007 10:33:54 +0000

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.

El Momento Más Feliz

Rubèn — Wed, 17 Oct 2007 13:47:38 +0000

Hi havia un gag de Faemino y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.

Into Tomorrow

Rubèn — Thu, 27 Sep 2007 15:39:16 +0000

Quan ja no ho suporto més, faig un cop d’ull al meu iPod i als seus múltiples rellotges, configurats en diferentes zones horàries que necessito per feina, i observo amb especial atenció la franja horària australiana. Hora actual a Sydney: tomorrow, 1.39am. És una completa injecció de moral saber que a alguna part ja és demà.

iSquint

Rubèn — Tue, 04 Sep 2007 18:32:18 +0000

Seria ideal que, ara que el meu iPod està ple a vessar, demà es presentés un nou model amb més capacitat i el meu reproductor Apple actual fos heretat per algú que l’apreciés com es mereix després de les hores i hores de felicitat que m’ha donat.
I és que els productes Apple tenen el seu encant més enllà de la forma i el color.

Aquest menú d’ajuda no serà de gaire idem però a mi m’agrada.

Back To The Basics

Rubèn — Mon, 03 Sep 2007 19:47:47 +0000

M’assec al Trambaix i trec el volum número 11 de BM: Capitán América de la bosseta del Fnac que reutilitzo per portar les lectures a la motxilla. Al mateix temps, em col.loco els auriculars de l’iPod, ja que sóc d’aquests que gairebé sempre són capaços de llegir amb música. El noi que seu al meu costat treu de la seva motxilla la mateixa bossa petita reutilitzada del Fnac i, de dins, un volum de la BM: Namor. No hi ha hagut ni somriures ni mirades de complicitat. Ell ha fet la seva lectura amb els seus cascs posats i jo la meva fins que m’ha distret el senyor que dúiem davant. Per què no puc deixar de mirar algú que es fica el dit al nas de manera grollera? Intento dirigir la meva mirada a un altre lloc però començo a pensar: “Seguirà burxant? Encara insistirà?” i torno a mirar-lo fixament. Si és massa repulsiu, utilitzo els reflexes de les finestres del vagó com a mirall retrovisor.

Avui s’ha notat el retorn de la societat a la seva rutina i, qui a diferència de mi, aquest era el primer matí en metro des de feia setmanes, hem gaudit d’un trajecte sense aire condicionat.
Benvinguts a tots.

Per cert, les bossetes del Fnac deixen anar una mica de tinta groga segons amb quins materials freguen. Argh.

Tragedia Más Tiempo

Rubèn — Sun, 26 Aug 2007 23:05:31 +0000

El balanç d’un cap de setmana amb unes expectatives bastant modestes, a priori, és una exposició de Nicolas de Staël bastant interessant però sense alguna de les obres més espectaculars, la recuperació del banana frappuccino, un iPod impossible de reanimar després de dos dies de trastejar-lo (i d’haver-me enamorat a la vegada del nou iMac) i una treva momentània al drama de mirar pisos.
Ara per ara, donaria el que fos per solucionar el tema iPod. Després, ja veuríem.

Síndrome De Diògenes

Rubèn — Fri, 03 Aug 2007 19:23:58 +0000

Tinc el meu pobre iPod de 60Gb ple fins a dalt de música. No queda espai per res més que uns quants cd’s extres. Tota aquesta música té els seus tags corresponents, caràtules i, fins i tot, gran part de les 13.000 cançons què hi ha inclouen les lletres gràcies al widget de Mac anomenat TunesTEXT que les grava a l’arxiu quan escoltes la cançó (aquests japonesos i la seva obsessió pel karaoke).
Ja que tinc un backup del contingut (curiosament, si em robessin l’iPod, crec que em faria més mal el fet d’haver de passar un altre cop tota la música a l’iPod que haver-me de comprar un de nou, així que més val tenir una còpia), el tema estaria en deixar al disc dur del Mac part dels artistes que no escolto freqüentment. Però el tema és que m’agrada tenir sempre tota la música a mà i disponible ja sigui per quan viatjo, em moc per Barcelona, estic treballant o connecto l’iPod a l’equip de música.
Suposo que la meva febre consumista compulsiva pel que fa a catxarrets em condueix irremeiablement a un nou iMac quan surti Leopard (i m’hagi mudat), un iPhone (si surt un amb 3G de cara al 2008) i un nou iPod amb més capacitat (ves a saber si amb un interface tàctil com el del telèfon d’Apple). I una Wii?

Estimat Pare Noel, …

Crisis En Las Tiendas Infinitas

Rubèn — Sat, 09 Jun 2007 10:09:40 +0000

El temps de vida mig d’uns auriculars pel meu iPod (o el reproductor de música personal que he fet servir a cada època) acostuma a ser d’un any. Els faig servir a totes hores: quan surto al carrer, a la feina, a casa de nit… i tots acaben trencant-se pel mateix lloc: o fa mal contacte un auricular o fa mal contacte el connector. Des de que vaig descobrir la gama cara de Sony, ha valgut la pena la inversió ja que ara se’m trenquen cada dos anys.
Avui ha sigut el fatídic dia i, després de veure la trista gama i varietat que ofereix El Corte Inglés (tinc un descompte que sóc incapaç d’esgotar), he anat a l’Fnac. Quan m’he presentat a la caixa a pagar, he entregat al caixer la meva tarja de crèdit i el meu DNI i, de sobte, el noi (de la meva edat, més o menys) ha aixecat la mirada i m’ha dit “Ens diem igual”. Com el meu nom no seria gaire exòtic, he contestat amb poc entusiasme que ja m’havia fixat en la seva xapeta de dependent però ell ha aclarit “no, no, que ens diem igual de nom i cognom” i m’ensenya una tarja de crèdit seva. “Bastant fort”.
Ni el meu nom ni el meu cognom són gaire peculiars però la seva combinació no es troba sovint. Ha estat curiós conèixer aquell ésser abstracte de qui te’n recordes quan vols crear-te una adreça de Gmail o altres i penses: qui dimonis ha agafat aquesta combinació?

Tecnosexual

Rubèn — Mon, 19 Mar 2007 19:11:45 +0000

Divendres passat, per primer cop, vaig envejar no tenir tretze anys avui dia. Tretze, els nous divuit. Tendre edat per un accés total a una quantitat d’informació, tant tecnològica com social, cultural i sexual impensable fa tan sols 10 anys, que ja és trist, també. Aleshores, dissabte vaig veure dos nens menors de deu anys mirant Rebelde (sort de serial televisiu de migdia per adolescents) al Youtube després d’haver ballat al so de Beck i m’ho vaig repensar.
Avui, m’han parlat d’un nou perfil de grup social anomenat tecnosexual, que pel que em diuen, resumint ve a ser un metrosexual amb iPod però que, quan jo he preguntat què era un tecnosexual, han mirat al sostre i han dit: “mira, un tecnosexual ets tu”.
Així que no. Malgrat la meva xapeta de Snoopy, de metrosexual, res.

Green Behind The Ears

Rubèn — Thu, 01 Feb 2007 12:00:32 +0000

Si estic sol a casa, em costa estar en silenci. Per mi, silenci significa música. Sovint faig zapping amb la TV en mute i escoltant música. Navego amb els cascs posats davant El Mac, em passejo per casa amb l’iPod a la butxaca i, fins no fa gaire, anava a dormir amb la música posada i m’adormia amb ella.
Sóc capaç de moure’m per la ciutat amb l’iPod posat i no fer res més que concentrar tota la meva atenció en la música. Arribo al meu destí i no recordo cap detall del trajecte. Ni carrers ni gent ni semàfors. Això vol dir que creu-ho els carrers inconscientment. Em pregunto si ho faig en vermell. Que encara sigui viu deu voler dir que no.
Treballo amb els cascs posats. M’ajuda a concentrar-me. Cada cop que sona una cançó que m’agrada no tinc una frase mítica estil “oh… això és un temassu!” com l’Ori, però moc el peuet i, si és molt bona, el cap.
Llegeixo gairebé qualsevol cosa amb música. Documentació, quan estudio, diaris, còmics, i llibres fins fa poc. Crec que això últim és un signe de que l’edat repercuteix en la meva capacitat de concentració multi-tasca i multi-procés.

La meva pèrdua d’oïda, segons un recent informe mèdic, és del 7%.
No hi havia una sèrie de TV que es deia Sitges?

Posta De Sol Per L’Est

Rubèn — Mon, 11 Dec 2006 21:35:49 +0000

Si l’interface gràfic del meu Mac es diu Aqua, l’he de posar en una bosseta petita transparent per pujar a un avió? Aqua ocupa més de 100cl? Com poso totes les icones a la bosseta si no paren de botar?
Suposo que no hi ha mes millor que Gener per tornar a Philadelphia. I un altre cop, tornar sol, com qui torna a l’escena d’un crim.
No hi ha res més. Ni karmes ni cercles virtuosos ni rimes austerianes. Auster no rima i per alguna cosa serà.
Al meu iPod, em posaré el Jarvis i el seu Heavy Weather per sentir que encaixo entre els boscos de New Jersey. I quan estigui allà, segur que em dóna per Sleep Don’t Weep de Damien Rice (ms), que és un que comença ara, es veu.

El nou àlbum de Jarvis comença com acabava l’últim de Pulp. Alguna cosa deu voler dir això.

P.S.- WordPress m’ha fet notar que aquest és el post número 1000. I així s’anava a titular: Post #1000. Quedava avorrit encara que oliverià.

Més Bars A Més Llocs

Rubèn — Mon, 12 Jun 2006 09:53:50 +0000

M’encanta passejar per la ciutat. És terapèutic. Enfundat en el meu iPod, acostumo a creuar la ciutat caminant per anar on sigui, sense importar-me gaire què sigui un trajecte de 45 minuts a peu quan en metro no són més de 15. Per mi, té un caire introspectiu. A part de gaudir de les imatges i la banda sonora, el què realment faig és perdre’m en les meves coses.
La natura (diga-li natura, diga-li energia) és llesta i de tant en tant ens fa un upgrade (diga-li upgrade, diga-li evolució) què ens fa aptes per qualsevol entorn, no importa com d’artificial sigui. Creuar Barcelona, de Plaça Catalunya a Diagonal Mar a peu i no ser capaç de recordar ni un sol semàfor, ni un sol pas de vianants, ni una sola cruïlla, és la proba empírica de que hem desenvolupat un pilot automàtic per moure’ns per entorns ordenats i senyalitzats.

El què realment faig quan passejo és pensar.

Les Fraccions Són Imperfectes

Rubèn — Mon, 13 Mar 2006 11:09:30 +0000

Ni els números són sempre matemàtiques ni les matemàtiques són sempre perfectes.

Pèrdues 2.0

Rubèn — Sun, 22 Jan 2006 19:03:40 +0000

Avui he somiat què anava en metro a la feina. Una dóna gran i vella em parlava, somrient, i em distreia fins adonar-me’n què m’havia passat d’estació. Baixava a la següent per fer el canvi de direcció de trens i sempre què arribava a l’andana contrària, el metro tancava les portes i marxava sense què pogués entrar-hi. Corria a l’altre andana i més del mateix. I així ad infinitum.

De vegades els somnis són tan absurds com el per què hi ha peces de roba què surten de la rentadora i no necessiten ser planxades i d’altres què son bonyigues irreconeixibles. O per què entren 4 mitjons i en surten 3. Tinc una teoria sobre això últim (com no).

Reomplir un iPod amb més de 8.000 cançons m’esgota. No tant com posar també els capítols de Lost.

No havia mencionat lo del meu iPod.

Wonder Bra

Rubèn — Thu, 27 Oct 2005 13:51:05 +0000

Començant un altre cop a donar-li voltes al tema de la roba interior, què tants posts gloriosos ha donat en aquesta web, he vist en un zàpping l’Àngel Llàtzer mostrant la seva roba interior. Uns calçotets de Los 4 Fantásticos.

He pensat: jo els duria, aquests.

Suposo què allà afora hi ha una roba interior per cadascú de nosaltres.
Quina és la teva?

Aquesta, potser?