Llegeixo a un diari gratuït que ciutats d’arreu del món (Madrid, Sant Francisco, altres) s’han posat en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per a interessar-se pel Bicing, eufemisme que ve a dir que es volen copiar el servei de lloguer de bicicletes i oferir-lo pels seus carrers, tal i com, suposo, va fer la ciutat comtal amb Lyon o Paris no farà tants mesos. Ara resulta que, malgrat la nova normativa, encara tindrem una administració que motiva l’ús d’aquest transport esgotador i ara tan poc segur. Fa dues nits anava amb una Bicing on algú havia serrat un dels dos tubs del manillar. P’habernos matao. Però d’això no en té la culpa la nova normativa ni els romans.
Potser el proper butlletí de l’ajuntament durà un colorista desplegable a les pàgines centrals on es veurà, a l’esquerra, un ciclista passejant alegrement pel carrer del Comte Borrell sota una estrella gegant de color lila on es llegirà “Original!” i, a la pàgina dreta, una bici per una altra ciutat qualsevol sota una estrella en vermell on posa “Copia!”. I hi haurà qui només es fixarà com van vestits els ciclistes.

Dimecres passat, la Reich ens va preparar un sopar ambientat en Halloween, amb les seves làpides, creus, aranyes i teranyines. Després del sopar a base dels seus famosos canapès, va haver una entrega de premis on tots els regals van tenir motius nadalencs. Eclèctic però incòmode contrast per fer-me adonar que el nadal ja és aquí i les decoracions ja estan al carrer. Tindré de nou el mateix ren penjant del meu balcó? Serà el meu últim nadal en el meu pis animat, acompanyat per (aquests van ser els regals) un mitjó per regals, un Pare Noel de xocolata i un altre aguanta-postits? Perquè mai he apostat per cap altre decoració nadalenca. El que sí sé del cert és que aquest ha de ser un d’aquells millors nadals que he passat en aquesta vida, en els que no estic i me’n vaig ben lluny.
La nit de Halloween vaig voler tornar de casa de la Reich fent servir les noves parades Bicing de Guipúscoa però, més enllà de la mitjanit, ja no funcionaven. Va tocar odi. Així que vaig tornar ballant amb el meu iPod nou, que ha sofert la seva primera caiguda important i l’ha superat amb molt d’èxit.
El nadal és aquí. Algú per un una xapa d’Oasis? O al menys sabeu on en venen?

Apple ha deixat el blanc perquè s’ha vulgaritzat estandaritzat. El Guille s’ha discotitzat.

Quan la conversa de sobretaula d’un dilluns gira entorn a Fernando Alonso, quelcom no va bé. Ja se sap: sents una cosa, llegeixes una altra, sumes un més un (que et dóna tres) i a mi, aquest tio, doncs no em cau bé. No hi puc fer res. I la discussió de si se l’ha d’animar o no per ser espanyol doncs és el boomerang dels qui diuen que el Barça és un club polititzat. Què són seleccions, els equips de Fórmula 1? Aleshores.
A mi, el tema que m’hauria agradat discutir és per què la cadena Cuatro està explotant tant el Young Folks de Peter, Bjorn and John, que me l’acabaran convertint en una de las aborrecidas (entiéndase Wonderwall, Creep o Buddy Holly). Que si descárgate el poli-supra-megatono, que si el colen a la publicitat de Supermodelo 2007, que si fa de música de fons de reportatges d’investigació… i resulta que ahir descobreixo que és la sintonia d’una sèrie de televisió espanyola de la mateixa cadena, de la qual no recordo el nom però té una capçalera molt xula.
No m’ho espatlleu, si us plau. Un altre cop no.

Hi havia un gag de Faemino Y Cansado on un home anava a la consulta del metge per a tractar-se l’insomni que estava patint. Els símptomes eren clars: quan arribava la nit, no hi havia manera de dormir… més de vuit hores seguides. El metge li deia que això era normal i no es podia considerar insomni, però el pacient insistia en que ell volia dormir més i no podia. És clar que ningú li treia les tres o quatre hores diàries de migdiada i el quedar-se dormit als llocs i moments més inversemblants… i en aquell instant, s’adormia sobre la taula del doctor, per despertar-se cinc segons després, tot sorprès, dient: “ho veu, doctor? Ho veu?”.
Jo pateixo un insomni no crònic però regular. Cada cert temps (posem sis mesos), em passo un parell de setmanes dormint no més de quatre hores seguides. No hi ha manera de poder relaxar el cervell i anar a dormir i em passo les nits en plena activitat ociosa i una mica de marujeo: llegeixo, escric, escolto música, endreço prestatges, catalogo coses o trec la pols. Aquesta compressió de les hores de son augmenta la intensitat dels somnis, bastant més vívids del que és habitual. Aquesta nit he somiat que tots els meus companys de feina jugaven al mus alhora, en grups de quatre, mentre tots els telèfons de l’oficina sonaven i jo els anava agafant repetint: “No, ara no s’hi pot posar. Està a una reunió”.
Un antic remei per combatre l’insomni era asseure’m davant un full blanc amb un llapis i una goma però fa temps que ja no funciona. Ara tendeixo a llegir un parell de còmics i estirar-me amb l’última obsessió del meu iPod.

També recordo que, al gag de Faemino Y Cansado, el pacient tenia malsons amb corderitos que pasturaven bucòlics pel camp. El doctor puntualitzava que aquell somni no semblava ser un malson, però el pacient responia que després de veure’ls, se’ls cruspia regats amb un bon vi de la terra. O potser era un altre gag. Passo d’intentar esbrinar-ho. Mus.