Outta Time

La meva afició pel còmic (de super-herois i altres) suposo que es va cimentar quan vivia amb els meus avis. El meu oncle encara era un post-adolescent que vivia amb els seus pares però mai parava per casa. Els diumenges a la tarda, després de dinar, els adults es quedaven fent la tertúlia de sobretaula i jo m’amagava al seu dormitori on tenia accés als seus còmics de super-herois (especialment Conan, Iron Man i Thor) i altres publicacions com Cimoc o unes intel·ligibles fotonovel·les. Llegia aquelles aventures coloristes de super-herois i històries de descobridors de tombes, on mòmies en blanc i negre perseguien jovenetes gairebé nues, rodejat de pòsters amb algun pit a l’aire mentre sentia els partits de futbol de fons. La bombeta que penjava del sostre era vermella així que l’ambient era molt més sòrdid del que es pot imaginar.

Durant el sopar de nadal de l’any passat, el meu tiet (que ja està en uns quaranta molts) va dir que ell no hi pensava mai en la mort. Sempre s’havia imaginat vivint per sempre, com Thor. Aquest cap de setmana me n’he adonat que el Carrusel Deportivo no ha canviat gens. Fa anys vaig obrir aquest blog amb la intenció de parlar del present i no del passat.