4.09.2006
Categories:Feina, Fotoblog, Música, Notícies, Reflexions Barates.
Tags:
camera obscura, dean bradfield, festes de gràcia, james, kasabian, manic street preachers, nicky wire, oficina, the pipettes, vacances.
Comentaris: 8.
Borrosa Identitat
He llegit aquest matí a un diari gratuït que, a certes comunitats, fins a un 55% de la població pateix en síndrome postvacacional i entre els consells per tractar d’evitar aquest malestar hi havia l’evitar tasques pesades el primer dia, no carregar les tardes amb activitats i gaudir del temps lliure després de l’oficina i fer alguns canvis estètics, ja sigui comprar roba, fer un canvi de look o redecorar el pis.
Barat, vamos.
Jo ja he redecorat el pis aquestes vacances i sí què és cert que, ahir a la tarda, en entrar a casa, vaig tenir una estranya sensació de novetat barrejada amb el què és el gris retorn estival.
Potser el que hauria de fer és mudar-me directament. Comprar-me un ampli i lluminós loft al centre de Barcelona i decorar els seus terres clars amb mobles vermells, cadires blanques i una tele negra.
El que jo deia. Barat.
Però el diari gratuït també deia que qui pateix més el síndrome postvacacional és la dona així que no sé per què em preocupo. El meu costat femení no sé si el tinc gaire desenvolupat.
Per què quan faig referència a diari gratuït tinc una estranya sensació de desconfiança i poca fiabilitat? Com si el fet que sigui gratuït signifiqués poca professionalitat. Total, aquest blog es pot llegir de manera gratuïta (excepte adsl’s i altres) i es de confiança i fiable, ja que jo no menteixo mai (mentida).
Crec que jo, en comptes de redecorar el meu mini-pis, recorreré al meu particular sistema de no escoltar la mateixa música que abans de marxar de vacances i, així, jubilar momentàniament a The Pippettes i a Camera Obscura i fer-me amb els nous àlbums de Kasabian (Empire), James Dean Bradfield (The Great Western) o Nicky Wire (I Killed The Zeigeist). O això o escuchar todos mis discos del revés, com un bon freakie marciano.
Sigui com sigui, això sí serà més barat.

Pd.- Quan he arribat a la zona social de l’oficina, entre palmadetes a l’esquena, agitades de mans i benvingudes entre aplaudiments, només m’ha sortit dir Gracias chicos, pero el mérito és del equipo.
És tot el que puc donar de mi mateix ara per ara en qüestió d’humor. Això compta com a síndrome postvacacional?
Pd2.- M’han dit què faig bona cara, semblo molt relaxat i estic més guapo. Que les vacances m’han anat bé, vaja.
Anteriors