No he estat mai a Tòkio però he somiat sovint que hi vaig. Com quan era petit i somiava en veure els dipòsits d’aigua sobre els terrats de Manhattan. Però ara ja no els somio. Ara somio amb Tòkio i potser (potser no, segur) Kyoto. No es pot parar de desitjar. Un destí millor, una llar millor, una feina millor.

Es humano, que diria El Bonico.

Veig el contracte d’integració del Rajoy i pujo l’aposta. Contracte d’importació de costums: per Sant Valentí, crec que les noies japoneses regalen xocolata als nois que els agraden i ells es mengen el xocolata davant d’elles (o amb elles) si corresponen.

Please, correct me if I’m wrong.

Vaig veure Llamada Perdida. Pel.lícula japonesa de terror, que és la moda. Terror asiàtic. Com són tan rarets i els personatges tenen noms tan exòtics com Somoko o Simiyako, tot és com més desconegut; se’ns fa tan estrany i llunyà que encara ens fa més por, com enrarit. I tot des de The Ring, què, per cert, ens van passar el trailer de la segona part (versió americana). Què un diu: calia? Si ja va quedar bé una, perquè espatllar-ho? Bé, la de la llamada té una escena a un hospital abandonat que fa por. La resta… fluixeta fluixeta… terror japonès una mica incongruent. Sembla ser que les bateries de mòbil al Japó duran com 6 mesos… sense carregar!