Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

Després de 4 hores de cua i de no poder més què sentir a Kaiser Chiefs ja què encara no estàvem a la pista quan van començar, ahir vaig assistir al Vertigo Tour 2005 d’U2.
85.000 persones sota una calor infernal per veure el nou show d’U2. Poca broma.

Keane van tocar el què és un dels seus últims concerts abans d’acabar el nou àlbum, què sortirà a la tardor, teòricament. Se’ls veia emocionats i una mica impactats per les dimensions d’un Camp Nou a tope. Les lliçons de català, per cert, han millorat.

Van ser intel.ligents i crec què van notar què les cançons més lentes no funcionaven, així què es van focalitzar en els seus èxits i en donar més energia a les cançons. Bend And Break i This Is The Last Time van ser les triomfadores, què cantades per tot el Camp Nou, apagaven la veu del Tom Chaplin. A més, així s’estalviaven els crits de “volem rock’n'roll!!” o “Bono, t’has engreixat!!” què se sentien arreu.

Van tocar (i recito de memòria, així què l’ordre… psé psé):

Can’t Stop Now
Everybody’s Changing
We Might As Well Be Strangers
Your Eyes open
She Has No Time
Nothing Left To Say
Sunshine
Somewhere Only We Know
Bend And Break
This Is The Last Time
Bedshaped

i va durar una hora justa.

http://www.keanemusic.com/

Després, una altra hora de descans fins a U2. Per megafonia, vam ballar amb The Killers, Beck, Radiohead, Prince, Weezer, Bowie, The Cure i Gorillaz, i ens vam distreure amb un grupet amb accent de Súria què em demanàvem què els fes fotos mentre pujaven les noies sobre les espatlles al crit de: “què ensenyi les tetes!!”. El Camp Nou va fer la ona, crits de “oé oé”, “Visca Catalunya” i himnes del Barça diversos…

Estàvem preparats…

A tots els fans de Keane, què sé què esteu allà fora, com la veritat, i als què us va agradar el concert, què ho sé, què cantàveu i tal… xampurrejant… Keane edita Keane Live EP, recollint cançons de les actuacions en directe de la banda a l’actual gira. Inclou Somewhere Only We Know, We Might As Well Be Strangers, Allemande, This Is The Last Time, Everybody’s Changing i Bedshaped.

També, com sabeu, actuarà a tres concerts amb U2:
Barcelona (per tercer cop en un any), a l’Estadi Camp Nou, del Barça (oé!), a Nice i a Munich.

PD.- Cinquena entrada avui al blog… i esperem què sigui l’última, si pot ser.

Ja no reconec la teva cara o sento la teva caricia què tant m’agrada. Ja no reconec la teva cara, i és un lloc què busco.
Aquests dies ja no sé en què penses. Som estranys a un espai buit. Ja no comprenc el teu cor. És més fàcil estar separats.
Potser serem estranys a una altra ciutat. Potser viurem a un món diferent. Potser viurem en un temps diferent.
Potser serem estranys.
Per tot el què ara sé de tu, som uns estranys.

Per la Sílvie.