Ha costat però per fi els nostres cd’s han col·lisionat a la paret (no contra la paret) i han quedat semi-fusionats. A la música clàssica li ha tocat la llitera inferior i la resta viu ara als prestatges superiors, amb barreges espectaculars com Massive Attack a prop de Sopa de Cabra, Albert Pla després d’Oasis i el Robbie Williams ben apartat de l’Adam Green. Unes caixes especials* guarden per sempre a l’habitació dels mals endreços les nostres filies passades (Prince o Gossos) o les vergonyes que no entenem què fan a casa (Mark Owen).

* de sabates

A l’oficina tenim un racó de l’estil de l’atzucac* del Cámera Café, on la gent es deté durant uns minuts buscant un moment de pau interior. Les converses no són tan enginyoses ni els colors tan llampants però el cafè és gratis. Dijous, asseguts al sofà amb el seu cafè en got de plàstic, un parell jugaven al pinball amb els seus iPhones i, com qualsevol videojoc ben fet, aquest procurava emular una màquina real amb els seus sons, llums i efectes. Fins i tot acceptava que el jugador etzibés algun cop per fer rebotar la pilota més violentament i així aconseguir més punts. Aquells moviments de cintura, aquells moviments pèlvics que feien trontollar el pinball (fins que t’avisava que series penalitzat) s’han convertit ara en subtils moviments de canell però, encara i així, el que de veritat s’ha perdut, seguint la corrent kitsch del post anterior, és la màquina en sí. No perquè l’experiència fos millor (que sí) sinó perquè es perden aquelles decoracions extravagants. Màquines de pinball amb motius futuristes, amb indis apatxes, amb guerrers cimmerics, plats voladors, noies en biquini o dedicats a Queen. Quin criteri es devia seguir per dissenyar una màquina infernal com aquella?

Suposo que “dissenyador de pinballs” pot sumar-se a la llarga llista de professions socialment desagraïdes, com guionista de vídeos de karaoke o trianglista.

* 1 m. Carreró o camí sense sortida

Abans era molt més senzill. Ni la informació general ni la precisa estaven tan a mà. Ara és molt més difícil a poc que hi posis una mica d’interès. Perdre-li la pista durant un temps a algun artista o personalitat que t’interessa i, posteriorment, descobrir en què ha estat involucrat és quasi impossible. Bàsicament, es tracta del final dels programes que omplien el seu contingut amb conceptes tan kitsch com “¿Qué fue de Parchís?“. I a mi, recuperar el temps perdut, és una sensació que m’agrada.

Ara estem més per l’esnobisme tecnològic desmesurat*.

*i el gust que dóna dir “spotify”? spotify!

I sí, com suposo que s’ha intuït (no cal gaire investigació 2.0), ja som propietaris (tu, jo, el banc) d’un nou pis el qual volem convertir en una nova llar. Un pis cèntric, maco, ni gran ni petit i que pagarem fins que morim. L’entrada fa olor a missa. Te uns sostres alts i macos, finestres de fusta antiga, portes dobles i uns terres de colors. En especial, m’agrada el mosaic del passadís que gairebé forma una d’aquelles textures que si la mires detingudament durant una estona, al final et descobreix una forma en tres dimensions. Com a Mallrats, jo diria que veig un vaixell però la Reich, que té vertigen, creua el passadís amb els ulls tancats.
I és aquest el nou escenari el que, com el Vila-Matas, espero que sigui habitual, el dia que finalitzem la mudança (d’aquí un bon grapat de setmanes) i pel que em ja veig que posaré pesat i redundant (i ara no sé si disculpar-me o no).

Em pregunto que se n’ha fet d’aquelles imatges en 3D i per què han passat ja de moda. Crec que hi ha una generació que creu que els noranta són com els vuitanta i deixen que els seus kitschismes es dilueixin en el subconscient col.lectiu. Y nada mas lejos de la realidad*.

* nada más lejos de la realidad és la millor frase del món (avui).
** escenari de les fotografies pot no ajustar-se a la realitat del pis. rodat per especialistes.