Ni una paraula amable ni un adjectiu afable ni res. Ignorats com els pobres Travis, les crítiques es centren més en ofendre a la banda que en l’àlbum en sí, que recupera la psicodèlia dels ‘70 entre tant revival dels ‘80. Només per la versió del tema que van fer amb The Prodigy en versió rock i el seu sentit de l’humor (“I’m a dick, I’m a dick, I’m a dicktator”) ja val la pena Strangefolk.
Per les seves guitarres, els seus arranjaments hipnòtics, el rollo Beatle, els seus videos i el propi Crispian (qui ja no té el mal del famós) són una de les meves debilitats.

Creu cegament en com et sents avui.