Ahir m’he recordat estirat al llit el cap de setmana i m’he preguntat per què la gent surt al carrer.
Per anar a La Mercè, em diuen. Suposo.
I és que jo em conformo sent un ciutadà de segona.
Diga’m conformista. De conformar.

Vale más que hoy no salga y me quede en casa.
No nos vamos a mover de la cama en todo el fin del mundo.

Sona: El Fin Del Mundo de La Buena Vida.

Reflexionar en veu alta se’m fa avorrit últimament. No em ve de gust comentar què el nou EP d’Arctic Monkeys Who The Fuck Are Arctic Monkeys? no està mal del tot, millor què l’últim àlbum de Snow Patrol Eyes Open què em sembla una mica pla i avorrit a estones. Què de les dues cares de Ben Harper a Both Sides Of The Gun em quedo amb la què imita a Marc Bolan de la mateixa manera què ho fa Adam Green a les seves miniatures harmòniques de Jacket Full Of Danger. Què les melodies de La Buena Vida a Vidania com S.O.S. o De Nuevo En La Ciudad són magnífiques malgrat ho avorrit què canten de vegades. Què Ocean Colour Scene treuen el seu enèsim directe a Live Acoustic At The Jam House però al menys no repeteixen cançons. Què Placebo tornen a treure un àlbum del què només m’entussiasma la meitat. Què m’agrada més el Graham Coxon pop i no tan punk de Love Travels At Illegal Speeds. Què Stereophonics treuen el doble directe potent Live In Dakota què sona gairebé tan bé com les noves cançons en directe de Richard Ashcroft a Live From London. Què The Charlatans en reagge no se’m fan gaire Simpatico i què les lletres escupides de The Streets a Hardest Way To Make An Easy Living em són més properes què qualsevol rapero de pretès barri marginal què no fa més què posar trets de bala a les seves cançons.
The Vines comencen a agradar-me més lents a Vision Valley i de La Casa Azul ja en vam parlar, no?

Potser no és tan avorrit.