Si ni tan sols està entre les meves habilitats intuir l’edat de les persones a primer cop de vista, jutjar-les no serà pas el meu fort. De fet, fa temps que vaig decidir fer servir, com a mètode per catalogar la gent, els seus gustos musicals. Si a algú li agrada La Casa Azul o Astrud, probablement em caurà bé. Si a aquest algú no li agrada ni una sola cançó dels Beatles, eject. Si creu que hi havia alguna cosa estèticament decent en els New Romantics, sospito.
A mi, potser se’m jutjarà pels meus actes i, com de vegades són com són, potser se’m recordarà només pels meus invents peregrins. L’últim: la Síl va sortir del pis i uns minuts després em va trucar al mòbil adonant-se que s’havia deixat les claus del cotxe a casa. Mentre m’ho explicava pel mòbil, les podia veure sobre la taula de l’estudi. Les vaig ficar dins una bossa per còmics i en vaig fer una piloteta. Després les vaig embolicar de nou dins una segona bossa del Caprabo i la pilota de plàstic resultant va ser ben compactada amb quantitats ingents de celo per l’exterior. Tot preparat per deixar caure les claus pel balcó i evitar que la Síl hagués de pujar a buscar-les.
I en aquell precís moment va sonar el timbre de la porta i així estava la Sílvia dos minuts després: baixant en un ascensor amb les claus del seu cotxe sota diverses capes de plàstic i celo.

“Què és aquesta merda?” havia preguntat segons abans. “Fusta” li vaig respondre. “Mecanisme Amorf D‘Entrega Ràpida Avançada”.

I aquesta és tota la sensibilitat artística i creativa que aquí es pot trobar. La resta, allí.

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

Avui, un popular poeta i novel.lista català m’ha comentat, en referència al fet de que m’hagi comprat l’últim àlbum de The Verve, que els crítics han dit que és un disc innecessari. De nou, he pensat que si hagués de fer cas als crítics, casa meva estaria orfe de cd’s, còmics i dvd’s. Que tot és relatiu, començant pel cànon, acabant a The Verve i passant per Celan.

Ara, al dormitori contigu, una nena de quasi deu anys escolta el meu antic (i jubilat) iPod al seu llit i canta innocentment en veu alta les lletres naïf de La Casa Azul, d’aquella manera desafinada que només es dóna quan es porten cascs aïllants. Això no és pas relatiu. És absolut.

Hi ha música que està feta per escoltar sol i d’altre que se’n gaudeix més en companyia. Potser per això, he gaudit més d’Astrud i La Casa Azul que de Radiohead, a qui prefereixo a les fosques. Res a veure amb agrupar-se en locals de dubtosos sistemes de ventilació i il.luminació psicotròpica. Té més a veure amb sofàs.

M’han regalat un iPhone (se suposa que un dia d’aquests l’obriré), m’han regalat unes entrades per La Casa Azul i m’han regalat unes entrades pel nou espectacle del Pepe Rubianes al Capitol, Sonrisa Etiope. Tres èxits segurs. Vaig a París una setmana per vacances i m’estalvio algun dinar familiar. Només es pot encertar més si Oasis estiguessin de gira o amb un original de John Romita.

Avui ens comuniquen que la sessió de Paco Rubiales ha quedat cancel.lat. To picueto m’he quedao. I és que els nadals mai poden ser perfectes.