Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

Els concerts gratuïts de la Mercè són per anar a xerrar, lligar, fumar, beure i relacionar-se. I mentre embrutes una mica, aixecar el mòbil per a que algú a l’altre costat de la línia escolti la música o només ser-hi per després omplir un fotolog qualsevol i poder dir que vas estar allà perquè queda cool. De tot menys fer cas als pobres Travis, per exemple. I jo, avergonyit, vaig girar cua jurant-me que mai més tornaré a un concert gratuït. Malgrat el perill de sonar burgès, a partir d’ara només concerts on s’hagi de pagar i cadascú tingui el seu lloc.

I Travis molt bé. Simpàtics, xerraires, una mica distorsionats i una maleta plena de hits que pocs reconeixien.

Modo Pitufo Gruñón Off.