'20% ficció hiperbòlica'.

The Coin Toss

El fet de que s’anunciï que demà els rodalies faran horaris de festiu és la mostra inequívoca de que alguna cosa no funciona en aquest país. Aquesta setmana dec tenir un període masculí en el que qualsevol cosa em cabreja i estic d’un humor que només em dedicaria a fer llistes de les coses que no m’agraden del món i que odio en general i les aniria recitant pels carrers. Mode pitufo gruñón.
Sobre llistes, una antiga companya de classe dels temps de l’institut em va descobrir el meravellós món de les llistes en cas d’indecisió. Aquesta disciplina va ser molt útil recentment, durant els mesos ens els que vam buscar pis. Fèiem la visita de rigor i, al sortir, anàvem a fer un cafè, obríem una Moleskine molt tronada i escrivíem el nom del carrer, una línia vertical que separava dues columnes, “sí” i “no” i allà valoràvem el que havíem vist fins a arribar a una nota final. Malauradament, no fèiem servir uns paràmetres de valoració gaire justos. Per exemple, la mida i estil de les sabates del venedor de la immobiliària ens acostumava a influir negativament.

Tristament, aquella antiga companya de classe només feia servir les llistes a l’hora de decidir els pros i els contres de fer campana.

(Music Depresses Me)

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.

Landed In A Very Common Crisis

Davant meu s’han assegut una parella d’enamorats en la trentena, amb cara de fred i recargolats en la seva bufanda, de tant esperar a l’andana dels Ferrocarrils Catalans. Ella, amb una jaqueta semblant a la meva (!!), s’agafava somrient del braç d’ell, amb texans, gafa-pastes i una jaqueta molona guerrillera. A la butxaca dreta, hi lluïa una xapeta d’Oasis.
En aquesta vida he perdut moltes xapes però dues m’han produït un dolor especial. La primera, negra amb un piano blanc que feia referència a Keane, em va fer mal més per qui me la va regalar i el seu valor sentimental que pel que significava literalment. La vaig perdre en una visita a Ikea. Me la van tornar a regalar després de plorar per les cantonades i la vaig tornar a perdre al concert d’Antònia Font a La Mercè 2006.
La segona xapa tenia el logo d’Oasis i la vaig comprar en un dels seus concerts. Li tenia una estimació desmesurada, coses meves, i la vaig perdre, si no recordo malament, en un vol amb Swiss Air. Perquè quan jo perdo les coses, les perdo ben perdudes. A llocs on sigui impossible retrobar res.

Los Sin Nombre

Els concerts gratuïts de la Mercè són per anar a xerrar, lligar, fumar, beure i relacionar-se. I mentre embrutes una mica, aixecar el mòbil per a que algú a l’altre costat de la línia escolti la música o només ser-hi per després omplir un fotolog qualsevol i poder dir que vas estar allà perquè queda cool. De tot menys fer cas als pobres Travis, per exemple. I jo, avergonyit, vaig girar cua jurant-me que mai més tornaré a un concert gratuït. Malgrat el perill de sonar burgès, a partir d’ara només concerts on s’hagi de pagar i cadascú tingui el seu lloc.

I Travis molt bé. Simpàtics, xerraires, una mica distorsionats i una maleta plena de hits que pocs reconeixien.

Modo Pitufo Gruñón Off.

Ciudadano De Segunda

Ahir m’he recordat estirat al llit el cap de setmana i m’he preguntat per què la gent surt al carrer.
Per anar a La Mercè, em diuen. Suposo.
I és que jo em conformo sent un ciutadà de segona.
Diga’m conformista. De conformar.

Vale más que hoy no salga y me quede en casa.
No nos vamos a mover de la cama en todo el fin del mundo.

Sona: El Fin Del Mundo de La Buena Vida.