La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Se m’acostuma a omplir la boca sempre que parlo de donar òrgans el dia que jo falti (que, malgrat sento devoció pels eufemismes, jo no faltaré, jo em moriré) però mai gestiono com fer-ho. I m’estava preguntant què pot donar el pobre Michael més enllà d’unes poques cendres. Unes poques cendres que, per cert (i parlo d’oïdes), no es poden llençar a qualsevol lloc. O sigui que aquella imatge romàntica d’anar no-sé-on que tingui un significat sentimental* i escampar les cendres sembla que està penalitzat i ve a ser com buidar el cendrer del cotxe al Parc Nacional d’Aigüestortes.

Tot per evitar acabar en un nínxol patera, on suposo no acabarà el pobre Michael. Al menys per fi ha aconseguit ser blanc.

*res de sobrevolar el Camp Nou en helicòpter i deixar anar una urna de porqueria

Aleshores, a la fi, millor una petita urna. Per les cendres. Austera i blanca com un iPod. (Amb un sol botó? Eject?). Cendres que seran poques i lleugeres perquè segons l’últim informe mèdic laboral estic tan sa que potser hauré donat tots els òrgans i fins i tot els quatre pèls que em quedin. Fins i tot les ungles. O no, que me les hauré menjat perquè últimament passo nervis. Aquell nervi meu que no es nota, no transpira, no traspassa, no engreixa però allà està.
La Sílvie remuga perquè arriba el seu aniversari. Li he fet veure que ha passat el que és probablement només un terç de la seva vida. M’ha engegat com només engeguen les poetes i m’ha dit que li podia haver dit quelcom més positiu.

Que queden encara dos terços?

De nou llegeixo entre fulls grapats de la revisió mèdica allò del Buen tono muscular. Abdomen blando y depresible. Un any més. I si sortir a córrer cada tarda no és quelcom que em desagradi, fer abdominals no és lo meu. Jo ja tenia el meu sistema. Anava al meu especialista. Durant un temps vaig anar anualment. Vaig saber que havia de repetir després de la primera visita. Després de gairebé dures hores d’exercicis musculars espasmòdics, vaig sortir al carrer amb les abdominals adolorides com no podia recordar que m’hagués passat mai abans però en un estat de forma i amb un bon humor incomparables. Fins i tot, durant els matins següents, anava a treballar amb un somriure a la cara.
I així es van succeir les visites. Una, dues, tres, quatre. Gairebé sempre a primera fila. No fos cas que ens perdéssim algun detall del mestre. Fins que un mal dia, les classes es van anular i ens van tornar els diners de la nostra sessió.

I aquí m’has deixat, Pepe. Blando y depresible.

Avui he anat en tren a la feina. Per primer cop en setmanes ha arribat puntual al seu destí però no així el meu transbord. Sota el sol d’un matí de tardor, mentre es consumava el fet de que arribaria tard a l’oficina, he tingut una estona per pensar en xorrades com a pianos observant una sèrie de cotxes i motos que es saltaven indiscriminadament uns semàfors en vermell i han estat a punt d’acabar esclafats al paviment (fet que reforça la meva teoria de que els carnets de conduir els regalen i per això tampoc és tan estrany que jo no en tingui un).
El dia que mori (“el dia que no hi sigui” sempre ha sigut un eufemisme estúpid) vull donar els meus òrgans. No tinc cap carnet de donant tampoc (i em pregunto si serà el tràmit per aquest carnet tan fàcil com el del DNI, el qual vaig renovar ahir a la tarda en nou minuts) però serveixi aquest text com a testimoni 2.0 de les meves intencions. I que algú comprovi si els qui reben les parts usades del meu cos comencen a veure vinyetes amb els seves noves còrnies, si senten guitarres estridents en plena nit, si el fetge rebutja violentament qualsevol tipus d’alcohol o si les mans… les mans probablement faran alguna marranada, a mig camí entre una pel.lícula japonesa de terror i un capítol de House però, vamos, que alguna cosa es podrà aprofitar si no prenc alcohol, no fumo, veig i sento acceptablement bé i no tinc colesterol.

Sembla que en aquesta vida els carnets tampoc són tan tan importants.