Dijous passat, abans de cert esdeveniment, donava una passejada pel centre de Barcelona i em vaig ficar a La Central Del Raval buscant un llibre. Mentre em mirava desconcertat la secció de novel.la germànica, gaudia del silenci i la pau que t’ofereixen de manera gratuïta les llibreries, i que contrasta amb els ritmes frenètics d’altres comerços del centre, ja siguin de roba, música, menjar o decoració. Suposo que hom necessita certa concentració per trobar allò que busca entre tant llom desigual.
Així, mentre els meus ulls acariciaven tots aquests lloms, sento de sobte una rialla ben forta, curta i seca, que ens va despertar del nostre estat hipnòtic a mi i a la resta de la botiga. Em giro i observo un noi somriure a les pàgines del llibre obert que llegeix. Somriu més, fa que no amb el cap, el tanca, el deixa a la taula de novetats i sospira en veu baixa: què bo… Mans a les butxaques i surt al carrer.
Benvinguts, membres del món literari, a descobrir-vos també com els freakies que sou, rient fora de lloc i temps, com qualsevol seguidor de Woody Allen a sales de cinema mig buides o qualsevol lector d’art seqüencial (còoooomic), que vol cridar l’atenció de com gaudeix ell de la seva afició.

De les presentacions de llibre, com a outsider del món literari (ja m’esplaiaré sobre això en un altre moment) trec unes conclusions molt bàsiques: a) que una presentació igual no s’ha d’assajar davant un mirall; b) que millor ressaltar les virtuts d’un llibre davant les seves carències, encara que la credibilitat del ponent depengui d’una samarreta de Super Ratón comprada a Broadway; i c) que el Marc Romera no és tan graciós com el Sr. Garriga i això és ser injust amb els dos.

El que jo deia, conclusions de parvulari.