Aquest cap de setmana em sentia una mica malenconiós i m’he passat 3 dies desenterrant de sota el llit aquells discs antics, ara en versió cd, què escoltava quan era petit.

Si tanco els ulls, molts d’ells m’evaporen. Puc sentir l’olor dels vinils o el só de l’agulla. Les converses al meu voltant. Veig gent què ja no hi és. Puc tornar a mirar les parets què m’envoltaven quan sentia aquells discs. Puc veure’m estirat al terra amb 4, 5 i 10 anyets, mirant el sostre, amb uns cascs més grans qué les meves orelles i què em tapaven mitja galta, posant el mateix disc sense parar, un cop i un altre, …

Una revetlla de Sant Joan (què fas per St. Joan?) tothom va marxar i el meu pare em va dir si volia què ens quedéssim els dos sols a casa mirant una pel.lícula què m’agradaria molt. Vaig dir què sí. Em va posar l’òpera rock Tommy de The Who. La història del nen sord i mut, maltractat per la seva família, què acaba sent el mag del pinball.
No estic segur quina edat tindria, si 8 o 9 anys, però recordo què em va enganxar de la mateixa manera què em va impactar. Em va semblar la cosa més trista i crua del món. Tinc la imatge de la mare de Tommy cridant-li i pegant-lo sense entendre què el nen no la podia sentir marcada al cervell.
Amb el temps, Tommy i Quadrophenia van deixar lloc a Who’s Next, el meu àlbum favorit, què a més, puc sentir cada dilluns a CSI. Les 3 sèries (Las Vegas, Miami i NY) utilitzen tracks de The Who com a sintonia principal.

Sona Literalment: Won’t Get Fooled Again.

Revolver dels Beatles encara em sembla tan fresc i modern què no sé si sóc jo o és ell qui s’hauria de sentir fora de lloc. Per aquells temps, Got To Get You Into My Life em semblava la cançó més alegre del planeta.

Sona Literalment: Sgt. Peppers Lonely Hearts Club Band.

En aquelles dates, no suportava els primers Beatles. Em semblava música de nen petit (jo era un nen petit!). Em semblaven tontos, i tota la complexitat què no els hi veia als Fab Four la tenia Ziggy Stardust. Reconec què Bowie em feia una mica de por, de petit. El maquillatge, la veu, els moviments tenien quelcom què m’espantava i a la vegada m’atreia. Malgrat ser un àlbum què m’encanta, reconec què de petit em passava la vida cantant Space Oddity i, sobretot, Starman, fent les palmades i tot (I leaned back in my ra-di-o oh oh… Let all the children boogie! clap clap!).

Sona Literalment: Starman.

Durant molt de temps, Stairway To Heaven em semblava la millor cançó què s’havia fet mai, i em feia plorar de tristesa. Dazed And Confused em terroritzava per la seva línia de baix i la veu agonitzant de Robert Plant, com si d’un malson de pel.lícula de sèrie B es tractés. Sovint preferia saltar sobre el llit amb Whole Lotta Love o Rock And Roll i deixar-me envoltar per l’energia de Led Zeppelin.

Sona Literalment: Stairway To Heaven.

L’àlbum Transformer de Lou Reed m’encantava. Suposo què molta gent el valora, més enllà què pel què va significar per la història de la música underground, pels seus hits com Walk On The Wild Side, però jo sempre vaig preferir la melancolia de Perfect Day o la tristesa invisible de Satellite Of Love.

Sona Literalment: Perfect Day.

Marvin Gaye i el sexe. Jo sabia què Marvin Gaye volia dir sexe. No sabia per què ni què volia dir allà, però tenia molt clar què Marvin Gaye era sexe. Més què l’ambigüitat glam de Bowie, Bolan o el Lou Reed post Velvet Underground / Warhol, la música d’en Marvin era pura sensualitat i sexualitat.
Un nen de 8 anys podia anar calent?

Sona Literalment: Inner City Blues (Make Me Wanna Holler).

I podria seguir. Podria dir què Rocket Man d’Elton John encara avui és una maravella (Elton John no fa una cançó què m’agradi des de què jo vaig néixer) o dir que God Only Knows dels Beach Boys és una de les melodies més boniques què mai s’han composat.

Però la meva infància és Marc Bolan. Si hi ha un so què acompanya la banda sonora de la meva infantesa, aquest és el so de T. Rex. Em va fer interessar-me per la música en general i per la vida en particular. Mai tenia clar per què aquell noi duia vestits de noia, plomes i tota aquella purpurina, però jo tenia clar que volia rock’n'rollejar com ell.

Descansa en pau, Marc.

Sona Literalment: Cosmic Dancer.