Benvinguts.
Un dels lectors d’aquesta web ens ha dirigit una pregunta:

- P q les ex-novies d fa 6 anys t truquen aixi un dia tontament esperant k estiguis agradable? i a sobre et foten la migdiada i s enfaden pq estas adormit (El lector firma com R.C.).

Estimat R.C.,
des d’un punt de vista subjectiu, per cada home, la població femenina es divideix en 4 grups:

1. Família
2. Solteres
3. Amb Compromís
4. Ex-Novies

Com a interès romàntic, el primer grup quedaria descartat (no seria el moment de parlar de l’incest).
Dels altres 3 grups, es evident què, per vosaltres els homes, el vostre objectiu seria interessar-vos pels grups 2 i 3.

La raó per la qual el grup 4 no interessa a un home és la mateixa raó per la qual si et vens un cotxe, 6 anys després, no et passa pel cap localitzar l’amo d’aquell cotxe i veure què tal carbura avui en dia. L’home pensa en cotxes nous. I per molt què en tinguis un bon record d’aquell automòbil, els humans sabeu per experiència què si tens ocasió de conduir novament aquest cotxe, notes què ja no és el mateix. Encara què fos el cotxe el què et deixés a tu. 6 anys després, mai és el mateix. Així què, com a resultat, perds l’interès (això en el millor dels casos; normalment es dóna què els homes poden oblidar completament aquell cotxe. “Jo vaig sortir amb aquell Renault 5? En què estaria pensant?”).

Aquest comportament també es dóna entre les dones, però amb una diferència: elles poden perdre l’interès o oblidar els seus cotxes… però ells no les poden oblidar. Mai. Elles han de ser recordades. Això desemboca en aquest tipus de trucades. Un dia una amiga li comenta: “Ei, recordes aquell Ford Fiesta groc què sortia amb tu fa 6 anys? L’he vist no sé on fent no sé què” i de sobte els hi assalten els dubtes: “Se’n recordarà de mi?”. Si a més, la frase de “He vist el teu cotxe antic” va acompanyat d’un “i anava de la mà amb un cotxe nou” o “estava guapíssim, ha perdut equipatge” es disparen totes les alarmes. Potser el cas què es dóna menys és què una dona s’aixequi un bon matí i de sobte pensi: “Què farà el meu Ford Fiesta? Fa 6 anys què no en sé res…” i et truqui. Però això seria senyal d’una ment malaltissa i corrupte.

Així què, quan es dóna la inevitable trucada, pots patir diversos atacs:

1. Què et feliciti pel teu cotxe nou (sempre amb segones intencions)
2. Què només vulgui comprovar si te’n recordes d’ella, i així saber què va deixar huella
3. Què vulgui comprovar si encara la vols conduir, cosa què no passarà mai, però a ella li agradarà saber què hi penses

Això sí, sempre voldrà què la conversa es mogui en uns paràmetres de correcció i amiguisme equivalents als millors moments de la vostra relació, quan estàveu al punt àlgid. És igual la raó per la què el cotxe es va vendre. Ha d’estar tot oblidat i així s’ha de comportar l’home.

Si no, amic R.C., passa el què passa.

Salutacions i fins una altra.

Pd.- Recordeu què podeu deixar els vostres dubtes en aquesta web o a l’adreça d’email: ruben@productesdeneteja.com

Quan un està solter, és curiós observar com reaccionen les parelles envers el teu estat. Les parelles recents, què viuen en aquest estat de agilipollament continuu, agradable per altre banda, et miren amb llàstima, emprant frases com “No entiendo como puedes estar soltero, no te sientes solo?” o “No echas de menos estar enamorado?” i fins i tot algún “Es que yo no podría vivir sin pareja”.

En canvi, les parelles cremades, amb problemes, o què sobreviuen a la rutina diària tan buenamente como pueden, et miren amb enveja, dient coses com “Tu si que te lo has montado bien, viviendo solo” o “Es que yo lo hice fatal y no pasé por la etapa de vivir solo, que es imprescindible y ahora es demasiado tarde” i fins i tot algun “Ah, no sabes la suerte que tienes, soltero, haciendo lo que te da la gana, sin que nadie te controle”.

Justament la inversa.

Això també és aplicable als solters en la mateixa mesura. Els què no ho porten bé, troben a faltar la parella (traumes sense superar?) i els què som feliços o sabem viure en l’estat què ens toca, passem una mica del tema, així en general.

Ara explicaré una anècdota de la qual, per raons òbvies, ometré els noms reals dels protagonistes.

Érase que se era, un noi i una noia què es van conèixer i van començar a festejar. Poc a poc anaven quedant i s’anaven coneixent més, però últimament sempre trobaven alguna cosa què els venia més de gust què veure’s.

- Quedem dissabte?
- Aix, és què els amics m’han convidat a…
- Ui, pos diumenge què havíem quedat, els meus germans fan no sé què i què sé jo si no podrem quedar.

etc…
Fins què una nit van decidir parlar. S’estaven angoixant una mica perquè cap dels dos volia una rel.lació massa formal i s’estaven pressionant. Així què, com malgrat tot això, estaven il.lusionats l’un amb l’altre, van decidir seguir endavant, veient-se quan els vingués de gust, amb sinceritat, sense agobios, i també fer la seva vida.

Al matí següent, el noi rep un sms a les 8.30 del matí què el desperta:

‘ola. slo kria sr la prmera en dcrte bnos dias XD’

o el què traduït a l’idioma dels humans seria

‘Hola. Sólo quería ser la primera en decirte buenos días’.

Què bonic. El noi li respon amb algunes paraules tendres, agraint aquest petit detall. Hores després, sense resposta, el noi torna a enviar un sms a la noia, només per saludar-la i veure com li va; fer-li saber què pensa en ella. Hores després, el noi pensa “No ha respòs. Estrany. Sempre respon. No serà què no té saldo?” i decideix trucar-la.

- Qué tal? No, te llamo por si no tenías saldo. Como veo que no has respondido y siempre respondes.
- Uf, es que he visto que esta mañana has respondido tan rápido a mi mensaje que parece que estés siempre pendiente del movil a ver que te digo. Creo que vamos demasiado rápido. Se ha acabado.

*click*

Frase del meu amic aquest cap de setmana:

‘El que entienda a las tías, que las compre’.

I la Sara deixa anar frases tan bones com:

‘Si está claro. Para que una relación funcione hay que ceder, ceder y ceder y luego, ceder un poco más’.

Després de sortir del restaurant, vam anar a un local / discoteca, on prendríem quelcom i faríem el burro as usually. A la porta, unes noies, algunes de vermell i algunes de negre, vestides amb un top molt curt, un pantaló encara més curt i una gorra, tot molt ajustadet, feien publicitat de Fortuna (cof, cof), donant, als què entraven, regals i coses.
Els meus companys van anar entrant, i elles anaven donant els regals. Un mocador i un adhesiu. The house through the window, vamos. Com no m’interessava gaire, vaig anar esquivant als meus compis, dribla que te dribla, finta, zig zag, fins deixar enrere la gent, la cua i les noies. Però de reull podia veure com una d’elles em feia un marcatge a distància. Quan estava a punt d’arribar a les escales, algú m’agafa del braç i m’atura.

- Ei. No quieres tu regalo?
- Erm… ah… bueno.
- Cómo lo prefieres, negro o rojo? - es referia al mocador.
- Rojo.
- Rojo? Qué pasa, no te gusta el negro? - i dient això, va fer un moviment sensual, mostrant la seva figura i indumentària, ja què ella anava de negre (i molt mona, per no dir una altra cosa).
- Sí. Pero me gusta más el rojo.

I veient com ella es quedava com tallada, jo agafo el mocador, l’enganxina, i segueixo el meu camí, per al.lucine d’ella, sembla ser, i dels meus companys, què observaven a la distància i no creien el què veien.

Avui, a Històrias Increíbles, com NO lligar.