Con Solo Media Estrofa Hubiese Bastado

Té revolucionada l’oficina aquell tipus de dona catalogada fa uns anys pel meu amic Ferran com una de les que fa més ràbia. Aquella a qui li pregunten qualsevol cosa com, per exemple, si té hora i respon “jo no però el meu nòvio té un rellotge moníssim“.
I així han passat els dies. Sense calefacció, sense Gfail i mirant Lost, i potser una mica massa perquè diria que aquest matí he perdut deu minuts entre que he sortit de casa i he arribat a l’estació de rodalies. Tal qual, però sense flash de llum blanca ni res.

Encara no entenc per què el Ferran no té una categoria.

Valium Skies

Potser si parlo amb recursos humans i els intento explicar com he gastat una sèrie de dies de les meves vacances fent de cangur de nens de zero a deu anys, me les declaren com retribuidas pero no disfrutadas i les puc tornar a gaudir d’aquí uns mesos. Viure un altre cop dies que ja han passat. Seria com viatjar en el temps.
En un altre ordre de coses, espero l’hora de sopar amb el mòbil a la butxaca. La Reich té una d’aquelles cites i és possible que hàgim de recórrer al vell truc de la trucada falsa. Ja sabeu, aquell moment on la persona a la cita no pot més per la raó que sigui (eufemisme alert) i necessita d’una trucada d’emergència per a tenir una excusa i marxar. Per a ser “salvada”.

Tota una tradició.

Nuevas Formas De Ligar

Lligar, si entenem per lligar l’habitual aproximació a algú del sexe oposat (o no) amb actitud depredadora sota un entorn de predisposició (i de foscor?), mai ha sigut el meu fort. Laissez faire, laissez aller, laissez passer, què diuen. Però quan es tracta de fer lligar als altres, tinc les idees més surrealistes.

Yes, Stereotypes

Diuen què els nois es fixem només en l’exterior i les noies en l’interior.
Matem aquest mite com el de què les noies maduren abans què els nois.

A Veces Imagino Que No Estoy

Sílvie: Aquesta és la nostra parada. Baixem.
Rbn: Ok.

(m’aixeco i m’apropo a la porta de sortida del tren. La Sílvie ve darrera meu pel passadís del vagó)
(La Sílvie passa pel costat del seient d’uns nois)

Noi: Quieres que me baje contigo, nena?

Dues setmanes després:

(Reich i jo demanant un café al Starbucks)

Reich: Es que si indicais así los precios, teneis que cobrarlos de la misma manera.
Cambrer: Lo sé.
Reich: Si no, se os puede denunciar porque es ilegal.
Cambrer: Am…
Rbn: Vols deixar al pobre noi? L’Starbucks no és seu.
Cambrer: Jaja. Cert. Tant de bó! Sabes mucho del tema, no?
Reich: Es que me dedicaba a ello.
Cambrer: Pues la próxima vez te llamo… si me das tu teléfono.
Reich: Jiji…
Cambrer: Jiji…
Rbn: Erm… Hola?

Per què ningú mai assumeix què la noia què va amb mi al meu costat, ves a saber si potser, i dic només potser, va i és la meva parella?
Per què no imposo gens?
Per què de vegades sembla què no hi sigui?