Quan un està solter, és curiós observar com reaccionen les parelles envers el teu estat. Les parelles recents, què viuen en aquest estat de agilipollament continuu, agradable per altre banda, et miren amb llàstima, emprant frases com “No entiendo como puedes estar soltero, no te sientes solo?” o “No echas de menos estar enamorado?” i fins i tot algún “Es que yo no podría vivir sin pareja”.

En canvi, les parelles cremades, amb problemes, o què sobreviuen a la rutina diària tan buenamente como pueden, et miren amb enveja, dient coses com “Tu si que te lo has montado bien, viviendo solo” o “Es que yo lo hice fatal y no pasé por la etapa de vivir solo, que es imprescindible y ahora es demasiado tarde” i fins i tot algun “Ah, no sabes la suerte que tienes, soltero, haciendo lo que te da la gana, sin que nadie te controle”.

Justament la inversa.

Això també és aplicable als solters en la mateixa mesura. Els què no ho porten bé, troben a faltar la parella (traumes sense superar?) i els què som feliços o sabem viure en l’estat què ens toca, passem una mica del tema, així en general.

Ara explicaré una anècdota de la qual, per raons òbvies, ometré els noms reals dels protagonistes.

Érase que se era, un noi i una noia què es van conèixer i van començar a festejar. Poc a poc anaven quedant i s’anaven coneixent més, però últimament sempre trobaven alguna cosa què els venia més de gust què veure’s.

- Quedem dissabte?
- Aix, és què els amics m’han convidat a…
- Ui, pos diumenge què havíem quedat, els meus germans fan no sé què i què sé jo si no podrem quedar.

etc…
Fins què una nit van decidir parlar. S’estaven angoixant una mica perquè cap dels dos volia una rel.lació massa formal i s’estaven pressionant. Així què, com malgrat tot això, estaven il.lusionats l’un amb l’altre, van decidir seguir endavant, veient-se quan els vingués de gust, amb sinceritat, sense agobios, i també fer la seva vida.

Al matí següent, el noi rep un sms a les 8.30 del matí què el desperta:

‘ola. slo kria sr la prmera en dcrte bnos dias XD’

o el què traduït a l’idioma dels humans seria

‘Hola. Sólo quería ser la primera en decirte buenos días’.

Què bonic. El noi li respon amb algunes paraules tendres, agraint aquest petit detall. Hores després, sense resposta, el noi torna a enviar un sms a la noia, només per saludar-la i veure com li va; fer-li saber què pensa en ella. Hores després, el noi pensa “No ha respòs. Estrany. Sempre respon. No serà què no té saldo?” i decideix trucar-la.

- Qué tal? No, te llamo por si no tenías saldo. Como veo que no has respondido y siempre respondes.
- Uf, es que he visto que esta mañana has respondido tan rápido a mi mensaje que parece que estés siempre pendiente del movil a ver que te digo. Creo que vamos demasiado rápido. Se ha acabado.

*click*

Frase del meu amic aquest cap de setmana:

‘El que entienda a las tías, que las compre’.

I la Sara deixa anar frases tan bones com:

‘Si está claro. Para que una relación funcione hay que ceder, ceder y ceder y luego, ceder un poco más’.

Després de sortir del restaurant, vam anar a un local / discoteca, on prendríem quelcom i faríem el burro as usually. A la porta, unes noies, algunes de vermell i algunes de negre, vestides amb un top molt curt, un pantaló encara més curt i una gorra, tot molt ajustadet, feien publicitat de Fortuna (cof, cof), donant, als què entraven, regals i coses.
Els meus companys van anar entrant, i elles anaven donant els regals. Un mocador i un adhesiu. The house through the window, vamos. Com no m’interessava gaire, vaig anar esquivant als meus compis, dribla que te dribla, finta, zig zag, fins deixar enrere la gent, la cua i les noies. Però de reull podia veure com una d’elles em feia un marcatge a distància. Quan estava a punt d’arribar a les escales, algú m’agafa del braç i m’atura.

- Ei. No quieres tu regalo?
- Erm… ah… bueno.
- Cómo lo prefieres, negro o rojo? - es referia al mocador.
- Rojo.
- Rojo? Qué pasa, no te gusta el negro? - i dient això, va fer un moviment sensual, mostrant la seva figura i indumentària, ja què ella anava de negre (i molt mona, per no dir una altra cosa).
- Sí. Pero me gusta más el rojo.

I veient com ella es quedava com tallada, jo agafo el mocador, l’enganxina, i segueixo el meu camí, per al.lucine d’ella, sembla ser, i dels meus companys, què observaven a la distància i no creien el què veien.

Avui, a Històrias Increíbles, com NO lligar.

Una noia jove està asseguda al seu pupitre. Està a punt de fer un examen a la universitat. La classe en silenci. La tensió pre-examen es pot notar a l’ambient. Un noi s’asseu escassament a un metre al costat de la noia. Comença l’examen. La noia té un paquetet de kleenex a la taula.

- Son teus? - li pregunta el noi.
- Sí. Té. Agafa. - diu ella, i se’ls apropa. Ell agafa un.

Ella continua escrivint però per l’ullet veu com el noi escriu alguna cosa al kleenex. Una xuleta? De sobte, el noi allarga la mà:

- Té. La meva adreça de messenger. Seguim parlant en un altre moment.

I ell va continuar el seu examen.

PD.- Si jo hagués tingut aquesta agudesa mental als meus anys d’estudiant, un altre gall em cantaria cada matí.

A petició de la interessada, ara parlaré de lo “guapa” què és la meva amiga Raquel. A veure si li trobem nòvio. Com el factor “aspecte físic” és important, primer podeu anar directes a la foto adjunta.

Sí? Ja? Ok.

Després de la foto, on podeu observar els seus atributs més què agraciats, parlem una mica de la Raquel en qüestió.

Factor “dades personals”: té 27 anys. Nascuda a Granollers però resident a altres zones del Vallés, viu sola amb un petit zoo: una hasky cadell, dos gats (un de la mida del Gardfield) i dos pixus.

Factor professional - econòmic: té una feina prometedora, on mana molt (i escridassa una mica tb), un bon sou i un cotxe blau dofí (era dofí? No. Azul Lucía).

Factor “personalitat”: és bona amiga, comprensiva, sincera i directe. Cuida als amics, és apassionada pel què fa, integra, noble i conseqüent. Té arrancades de mal humor però si tens sort, oblida en poc temps pq estava enfadada amb tu. No suporta la carn ni les pessigolles.

Hobbies: la música, els nens i, últimament, esquiar.

Tendències sexuals: estrictament heterosexual.

Una dada íntima: li agrada disfressar-se de super heroïna a la intimitat i té debilitat pel Palomino i tot el q porta coco. Pel Winnie de Poo també, fins l’acudit al Buenafuente.

Li fa por: els pèl roigs, les trucades misterioses al mòbil i la gent amb cara rara.

Passa vergonya: quan va amb algú cridant l’atenció pel carrer.

Extres: eleva llunes electrònic i un pircing al melic.

Defectes de fàbrica: els tios què ha escollit abans diuen poc d’ella. Ha de millorar la punteria.

Interessats contactar en aquest blog deixant un comentari. Procés de selecció en marxa. Hi haurà una filtració preliminar.

PD.- Amb això, queda inaugurada la secció “Dedicats”, on pots demanar de què vols què parli, i jo faré el q em doni la gana.