La cançó més llarga de l’iPod és “El Lado Oscuro De La Fuerza” de Los Planetas. Trenta-dos minuts. Led Zeppelin en posa quatre a un top ten de les de més duració. Les quatre sobre els vint-i-cinc minuts. Avui les escoltava sense adonar-me’n, com si fossin fil musical d’oficina. Se’m fan massa llargues i perdo l’interès. Dels pocs temes de més d’un quart d’hora que escolto sense avorrir-me, crec que només Spectral Mornings de Cornershop m’agrada sencer. Massive Attack i The Smashing Pumpkins són uns altres habituals d’aquestes tendències colossals. És difícil interpretar quina és la més curta, entre tanta intro, outro, interlude i instrumentals però, com a curiositat, hi ha un tema de Prince anomenat “Four Blank Seconds”.

El tema més llarg de Fountains Of Wayne dura cinc minuts i sis segons.

Off topic: és paradoxal que una banda morta fa trenta anys tingui un dels pocs myspace agradables a la vista que existeixen.

Potasio em va dir divendres que havia esborrat la discografia de Los Planetas del seu iPod perquè quan tenia un dia baix, l’acabaven d’enfonsar. I allà estava el Miqui, a mig camí entre la ranchera i el country rock, cantant alegrement “y si esto te hace daño, si te puedo hacer sufrir, ha servido para algo, al menos para mí“. Potser J canta sempre la mateixa cançó rabiosa i venjativa però, pel repertori de divendres, hi esqueia pel contrast. Jo no sóc dels d’esborrar el contingut però si seria dels de fer next song quan no puc suportar escoltar quelcom. Hi ha qui aconsegueix canalitzar aquests sentiments i treure’n un fruit artístic, literari, poètic. Jo és que sóc cap a dins.
En general, uns sentiments contraposats i melancòlics, com revisionar els vídeos que tornen a funcionar, o jugar al 1.000 kilómetros.

He solucionat el meu virus informàtic. Sóc així de bo. Com el Raid. Un magician, que em deien en els meus bons temps. Ara vaig a remolc i també al dentista. Són èpoques, com aquesta, que de tan convulsa, se’m veu escoltant el flamenc psicodèl.lic de Los Planetas sense parar. Bé, aquesta no. Aquesta és la Síl a la casa del llibre.

Torno a casa per a que m’estressi l’oci. Em poso al dia de sèries de TV i de còmics. Em compro el cd del Brett (i me l’oblido a 20 kilòmetres d’aquí), espero amb ànsia el d’Astrud, faig una comanda enorme (i caríssima) a l’Amazon UK i em poso en repeat el nou trallazo fandanguero-rock de Los Planetas, del que no vull veure el vídeo per si em poso vermell. Tot amb mol criteri. Encara sort que demà també faré algunes d’aquelles coses quotidianes com anar al banc, fer la compra i la bogada, que t’apropen a la vida real per unes hores.