Little Boys Have Action Toys For Brains

Jo, que sóc més de ciutat que un semàfor, resulta que vaig estiuejar durant anys a un diminut i sec* poble de Granada, als peus de Sierra Nevada, on hem dut l’Emma a que conegués la seva besàvia. És un poble típic andalús de muntanya (sense semàfors), de carrers buits que fan pujada, un campanar que toca a morts i on tothom sap els noms dels gossos que vagabundegen pel carrer.

De petit, acostumava a jugar per aquells camps els mesos d’estiu i algun Nadal també, entre oliveres i tarongers, on ara hi ha més cases que habitants. Podies agafar mandarines i préssecs directament de l’arbre i, al bar del poble, la Coca-Cola la servien sense llimona. Si la demanaves, et deien que t’apropessis al llimoner més proper i tu mateix.
No hi havia més activitat que aquesta: el bar del poble. També podies banyar-te al riu o caminar sense parar, com les passejades que feia amb el meu avi durant hores, fins el poble abandonat de la serra o fins al cementiri. Com podeu veure, Andalusia és tota alegría y color.
Ja de més gran, vaig deixar de córrer pels camps i me’n duia tones de còmics per passar-me l’estiu llegint. Crec que va ser durant aquells períodes d’adolescència al poble on vaig desenvolupar el gust per estar en aquell limb que et proporciona estar tancat a casa cada dia, amb la família o millor sol, les meves lectures i altres entreteniments. El plaer mai era total. Sempre romania en el fons la por a l’exterior**. La certesa de que aquells dies en blanc podien acabar-se.

Com algú va comentar, a un guionista de Lost le gusta esta foto.

En fi. Crec que la meva àvia ha estat bastant contenta de conèixer la seva primera besneta malgrat ja no se n’adona de les coses com abans. Previsorament, vaig fer servir el pitet on posa el seu nom ben gran però, fins i tot amb això, diria que hem marxat i encara no li havia quedat clar el nom d’Emma.

*per això suposo que m’acostumo ràpid a que les plantes de casa estiguin seques i mig mortes
**entenguis per exterior que arribés ma mare a fotre’m fora de casa a crits

Summertime Clothes

Diuen* que Les Botigues de La Roca del Vallés és un lloc de somni, fantàstic (m’atreviria a dir paradisíac) on hi ha centenars d’outlets on es pot comprar roba a uns preus sense competència ni rival. Jo no hi he estat mai, no crec conèixer ningú que hi hagi estat, ni tan sols confirmar que el lloc és real, però n’he sentit a parlar tant des de que era petit que l’he mitificat. Com l’illa de LOST, sembla ser un lloc que existeix però que ben bé no se sap on està i és difícil de trobar.

* qui ho diu? m’encanten aquests “diuen” impersonals i anònims

I Don’t Like Being Around People

Després de buscar-lo durant temps (no molt intensament, jo sóc així d’apassionat), finalment vaig poder veure via youtube el documental de la BBC sobre Hugh Everett, científic que, a part d’embarassar per segona vegada a la seva esposa i que d’aquell acte resultés el seu fill Mark, líder de la banda Eels, va ser qui primer va exposar de manera científicament raonada la teoria dels múltiples universos o universos paral·lels. Els aficionats al còmic o a la ciència ficció en general estan més que familiaritzats amb el concepte però per la resta pot sonar a efecte secundari de passar massa hores mirant Lost. I realment és molt més simple del que sembla. Comprem un diari d’aquells típics que guarden els adolescents a la tauleta de nit amb un petit cadenat i posem-nos a mentir constantment. “Estimat diari, X per fi ha deixat a Y i m’ha dit que m’estima”, “Estimat diari, avui no he tingut por quan m’he aixecat de nit per anar al frigorífic”, “Estimat diari, avui m’ha tocat la loteria”. Allà està el vostre jo alternatiu o paral·lel.
Perquè se’m fa estrany que algú pugui mantenir un interès constant en escriure un diari íntim ple de mentides i fantasies i … oh, espera.

Aposto que, en un alt percentatge, al jo paral·lel li aniran les coses molt millor que a la versió “original”.

Vanderlyle Crybaby Geeks

Perquè tots portem un entrenador de futbol a dins que faria alineacions i plantejaments infal·libles. Perquè tots portem a dins un guionista que hagués sabut acabar Lost resolent més enigmes. Perquè tots som més enginyosos que els demés a twitter.

Segona idea per un projecte web: Crossovr©
Consistiria en enregistrar un blog* en una comunitat per ser intercanviat amb un altre usuari per un període de temps limitat. Per un dia, per exemple, un usuari tindria el control total d’un blog que no és el seu i hauria de generar contingut que encaixes amb els nivells de qualitat i estil habituals. Els usuaris podrien oferir-se a un blog o demanar a un autor que agafés el control del seu, encadenant-se entre ells lliurement.

Veig grans col·laboracions a l’horitzó. Continguts frescs i diferents sota adreces que fa temps que ja van donar el millor de sí mateixes. També veig tones de confusions i malentesos. Muntanyes d’usuaris picats i ofesos.
Poesia.

*probablement, sigui valid també per a comptes de twitter, tumblr, posterous i, perquè no, flickr

A Lady Of A Certain Age

Al matí següent, sovint no recordo el que he llegit al llit la nit anterior. Deu ser l’edat. I per la memòria no hi a cremes miraculoses. Les que es posen les noies que surten als anuncis de TV, que es posen crema depilatòria allà on no tenen pèl. Que es posen cremes reductores on no s’aprecia cel·lulitis ni estries. Les que mengen productes baixos en calories sense aparentar un excés de pes. Totes aquestes són cremes redundants. L’altre sí que es un producte de primera necessitat (4%).

Primera idea per un projecte web: Bookzzz©
Usuaris que escriuen breument* una petita sinopsi del que llegeixen just abans d’anar a dormir. Nomes aquell pedaç concret. Posteriorment, llegint el timeline públic general, hauria de semblar un capítol normal de Lost.

* qui diu breument diu cent-quaranta caràcters