Some Kind Of Happiness Is Measured Out In Miles

Segur que molts de vosaltres (si no tots) reconeixereu la següent situació: esteu explicant que heu editat un llibre i l’interlocutor us respon “ah, doncs jo vaig guanyar un premi Sant Jordi al cole”. No em digueu que no us ha passat.
En un acte en plan confessions on the desktop vinc a deixar constància d’un fet que no gaire gent coneix. Jo també vaig guanyar un premi Sant Jordi de relats a l’escola.

Durant els anys d’educació bàsica em dedicava a escriure històries (probablement patètiques) sense fre i amb certa ànsia i, com és normal, ens encoratjaven a presentar-los a concurs. Per aquells temps, un company de classe, força més enginyós que la resta, acostumava a arrasar en tots els concursos de relats haguts i per haver. Per tant, no li veiem el sentit però ens presentàvem igualment.

En un clar exemple de com les conseqüències sovint escapen a l’anàlisi, durant els últims mesos del curs, per fi el meu relat va ser seleccionat com el millor de tota l’escola. Era un relat simpatiquíssim protagonitzat per Dràcula, el qual deixava enrere Transilvània avorrit de l’ambient nocturn habitual i viatjava a Barcelona per trobar un propòsit en aquesta vida i, de pas, trobar-se a sí mateix. Acabava d’inspector recaptador d’hisenda, una feina que li esqueia i on va demostrar ser extremadament eficient amb mètodes poc ortodoxos fins el dia que un defraudador el convidà a tastar una truita d’all.

Parlàvem de les conseqüències. Ser premiat implicava pujar a un escenari i llegir el relat davant de tota l’escola. Això era quelcom que no m’havia plantejat i no entrava pas en els meus plans. Uns dies abans del dia clau, ma mare va venir per dir-me que el dia 23 a la tarda havíem d’anar al metge amb el corresponent justificant. Va ser com si els núvols del cel s’obríssim per deixar pas a una mà enorme que m’entregava un sobre on posava: excusa perfecte (notis l’esforç que estic fent en afegir certes floritures a la narració d’aquesta història en honor al dia d’avui).

I així ho vaig fer saber al professorat. Malauradament durant la diada no podria assistir a l’entrega de premis. Per tant, el dia que per fi vaig guanyar el premi Sant Jordi de l’escola vaig passar la tarda a la sala d’espera d’un CAP sense que ma mare sabés que el seu fill havia guanyat un premi i havia de llegir en públic. I encara recordo la sensació d’alleujament al tornar de la visita i passar per davant de l’escola, on la cerimònia no havia acabat. Ma mare va preguntar si em volia passar. Vaig dir no.

Va pujar a l’escenari a recollir el meu premi i llegir davant de tothom el meu relat el noi enginyós que sempre guanyava* (i, per tant, sempre llegia). Pel que vaig poder saber, va fer una gran interpretació generant grans riallades entre el públic assistent.

*s’ofereix com a títol pel proper àlbum del Miqui Puig

I Was Happy For A Day In 1975

Espero que la conclusió que haureu extret d’aquestes vacances (i de les anteriors) és que la millor opció es escollir una ciutat ben lletja, o que ja hagueu visitat, per evitar sentir-vos culpables per no sortir a visitar els monuments típics cada matí.
La felicitat radica en aquests petits detalls.

Ma mare va trucar alarmada en fer un mes que no sabia res de mi. Després va passar un altre més sense trucar-me.

My Name Is Trouble

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi. Gràcies al santoral, també hi ha un poble amb nom de persona per a cadascú. Ben pensat, potser no per a cadascú. Però quasi.
En base a què escollir un nom? És una càrrega que s’arrossega per sempre. El meu germà va ser un nen sense nom fins que el doctor va fer notar que, ja que naixia a l’hospital de Sant Pau i no hi havia quòrum, potser s’hauria de dir com el sant que en aquell moment patrocinava el servei sanitari. L’origen del meu, en canvi, no està clar i hi ha diverses versions. Diu la llegenda que vaig ser un Albert fins al minut noranta i diverses persones reclamen per si mateixes el mèrit a haver-lo canviat a última hora per l’actual quan, si hem pregunteu, jo m’hagués quedat amb el primer. Per pragmatisme, bàsicament.
Un petit exemple de fa només un parell de dies. Va venir a casa un tècnic i la cosa va transcórrer més o menys de la següent manera:

– Bon dia. Sóc el Guillermo.
– Rubèn.
– Robert. Molt bé.
– No. Rubèn.
– Ah, Rupert. Perdó.

Un món on s’assumeix Rupert com a més plausible que Rubèn és un món on és millor dir-se Albert.
Tot es redueix a modes i tendències. Que d’aquí vint anys hi hauran ordes d’adolescents que es diran Miley i Justin i aleshores Emma sonarà prou bé.

Schroeder no era un mal nom pel fill d’una pianista (malgrat jo preferia Linus). Però suposo que, a part de que ambdós progenitors es posin d’acord, havíem de considerar un nom que el pogués pronunciar la meva àvia granadina. O, com a mínim, entendre’l.

Per a cada persona hi ha una cançó que porta per títol el seu nom propi.

Codes And Keys

Resulta que la llegenda urbana de la radiografia obre-portes era certa. Amb uns braços grans com cuixes i només amb una radiografia, el manyà va obrir la porta de casa en zero coma sis segons després de que, quaranta-cinc minuts abans, la tanquéssim precipitadament amb les claus posades al pany per dins.
Recordo que, quan era petit, ma mare va trucar als bombers en dues ocasions després d’oblidar-se les claus a dins de casa amb el meu germà petit dormint al bressol. Qüestió de pànic, suposo. Ja us ho explicaré quan ens passi amb la petita Emma.

Sí, al final estem esperant una Emma.

A Song For A Son

No estic segur si ho he comentat en el passat (però sé que ho he suggerit entre línies) que només sortir per la porta de casa, a l’hora d’emancipar-me, em vaig quedar sense dormitori. Les meves coses van ser degudament desplaçades per a convertir el meu antic santuari en un despatx. Com si d’un Risk a escala 1:1 es tractés, el meu germà va mobilitzar les seves tropes i va envair un territori que, sobtadament, va quedar descuidat. Poc es podia pensar que, anys després, ell també marxaria i ma mare convertiria el seu dormitori en un despatx i el seu despatx (el meu ex-dormitori) en un dormitori de tercera generació: pel seu fill (el meu nounat nebot, en Marc Petit).
Així és ma mare. Despietada.



D’aquí als cd’s regalats va un pas. Cause i efecte. Les possibilitats que ha d’oferir el tenir encara un lloc on guardar les teves possessions deixalla han de ser infinites.