In The Year 2525 Some Machine Is Doing That For You

Fa mesos que, cada cop que em poso a rentar els plats, una picor al nas acaba portant-me a un estat al·lèrgic d’esternuts incontrolables amb alguna que altre llàgrima. Suposo que, després de tantes setmanes, he convençut al meu entorn que no és una excusa per no rentar els plats de la mateixa manera que a la Síl li entren espasmes a les cervicals quan proposo anar en Bicing en comptes d’anar caminant. Portant el mètode condicional clàssic de Pavlov una mica més enllà des del 2006.
El que salta a la vista és que no s’entén perquè no tenim un rentaplats a casa que resolgui aquesta situació. De petit no teníem rentaplats a casa. Ni rentaplats ni microones ni vitroceràmica. Ma mare, de la respectable escola de la meva àvia, havia decidit que la cuina havia de ser l’últim i irreductible emplaçament gal de la tradició i la interacció humana. Així, mentre al menjador vivia l’equip de música d’última generació, a la cuina rentàvem a mà i escalfàvem el menjar amb el poder del foc, com els nostres avantpassats. Com dic, la tradició moria a les portes de la cuina malgrat no vam tenir mai vídeo, ni VHS ni Betamax, i no recordo haver rodat mai cap pel·lícula.
L’ombra de les costums més arrelades a casa és allargada i al meu antic pis tampoc hi va haver un rentaplats mai. I a aquestes alçades, penso que no sé perquè encara hi ha qui aixeca una cella quan s’assabenta que no tinc carnet de conduir a la meva edat. El que és veritablement greu és que no sé com funciona un rentaplats. No en sabria posar un en marxa i molt menys entenc com poden sortir els plats nets d’allà. Puc entendre perquè els avions que pesen tones s’enlairen gràcies a la combinació de propulsió i velocitat amb unes ales que, amb la seva superfície, sustenten l’avió en l’aire a causa del seu efecte aerodinàmic i contraresten l’acció de la gravetat. Però que la porqueria es desenganxi ficant els plats en una nevera petita? Això és el futur!

Sense rentaplats però corríem als US a comprar l’iPhone en el seu dia. Les meves prioritats tecnològiques són així de capritxoses.

Fotografies per Barrut.

Part III: Fighting Each Other

Aquest cap de setmana, com si es tractés de dos trens de mercaderies per via única, van col·lisionar a casa nostra la meva mare i els meus sogres. Es van conèixer i van parlar cara a cara per primer cop, rodejats de dues tones de lioneses de nata i trufa. Suposo que val la pena ressenyar això de les lioneses perquè quatre dies després encara hi ha lioneses per tot arreu.
La cimera va començar fatal. Al minut 3, la meva sogra va tombar accidentalment un got de Coca-Cola Zero gegant sobre la nostra tauleta de sofà (una taula que, per cert, ens va indicar el venedor que en cap cas la mulléssim, que dius: quin tipus de taula no es pot mullar!), amarant* la mateixa taula, les revistes pijes de decoració que hi ha a sota i part del vermut. La fusta clara de la tauleta va absorbir el refresc baix en calories i va començar a agafar un color fosc. Després d’aquesta crisi inicial (i de que, passada una estona, la Coca-Cola s’evaporés i la taula recuperés la seva tonalitat original) tot va anar bé. Ma mare no va callar com és habitual i tot normal.

Posteriorment, el meu germà va presentar en societat el seu primer fill, el Marc petit, que va ser l’atracció de la jornada. Té mèrit ser fos una atracció quan és un nen que amb prou feines fa res. No plora, no es queixa, no gemega. Només dorm, menja i mira de reüll. Però tot arribarà. Si la genètica no ens falla, serà com nosaltres i, per nadal, cada cop que el deixin sol en braços d’un rei mag per fer-li la foto de rigor quan s’entrega la carta, es fotrà una bona plorera. Al temps.

* v. tr. [LC] Mullar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid.

Part II: Growth And Learning

En aquest precís instant en el que escric aquestes línies, la novia del meu germà deu estar fent un esforç descomunal per expulsar un projecte d’ésser humà del seu cos (o més bé, suportant un tall de costat a costat per extreure’l perquè sembla que el petit homínid s’ha acomodat en el líquid amniòtic). Ma mare va telefonar ahir, prop de la mitjanit, indignada pel fet de que jo no m’hagués agafat el dia de festa per a presenciar aquest espectacle de sang, suor i vísceres que és un part. Resulta que no sóc el pare, ho és el meu germà, però la immediata àvia no va processar aquesta informació des del seu retiro vacacional a mil kilòmetres d’aquí.
Com abans assumim tots que aquest esdeveniment no farà una altra cosa que estimular l’exagerat gust per penjar fotografies de nadons (com s’ha pogut comprovar darrerament) abans passarà aquesta fase de tiet insuportable que pensa que els seus nebots són més guapos que els dels demés. En el nostre cas es veritat.
The miracle of birth, que en diuen.

Intenta ser amable amb la gent, menjar bé, llegir un llibre de tant en tant, passejar una mica, i intenta viure en pau i harmonia amb gent de tots els credos i nacions.
Michael Palin, The End Of The Film.

Way To Normal

Abans de la mudança de dijous passat, tenia les meves pertinències escampades a tres o quatre residències. Vivint de prestat. Avui m’he posat un polo negre que va sortir d’una rentadora aliena. El suavitzant que es va utilitzar fa una intensa olor similar a la colònia Nenuco o S3. Una mica olor d’infantesa, una mica el perfum de la portera.
És tan intens que crec que començo a sentir-ne el gust a la gola.

No recordo a ma mare fent servir aquest suavitzant mai abans.

(Music Depresses Me)

Passa amb la memòria com amb els arxius, que et recorden quan has canviat d’opinió. Quasi me desdigo i si, en el seu dia, vaig dir que als concerts gratuïts de la Mercè mai més, suposo que el fet d’haver treballat fins altes hores de la matinada de dissabte va fer que que les ganes per veure a Primal Scream o a La Casa Azul (Antònia Font toquen a totes les Mercès de la vida) creixessin proporcionalment i sense control. Vaig acabar esgotat així que millor deixo que m’ho expliquin.

Sopant, ma mare va dir este pan está blando i es va quedar completament indiferent quan em vaig posar la barra de pa a l’orella i vaig replicar pues a mi no me dice nada. I fins aquí el report aperiòdic de convivència post-adolescent.