'Un blog una mica barroc'.

Glow In The Dark Tampons

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.

Hi ha 18 comentaris. Veure els detalls del post.

I See Houses

I sí, com suposo que s’ha intuït (no cal gaire investigació 2.0), ja som propietaris (tu, jo, el banc) d’un nou pis el qual volem convertir en una nova llar. Un pis cèntric, maco, ni gran ni petit i que pagarem fins que morim. L’entrada fa olor a missa. Te uns sostres alts i macos, finestres de fusta antiga, portes dobles i uns terres de colors. En especial, m’agrada el mosaic del passadís que gairebé forma una d’aquelles textures que si la mires detingudament durant una estona, al final et descobreix una forma en tres dimensions. Com a Mallrats, jo diria que veig un vaixell però la Reich, que té vertigen, creua el passadís amb els ulls tancats.
I és aquest el nou escenari el que, com el Vila-Matas, espero que sigui habitual, el dia que finalitzem la mudança (d’aquí un bon grapat de setmanes) i pel que em ja veig que posaré pesat i redundant (i ara no sé si disculpar-me o no).

Em pregunto que se n’ha fet d’aquelles imatges en 3D i per què han passat ja de moda. Crec que hi ha una generació que creu que els noranta són com els vuitanta i deixen que els seus kitschismes es dilueixin en el subconscient col.lectiu. Y nada mas lejos de la realidad*.

* nada más lejos de la realidad és la millor frase del món (avui).
** escenari de les fotografies pot no ajustar-se a la realitat del pis. rodat per especialistes.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.