Quan arriba el fred, què és el pitjor que pot passar? Que s’espatlli la calefacció (això si en tens). Doncs bé, ni això. S’ha espatllat el microones. Quina estranya ironia kàrmica. Quan les coses es distorsionen, es distorsionen de veritat.
Els Manics diuen que l’hivern ens fa estar més junts. Estil transport públic. Tots ben atapeïts, no per les avaries, sinó perquè ens estimem. Doncs jo, que em deixo emportar per les riuades de gent, sense estrès ni preocupacions, observo com aquesta gent que s’estima es va desmaiant poc a poc. Un noi ahir al metro, una noia avui al tren, al més pur estil de les pel.lícules de guerra dels ‘50: capitán, siga sin mi, sálvese usted. Assumeixo que es deuen desmaiar d’amor.
Ha tornat Alejandro Sanz però això no dona calor. El tripartit sí que genera energies. I les projecta en totes direccions. Al carrer, calenta mans mentre la gent repica sota un balcó i, a la TV, les patètiques llàgrimes de la ràbia democràtica entendreixen. Mamá, no me dejan jugar?
La gent no pot més i es rendeix.

Sense portàtil, sense cadira i sense taula m’he vist al primer segon de la vuelta al cole. El retorn a l’oficina m’ha mostrat la cara més agressiva de la política empresarial. En menys d’una hora, he recuperat totes les meves pertinències (o pertinències què l’empresa em cedeix temporalment per a què realitzi les tasques per les que se’m paga; un ha de ser acurat amb els possessius quan es tracta de material empresarial) i he començat a devorar els 284 mails sense llegir a la safat d’entrada. Menys de deu eren spam.

He llegit aquest matí a un diari gratuït que, a certes comunitats, fins a un 55% de la població pateix en síndrome postvacacional i entre els consells per tractar d’evitar aquest malestar hi havia l’evitar tasques pesades el primer dia, no carregar les tardes amb activitats i gaudir del temps lliure després de l’oficina i fer alguns canvis estètics, ja sigui comprar roba, fer un canvi de look o redecorar el pis.
Barat, vamos.
Jo ja he redecorat el pis aquestes vacances i sí què és cert que, ahir a la tarda, en entrar a casa, vaig tenir una estranya sensació de novetat barrejada amb el què és el gris retorn estival.
Potser el que hauria de fer és mudar-me directament. Comprar-me un ampli i lluminós loft al centre de Barcelona i decorar els seus terres clars amb mobles vermells, cadires blanques i una tele negra.
El que jo deia. Barat.
Però el diari gratuït també deia que qui pateix més el síndrome postvacacional és la dona així que no sé per què em preocupo. El meu costat femení no sé si el tinc gaire desenvolupat.

Per què quan faig referència a diari gratuït tinc una estranya sensació de desconfiança i poca fiabilitat? Com si el fet que sigui gratuït signifiqués poca professionalitat. Total, aquest blog es pot llegir de manera gratuïta (excepte adsl’s i altres) i es de confiança i fiable, ja que jo no menteixo mai (mentida).

Crec que jo, en comptes de redecorar el meu mini-pis, recorreré al meu particular sistema de no escoltar la mateixa música que abans de marxar de vacances i, així, jubilar momentàniament a The Pippettes i a Camera Obscura i fer-me amb els nous àlbums de Kasabian (Empire), James Dean Bradfield (The Great Western) o Nicky Wire (I Killed The Zeigeist). O això o escuchar todos mis discos del revés, com un bon freakie marciano.
Sigui com sigui, això sí serà més barat.

Pd.- Quan he arribat a la zona social de l’oficina, entre palmadetes a l’esquena, agitades de mans i benvingudes entre aplaudiments, només m’ha sortit dir Gracias chicos, pero el mérito és del equipo.
És tot el que puc donar de mi mateix ara per ara en qüestió d’humor. Això compta com a síndrome postvacacional?

Pd2.- M’han dit què faig bona cara, semblo molt relaxat i estic més guapo. Que les vacances m’han anat bé, vaja.