Laserquest

Vaig somiar fa unes nits que tots els twittaires del meu timeline bullien en vida en una llac de llet per acabar convertint-se en ous de rèptil. Unes quantes nits més enrere, vaig somiar que duia en braços al Marc Petit, sentint-me nerviós sense saber on posar-lo. Com si fos una patata calenta. Una bomba de rellotgeria. Un Macbook calent.
Després d’aquests somnis em quedo assegut una estona, sobre el coixí, reconstruint mentalment l’esquema de l’argument.

A l’estiu, no dormir no és insomni. És un estat natural.

A Song For A Son

No estic segur si ho he comentat en el passat (però sé que ho he suggerit entre línies) que només sortir per la porta de casa, a l’hora d’emancipar-me, em vaig quedar sense dormitori. Les meves coses van ser degudament desplaçades per a convertir el meu antic santuari en un despatx. Com si d’un Risk a escala 1:1 es tractés, el meu germà va mobilitzar les seves tropes i va envair un territori que, sobtadament, va quedar descuidat. Poc es podia pensar que, anys després, ell també marxaria i ma mare convertiria el seu dormitori en un despatx i el seu despatx (el meu ex-dormitori) en un dormitori de tercera generació: pel seu fill (el meu nounat nebot, en Marc Petit).
Així és ma mare. Despietada.



D’aquí als cd’s regalats va un pas. Cause i efecte. Les possibilitats que ha d’oferir el tenir encara un lloc on guardar les teves possessions deixalla han de ser infinites.

Part III: Fighting Each Other

Aquest cap de setmana, com si es tractés de dos trens de mercaderies per via única, van col·lisionar a casa nostra la meva mare i els meus sogres. Es van conèixer i van parlar cara a cara per primer cop, rodejats de dues tones de lioneses de nata i trufa. Suposo que val la pena ressenyar això de les lioneses perquè quatre dies després encara hi ha lioneses per tot arreu.
La cimera va començar fatal. Al minut 3, la meva sogra va tombar accidentalment un got de Coca-Cola Zero gegant sobre la nostra tauleta de sofà (una taula que, per cert, ens va indicar el venedor que en cap cas la mulléssim, que dius: quin tipus de taula no es pot mullar!), amarant* la mateixa taula, les revistes pijes de decoració que hi ha a sota i part del vermut. La fusta clara de la tauleta va absorbir el refresc baix en calories i va començar a agafar un color fosc. Després d’aquesta crisi inicial (i de que, passada una estona, la Coca-Cola s’evaporés i la taula recuperés la seva tonalitat original) tot va anar bé. Ma mare no va callar com és habitual i tot normal.

Posteriorment, el meu germà va presentar en societat el seu primer fill, el Marc petit, que va ser l’atracció de la jornada. Té mèrit ser fos una atracció quan és un nen que amb prou feines fa res. No plora, no es queixa, no gemega. Només dorm, menja i mira de reüll. Però tot arribarà. Si la genètica no ens falla, serà com nosaltres i, per nadal, cada cop que el deixin sol en braços d’un rei mag per fer-li la foto de rigor quan s’entrega la carta, es fotrà una bona plorera. Al temps.

* v. tr. [LC] Mullar (alguna cosa) de manera que el líquid la penetri, que absorbeixi la major quantitat possible de líquid.

Part II: Growth And Learning

En aquest precís instant en el que escric aquestes línies, la novia del meu germà deu estar fent un esforç descomunal per expulsar un projecte d’ésser humà del seu cos (o més bé, suportant un tall de costat a costat per extreure’l perquè sembla que el petit homínid s’ha acomodat en el líquid amniòtic). Ma mare va telefonar ahir, prop de la mitjanit, indignada pel fet de que jo no m’hagués agafat el dia de festa per a presenciar aquest espectacle de sang, suor i vísceres que és un part. Resulta que no sóc el pare, ho és el meu germà, però la immediata àvia no va processar aquesta informació des del seu retiro vacacional a mil kilòmetres d’aquí.
Com abans assumim tots que aquest esdeveniment no farà una altra cosa que estimular l’exagerat gust per penjar fotografies de nadons (com s’ha pogut comprovar darrerament) abans passarà aquesta fase de tiet insuportable que pensa que els seus nebots són més guapos que els dels demés. En el nostre cas es veritat.
The miracle of birth, que en diuen.

Intenta ser amable amb la gent, menjar bé, llegir un llibre de tant en tant, passejar una mica, i intenta viure en pau i harmonia amb gent de tots els credos i nacions.
Michael Palin, The End Of The Film.

Lego

Algun dia parlaré de les primeres vegades que la Sílvie i jo quedàvem i en comptes de conèixer-nos mútuament, el que coneixíem eren les aberracions humanes més estrambòtiques de la ciutat comtal. L’home obsessionat per perfumar-nos. La disminuïda que demanava orxata a crit pelat a 30 centímetres de les nostres orelles sota un cartell que resava “Això és or, xata”. El barman enorme que m’insistia en que fos més precís a l’hora de demanar una tònica ja que només existien de dues marques, de la Sué o de la otra. Els transvestits que ens feien ofertes post-coit.
La situació no ha millorat gaire. Si anem a un restaurant per primera vegada ens aten l’amo estil Borja Mari enlloc del cambrer de torn, i es mostra obsessionat per que demanem el que ell creu que és el bo i millor de la carta. I si no, es cabreja. O la dona-robocop amb crosses que aquest matí m’ha tingut un quart d’hora esperant per demanar el peix mentre ella ara volia orada, ara no, ara em treus el cap, ara me’l poses i, ara que està en bosses, crec que és massa car.

Però jo avui estic amb el meu període. No funciona en cicles menstruals si no que més aviat la cosa ronda cicles superiors al trimestre. Tan se val. Aquestes mini vacances penso seguir todo a zen. Escoltar música, llegir (Gormitis™ i) super-herois, assistir a rocambolescos recitals de poesia surrealistes amb bloguers anònims amagats sota les pedres, jugar amb bebès i esperar-ne algun de nou. El primer amb el meu cognom.