Cada coma, cada punto y coma, son historia

Mitja família materna està en peu de guerra per decidir què fan amb la meva àvia. Que si una residència, que si assistència a casa, que si amb gairebé noranta anys ja no pot pelar patates ni fregar més el terra de casa. Aquestes negociacions a centenars de kilòmetres d’ella sense que en sàpiga res, malgrat benintencionades, són molt tristes. I ella, que ja està gran i que ja se li en va el cap, està prou lúcida per a engegar-los a tots quan li fan qualsevol proposta. Ja se sap, la família és cada día un plátano.
Jo encara recordo el germà gran de la meva àvia, el tío Pepe (com el vi), sobrepassant els noranta anys als que ella s’acosta, viudo, vivint sol a casa en un un poblet remot d’Andalusia, assegut a la taula de la cuina de la seva germana, amb el got de vi, els Celtas i el bastó entre les cames, amb el barret de palla mig inclinat i tenint molt clar que a ell només el traurien de casa en una caixa de fusta.

A un altre nivell, nosaltres estem fent-li la mateixa jugada a l’Emma. Ja no pot seguir aprenent coses increïbles com diferenciar quins ascensors parlen i quins no per sí sola. Es veu que l’hem de matricular a una escola. No sé què d’escolarització obligatòria l’any que ve. I hem de decidir per ella. No li podem preguntar.
La paraula de moda és montessori, un mètode educatiu amb nom de varietat de formatge poc curat que sembla ser que té com a pilars el desenvolupament independent al ritme de l’alumne, certa llibertat individual i altres meravelles modernes que, per molt interessants i progre-hippies que sonin a priori, sembla que només quatre escoles mal arreplegades apliquen. Però si hem de fer de l’Emma una outsider, I’m in.

Jo, de moment, ja he aconseguit que l’Emma conti en anglès fins a cinc (en anglès, five) i, en un bon dia, fins a seven. I que diferenciï entre Hulk i el Doctor Banner. Li he donat l’aprovat (bé, no, li he posat matrícula) i ara que es relaxi fins al setembre.

Sabiendo como sabes lo que siempre le hago a la gente

El meu germà em va trucar ahir dos cops per telèfon. El segon va ser per demanar-me que pensés un bon nom per a una perruqueria. Amb potencial per a convertir-se en marca internacional de cadenes de perruqueries d’èxit mundial.
Primer li vaig preguntar els noms de les sòcies. Per comprovar si, a base de les sil·labes que composen els seus noms, aquestes donaven per a una al·literació atractiva com Caprabo o un cognom amb ganxo com Llongueras o Cebado.

Si depengués de mi, per a un negoci de perruqueria o estilisme realment m’agradaria “Nosotros Los Fashion” o “Los Estilistas”, per raons evidents. Però ara que la normalització està a l’ordre del dia, el que jo faria és una perruqueria temàtica del món del còmic, on els aparells aquests infernals on les iaies es fan la permanent siguin com Cerebro, les tisores d’adamantium i les bates siguin com capes voladores.

Per mi seria com alleugerar amb un entorn ple de referents familiars el que és una traumàtica i desagradable experiència. Que uns desconeguts (professionals però desconeguts) et magregin el cap (per no parlar del paio que em va assetjar sexualment mentre em retocava les puntes fa anys, picant-me l’ullet pel mirall i arrimant-se més del compte, que el tio no devia saber que jo sóc molt d’internet i una mica proxèmic i el meu espai personal és deu vegades superior al de la resta de persones humanes) supera qualsevol dels altres traumes que patiu. Que ja sé que aneu a les perruqueries i aquestes diabòliques professionals tallen més del que havíeu acordat en aquesta negociació prèvia de llargues explicacions amb gestos amb les que responeu a: “bueno, qué te hago?” i després aneu gairebé plorant pels carrers i correu fins a casa per algun crim comés amb el tint color violí bordeus.

No recordo haver tornat mai d’incògnit, tapant-me el cap amb les mans, després de visitar aquests negocis de tortura on després et cobren (sí recordo casos on anar a la perruqueria ha sigut un acte de reafirmació, maduresa i superació) però sí que, sistemàticament, em rento el cap només arribar a casa. És un acte més relacionat amb desempallegar-me del lligam amb el o la professional i el pentinat que no he decidit jo, malgrat les meves precises explicacions, que amb la higiene i treure tots els pelets del coll.

L’Emma després d’un radical tall de serrell casolà.

Serà per això que passo setmanes pensant que he d’anar a a tallar-me el cabell cada cop que em trobo cara a cara amb el meu reflex i el seu pentinat i, el dia d’anar-hi, em veig estupendo tal i com estic.

Illusions In G Major

No tinc constància d’haver-me importat mai la realitat com a concepte abstracte. No em sap greu reconèixer que tampoc tinc cap interès en saber com percebeu vosaltres la realitat. Si la meva realitat i la dels demés són aproximades o diferents dóna per a tertúlia als postres però no per a tancar-me tres dies a les fosques en dejunes mirant fixament una paret color cru preguntant-me si tothom percep de la mateixa manera la realitat i si els que no ho fan són incapaços mentals o il·luminats més enllà de les fronteres del seny. Sóc de reflexions molt més superficials. Però sí que m’he estat preguntant què percep l’Emma com a realitat i com a ficció.

Si un nen és capaç de diferenciar el que és tangible del que consumeix visualment segur que és un tema analitzat per múltiples saberuts i experts en la matèria. No cal gaire intuïció per a notar que, des del moment que l’Emma va començar a consumir continguts animats, va ser capaç d’entendre que el món que observa a un capítol de la Peppa Pig no és la realitat que la envolta. A casa no té ni aquests colors ni aquest 2D (ni muddy puddles)*. Però sí té prou capacitat d’abstracció per a extrapolar la granota o la papallona en 2D al seu equivalent real.

La situació és que, últimament, ha evolucionat l’obsessió de l’Emma pel ballet Peter And The Wolf de Prokofiev (segons l’Emma: “El Nen Balla amb l’Ocell”) a veure infinites vegades The Wizard Of Oz (la versió de Victor Fleming amb Judy Garland titolada, segons l’Emma, “La Nena Canta”)**. Una Dorothy en filtre Instagram sèpia maleeix la seva miserable vida fins que el contrast Lomo puja al màxim quan aterra in the county of the land of Oz. Com percep això l’Emma? L’estem empenyent al buit per un abisme escapista sense fons? A no voler viure en una realitat color gris torrat? A dur sempre dues cues horribles***?

Mary Poppins crec que no fa més que complicar la situació amb personatges reals entrant en un món de dibuixos animats. Si no fos tot prou complexe, tenim a més a més tots aquests personatges que de sobte comencen a cantar i ballar i on tothom es sap la coreografia per ciència infusa.
No puc més que imaginar l’Emma sortint de casa cada matí esperant que els carrers de l’eixample es converteixin en un flash mob en qualsevol moment. No sé com evitar que tot això acabi per ella en la decepció més absoluta. Suposo que he de confiar, més que en tots els saberuts i experts de torn, en el cervell humà i la raó.

Tampoc és que els seus pares siguin paradigmes de la cerca de les veritats més absolutes del sentit de la vida. Aquí el seu pare, qui us parla des d’un petit escenari amb un faristol digital, encara prefereix perdre’s en un bon còmic clàssic Marvel a enfrontar-se amb l’actualitat del 324. Per tant, ni sentits ni direccions de la vida.

I, mentre divago en un monòleg interior cada nit observant l’Emma gaudir dels moviments de l’home de llauna, penso que per ella serà per sempre un referent aquest ésser suposadament sense cor com per mi ho va ser que fins i tot un androide pogués plorar.

* encara no entenc com no hi ha una banda indie que es digui The Muddy Puddles (oh wait)
** podríem parlar un dia de la terrible traducció d’aquesta pel·lícula?
*** kikis

Uncle Arthur Still Reads Comics. Follows Batman.

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix (ara no em vingueu amb que és una raresa perquè sé perfectament que tots ho feu) perquè avui no podré estar a dos llocs a l’hora.
La meva frustració em va portar a pensar en les habilitats especials de Jamie Madrox.
L’habilitat mutant del Jaime Madrox es va manifestar en el moment del seu naixement. Un duplicat seu va aparèixer en el moment que el doctor el va bufetejar durant el part.

Jamie Madrox és un personatge de còmic que crea instantàniament un ésser viu idèntic a ell mateix (un duplicat) a través de qualsevol impacte físic (un cop, picar de mans o de peus, el que es coneix com a duplicació cinètica), probablement adquirint massa per vies extra-dimensionals (de la mateixa manera que la massa de Bruce Banner s’incrementa dramàticament en transformar-se en Hulk). Aquest duplicat és completament autònom. Un germà bessó instantani com el Nesquick.

Madrox es va dedicar a enviar duplicats de llarga duració a tots els racons del món per aprendre noves habilitats, viure i adquirir coneixements abans de ser reabsorbits. Què significa això? Que el Madrox original pot reabsorbir a voluntat els seus duplicats a posteriori, a la vegada que absorbeix la seva memòria, els seus records, habilitats i experiències.
Així, el Madrox original pot adquirir tot tipus de coneixements que requeririen una inversió de dècades només enviant als seus duplicats durant un temps a aprendre-les. Així, quan els seus duplicats tornen com a metges, advocats, monges shaolins, frares, cuiners o espies, el Madrox original obté aquestes habilitats gràcies a aquest especial do de la ubiqüitat.

Hi ha una vessant negativa de tot això. Alguns duplicats mostren tendències divergents de l’original, són més independents o rebels del que haurien de ser i tots, com més temps passen vivint la seva pròpia vida, més intenten evitar ser reabsorbits. O, per exemple, el Madrox original és heterosexual i alguns duplicats han mostrat signes d’homosexualitat, amb la confusió que genera al reabsorbir les seves vivències.

Però malgrat això, és aquesta i no altres habilitats més atractives com volar, una agilitat sobrehumana o la súper-força les que millorarien directament el nostre dia a dia (podríem discutir sobre la invisibilitat o la súper-velocitat, si voleu).

Ahir nit anava jo caminant per Les Corts de camí cap al Camp Nou discutint mentalment amb mi mateix i pensant que aquesta és una de les habilitats més útils que pot haver. O, sí tens un germà bessó, una de les disfresses més originals que hi ha per carnaval.

Deep Freeze

Ahir a la nit, assegut al sofà amb les llums apagades, em vaig enganxar al vidre de la finestra per mirar com la gent caminava pel carrer amunt i avall, ràpid entre la foscor, contra el vent, el fred i quatre gotes de pluja.
L’Emma i jo vam estar part de la nit passada tot sols. No hi havia ningú més a casa (sa mare tenia un meeting nocturn) i, un cop es va adormir, no vaig trobar res millor a fer.
Per primera vegada, les finestres de la meva llar s’han convertit en petites pantalles on puc observar transcórrer la vida. Els habitatges anteriors no em van donar mai accés a cap veí o carrer transitat. La meva habitació al pis dels meus pares sí que donava a un pati interior per estendre la roba on, quiet a la foscor, podies escoltar converses llunyanes, televisors, cuines recollint-se o olorar com la dona del taxista de l’entresòl fregia xistorra a altes hores de la matinada quan el torn acabava.
El nivell actual de vouyerisme és extremadament baix ja que els edificis del nostre davant són en la gran majoria oficines que cessen la seva activitat a partir de les sis o les set de la tarda. Però sempre m’ha atret més observar amb perspectiva zenital la gent que camina pel carrer. Mirar-los anònimament des de dalt dóna certa sensació de divinitat.
Ahir els carrers estaven buits com en dia de futbol.

Em vaig girar i vaig encendre el flexo. Vaig tornar a llegir The X-Men vol.1 #46, un dels primers còmics que vaig llegir, el primer dels X-Men, de fet, farà més de vint anys tot just després de comprovar que l’Emma dormia profundament amb una respiració rítmica i una mica pesada. Recordo escollir-lo per la seva portada plena de drama al quiosc de la riera de Premià amb la iaia.
No passarà a la història i el final és forçat però vaig trobar que, malgrat tot, ha envellit molt bé.