Els records són llunyans i una mica borrosos però recordo els primers westerns emesos per TV3 als migdies, durant els seus primers mesos d’emissió, que van fer que durant un temps no entengués com podia ser que el John Wayne parlés català. Suposo que, per l’època i la meva edat, no comprenia encara el sofisticat gust que tenim en aquestes terres per l’art del doblatge. Ara tampoc el comprenc però per raons ben diferents. Només cal sentir el pobre Hugh Laurie a L’Escurçó Negre.
Fent una estona més de zapping, penso que mai deixarà de sorprendre’m la manera realment senzilla en la que es resolen els conflictes (els familiars especialment) a les puritanes pel·lícules i sèries nord-americanes. Qualsevol frase començada per “si mai necessites parlar-ne”, “sé que potser ara no ho veus” o el clàssic clixé “crec que hem de parlar” són un comodí per solucionar qualsevol problema. Tant debò fos així en la realitat.

Per problemes, els que tenim ara els Marvel Zombies amb la compra de la companyia per part de la Disney. Alguns diran que una editorial amb la seva pròpia “Campaneta” o amb Howard The Duck entre els seus milers de personatges estava predestinada a aquest final però hem de resistir. El Professor Xavier i Magneto no poden acabar resolent els seus problemes amb una cançó sobre l’amistat. Mickey no pot formar part de la nova al·lineació de The Avengers. Ja puc veure a l’horitzó el proper crossover Hannah Montana / Spider-man. Això sí que seria una crisi i no lo de DC.

Per fi algú pensa amb el cap en el món de la publicitat online. Per què enviar tant spam sobre medicaments, software i pornografia quan són les coses més fàcils de trobar a la xarxa? Si el que és busca és atraure públic de totes les edats, races, credos i tendències polítiques, el que s’ha de fer és provocar als possibles clients amb un contingut o producte ben enigmàtic.

A casa estem fem una mini marató de The Big Bang Theory, així la Síl pot sentir-se més tranquil·la* comprovant que no sóc la única persona en el planeta que juga amb una xBox, llegeix còmics Marvel i va a treballar amb la samarreta de Flash passats els 30. En honor a aquesta nova etapa a les nostres vides, aquí queda aquest post geek.

*he dit la Sil? volia dir sentir-me jo més tranquil

Suposo que està bé que la pel·lícula de Wolverine hagi estat un blockbuster, més enllà de si és entretinguda o no (ves a saber, no l’he vist). Se la pot valorar, potser, per ser l’últim pas cap a la normalització:

- Aun leyendo tebeos?
- Um… Sí?
- Jaja. Tío, a tu edad… Por cierto, has visto X-Men Orígenes: Lobezno?
- No.
- Osti, pues mola cacho.

però jo la valoro més com a reivindicació dels peluts. Logan és el mascle pelut per excel·lència. Hugh Jackman és l’actor viu* més sexy del planeta. A partir d’aquí, la regla de tres es resol gairebé per sí mateixa.
Si es convertís en tendència, ara que he descobert que unes sessions de massatges poden costar com 400€, veig que els centres d’estètica podrien viure exclusivament d’això i les visites per depilació masculina es podrien reduir. Aleshores, els que criem pèl al pit deixaríem de sentir-nos una raça a part a les platges i les piscines al món.
Durant la primària, va haver una llarga època on, a l’hora del pati, sempre jugàvem a Star Wars i a mi em tocava sempre ser el Chewacca. Mai el Luke o el Han Solo (el Han Solo s’ho quedava l’organitzador del joc, que vivia obsessionat amb els personatges del George Lucas i, fins i tot, assegurava haver vist de veritat als protagonistes de la Guerra de les Galàxies a casa seva (sic) encara que sempre he pensat que volia aquest paper perquè estava colat per la nena que feia de Leia, de les més guapes de segon d’EGB i perquè, de tant en tant, queia l’escena del petó). A mi no em desagradava ser el Chewacca, tampoc. Poques línies de guió i representava ser el més fort físicament així que podia repartir tollinas per desfogar-me ja que em tocava ser aquest personatge per ser el típic nen a qui els seus pares han decidit fer-li portar melena.
Va ser com vaticinador.

Vaticinador? La cosa va evolucionar a jugar a ser Els Barrufets i a mi sempre em feien ser el barrufet inventor. No he inventat res a la meva puta vida.

* sóc tan fan d’aquest aclariment.

La meva afició pel còmic (de super-herois i altres) suposo que es va cimentar quan vivia amb els meus avis. El meu oncle encara era un post-adolescent que vivia amb els seus pares però mai parava per casa. Els diumenges a la tarda, després de dinar, els adults es quedaven fent la tertúlia de sobretaula i jo m’amagava al seu dormitori on tenia accés als seus còmics de super-herois (especialment Conan, Iron Man i Thor) i altres publicacions com Cimoc o unes intel·ligibles fotonovel·les. Llegia aquelles aventures coloristes de super-herois i històries de descobridors de tombes, on mòmies en blanc i negre perseguien jovenetes gairebé nues, rodejat de pòsters amb algun pit a l’aire mentre sentia els partits de futbol de fons. La bombeta que penjava del sostre era vermella així que l’ambient era molt més sòrdid del que es pot imaginar.

Durant el sopar de nadal de l’any passat, el meu tiet (que ja està en uns quaranta molts) va dir que ell no hi pensava mai en la mort. Sempre s’havia imaginat vivint per sempre, com Thor. Aquest cap de setmana me n’he adonat que el Carrusel Deportivo no ha canviat gens. Fa anys vaig obrir aquest blog amb la intenció de parlar del present i no del passat.

Porto uns dies passejant amunt i avall del menjador al Pau Petit, xiuxiuejant-li algunes melodies inventades. He estat pensant en començar a xiuxiuejar algunes coses de The Beatles. Love Me Do té una melodia perfecte per ser reconvertida en cançó de bressol. També Eight Days Week i potser després Michelle. Però em preocupa influenciar en els seus gustos. No vull aquesta responsabilitat i no m’agradaria que en el futur protagonitzes algun capítol polèmic per una excèntrica escala de prioritats.

Al pobre li costa exterioritzar el que sent però escolta amb resignació. Si no hi ha gana ni mal de panxa ni necessitat d’higiene genital, es dedica simplement a observar o a avorrir-se (si és possible que un nadó d’un mes es pugui avorrir). En un moment donat, ens hem girat i ens hem enfrontat a la imatge de la seva mare, la seva padrina i la seva germana bessona adormides al sofà. El Pau Petit i jo ens hem mirat l’un a l’altre i hem connectat. Bé, ell hi ha afegit babes i uns petits gugús (no hem aprofundit gaire en la conversa) però ens ho hem dit tot amb la mirada. I l’he seguit agitant suaument una estona més.