En la reunió anual d’avaluació de projectes per l’any fiscal 2009, mentre altres parlen de previsions, revenues i pressupostos en dòlars, ningú sap que duc roba interior de Hulk.

A vueltas con las series estic un altre cop. I mentre espero The IT Crowd i The Office, gaudeixo del començament de House, que m’ha encantat amb el seu plantejament a lo Supervivientes, i no gaudeixo gens amb Heroes. Si la primera temporada era el plagi més gran mai fet d’un còmic després de Matrix, en aquesta segona temporada se’ls hauria de caure la cara de vergonya amb el tema “virus”. Ningú els ha portat a judici encara? Podria anomenar fins i tot algunes trames i diàlegs literals sortits de les pàgines de X-Men. Si Grant Morrison no va denunciar als germans Wachowski, suposo que Marvel passarà del tema de la mateixa manera.

Sigh… enyoro a Lost.

M’assec al Trambaix i trec el volum número 11 de BM: Capitán América de la bosseta del Fnac que reutilitzo per portar les lectures a la motxilla. Al mateix temps, em col.loco els auriculars de l’iPod, ja que sóc d’aquests que gairebé sempre són capaços de llegir amb música. El noi que seu al meu costat treu de la seva motxilla la mateixa bossa petita reutilitzada del Fnac i, de dins, un volum de la BM: Namor. No hi ha hagut ni somriures ni mirades de complicitat. Ell ha fet la seva lectura amb els seus cascs posats i jo la meva fins que m’ha distret el senyor que dúiem davant. Per què no puc deixar de mirar algú que es fica el dit al nas de manera grollera? Intento dirigir la meva mirada a un altre lloc però començo a pensar: “Seguirà burxant? Encara insistirà?” i torno a mirar-lo fixament. Si és massa repulsiu, utilitzo els reflexes de les finestres del vagó com a mirall retrovisor.

Avui s’ha notat el retorn de la societat a la seva rutina i, qui a diferència de mi, aquest era el primer matí en metro des de feia setmanes, hem gaudit d’un trajecte sense aire condicionat.
Benvinguts a tots.

Per cert, les bossetes del Fnac deixen anar una mica de tinta groga segons amb quins materials freguen. Argh.

Llegeixo el Hulk de Bruce Jones, que tenia reservat per dies com aquests. Vuit volums amb un sorprenent regust als millors moments dels X-Files de Chris Carter i que val la pena tenir en la seva versió original o recopilatori en anglès (l’edició de Planeta era de pena).
Parlant de series, Tele5 ha començat l’emissió de la serie Jericho, de la qual he vist un tros avui i m’ha semblat molt fatal. Estic d’acord que a Lost de vegades sembla que no passi res i tot avanci lentament però cada cop més sèries estan copiant aquest modus operandi (com al seu dia totes van copiar X-Files) però amb menys gràcia. I també, de nou, una televisió ofereix una serie que no té final. Jericho va ser cancel.lada als US després de la seva primera temporada però amb un últim capítol acabat en continuarà. Se suposa que hi haurà una mini-temporada de 5 o 6 capítols per no deixar penjats els arguments però és com quan TV3 va emetre Invasion. Em nego a veure una cosa que sé que no porta enlloc (si és que una sèrie de televisió et pot portar a alguna part).
Escolto els últims cd’s adquirits: Zeitgeist de The Smashing Pumpkins, que m’ha agradat més del que esperava i menys que en els seus millors moments; Twilight Of The Innocents d’Ash, que sonen com sempre però si el sempre t’agrada, gaudeixes com idem; floto una mica amb The Reminder de Feist (per fi l’he trobat en caixeta de plàstic i no en digipack, coses meves) i començo a fer rodar els nous de The Chemical Brothers, Ryan Adams i U.N.K.L.E. dels que encara no tinc una opinió que interessi ni a mi.
M’alimento de síndria i em poso crema a l’esquena com bonament puc. Maivista, potser sí que la natura no és sabia del tot perquè és literalment impossible posar-se crema a l’esquena un mateix sense tenir braços de mico o qualsevol altre primat.

Ah, i m’he canviat de feina un altre cop.

Hi ha un complot per a que no surti del llit fins l’Abril i, com segueixi amb aquestes reflexions barates, després d’aquesta setmana, hauré de rebatejar aquesta pàgina web i titular-la quelcom així com “Crisis En Los Treinta Infinitos”, “Entrevista Con Un Treintañero” o “El Código DeTrenta”, que segur que els dominis estan lliures. Tot perquè a mi, abans, els refredats em duraven dos dies. Ara em duren una setmana. Si això no és degut a que em faig gran, doncs no sé què ho serà.
A mitja setmana, el Liverpool humilia al Barça a la Champions i quan sembla que aixeco el cap, van els de Marvel i maten al pobre Steve. Llàstima que sigui una mort genial, directa, discreta i lògica, perquè tard o d’hora l’espatllaran.
Adéu, Steve. De moment.