La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Aquesta nit decoraré la porta de la nevera amb nous imants i frases i paraules. Un joc al que no hem acabat de treure-li tot el profit per culpa de cert (ja ara confirmat) estat d’excepcionalitat, temporalitat i una mica per frustració (mot que pel bé d’aquesta frase m’hagués agradat que acabés en -itat però no). Després començarem a buidar-ho tot i observarem les marques de la convivència i els tatuatges de la solitud. Tatuatges que sí es poden esborrar però mai es deformen*.
El dimecres, al metro, observava amb poc dissimul (com només s’observa als transports públics) una dona d’uns __ (una quantitat aquí entre 45 i 65) anys (no sóc especialment bo amb aquestes interpretacions) qui transpirava un passat mig sinistre, mig tenebrós. Mostrava sense vergonya els seus tatuatges als braços, a partir d’on acabava la samarreta negre de màniga curta. La pell pàl.lida ja no era tersa i suave com als anuncis i els tatuatges es deformaven com un rellotge dalinià.
I és que, amb el pas del temps, els tatuatges sempre acaben donant-me certa sensació de decadència.

Valgui aquest post per reafirmar a aquells qui diuen que els texts d’aquest blog són confosos, de difícil comprensió i subordinats en excés. Vale.

A la confluència del carrer Pelai i La Rambla, més o menys sota el Zurich, a la cruïlla circular on s’ajunten línies de metro i ferrocarrils i grups de gospel canten on actuen cantautors anònims on dormen i capten indigents, hi ha un punt molt concret on la veu ressona diferent i rebota per sobre del cap recorrent el sostre.
Endinsant-te als túnels, aquella decadència pudent dels bars diminuts i subterranis del metro poc a poc va desapareixent, deixant pas a Dunkin’ Donuts amb els seus Boston Cremes i, d’aquí molt poc, algun Starbucks, si no és que ja ha passat.
I on hauran anat a parar tots aquells fumadors de camisa oberta i cadena d’or i aquelles dones més pintades que pentinades. Les seves hores mortes. Els gots de vi. L’olor a fum.

Només penso en la possibilitat de que el metro pugui descarrilar quan surto per la primera porta del primer vagó de tren a l’estació de Catalunya, L3 direcció Canyelles. Baixo les petites escales per fer el transbord i imatges de fum i foc i una forta explosió venen al meu cap.
En aquesta vena catastrofista em trobo de cara a diumenge, sense tenir clar per primer cop a qui votaré o si serà el meu segon anti-vot.

El mètode científic: l’observació. Període: del 13 al 22 d’Agost.

a) Un documental de cap de setmana calcula que 1 de cada 10 nens no és fill del seu pare legal. Em preocupa més el fet que, si els números són certs, és força improbable que totes les dones que han sigut infidels s’hagin quedat embarassades en una relació extramatrimonial i això dispararia l’estadística d’infidelitat. Tampoc sabem si els amants són homes casats o no ni la quantitat d’homes casats que son infidels ja que no hi han conseqüències ni a curt termini (9 mesos) ni a la llarga, a no ser que t’enxampin. I en relació amb això, és evident que els homes tendeixen a ser enxampats més sovint i els números demostren que elles dissimulen millor. De totes formes, en alguns moments, el documental donava la desafortunada impressió de que les dones hagin de ser més putes que les gallines per un tema purament hormonal, cosa també pertorbadora.

b) Abans de la tempesta d’avui, a la L5 del metro, un home feia múltiples fotos a l’anunci del Corte Inglés, on surt la noia rossa d’il.limitades cames de Camera Café, amb el seu mòbil. Apuntava sempre de cintura cap avall.

c) A l’alçada de les estacions de Cornellà o Badal, normalment es fa el canvi de conductor del metro. El conductor mascle acostuma a sortir dient-li al seu substitut “ala, todo tuyo”. En canvi, quan es tracta d’una conductora, es fa dos petons, xerra i riu durant 3 o 4 minuts de rellotge amb la seva substituta davant la mirada furiosa dels passatgers que, com jo, veuen com perdran el seu proper transbord. El semàfor verd observa desafiant a mitja alçada.
No he observat substitucions mixtes de moment. L’experiment roman (i romandrà) incomplet.

I en un altre ordre de coses, per què li diuen papada? Perquè si li diguessin mamada, portaria a confusions.