Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.
Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.
La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.

La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.
Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Aquesta nit decoraré la porta de la nevera amb nous imants i frases i paraules. Un joc al que no hem acabat de treure-li tot el profit per culpa de cert (ja ara confirmat) estat d’excepcionalitat, temporalitat i una mica per frustració (mot que pel bé d’aquesta frase m’hagués agradat que acabés en -itat però no). Després començarem a buidar-ho tot i observarem les marques de la convivència i els tatuatges de la solitud. Tatuatges que sí es poden esborrar però mai es deformen*.
El dimecres, al metro, observava amb poc dissimul (com només s’observa als transports públics) una dona d’uns __ (una quantitat aquí entre 45 i 65) anys (no sóc especialment bo amb aquestes interpretacions) qui transpirava un passat mig sinistre, mig tenebrós. Mostrava sense vergonya els seus tatuatges als braços, a partir d’on acabava la samarreta negre de màniga curta. La pell pàl.lida ja no era tersa i suave com als anuncis i els tatuatges es deformaven com un rellotge dalinià.
I és que, amb el pas del temps, els tatuatges sempre acaben donant-me certa sensació de decadència.

Valgui aquest post per reafirmar a aquells qui diuen que els texts d’aquest blog són confosos, de difícil comprensió i subordinats en excés. Vale.