Es velers sense rumb concret no fan res mal fet

La dona de fer feines i jo li vam demanar al taxista, d’accent rus, pell rosada i gran com un ós, amb una cicatriu que li creuava la cara, que ens portés a urgències ràpidament. Gairebé no parlava castellà, no em va entendre de primeres en català i, malgrat el GPS, feia l’efecte que amb prou feines coneixia Barcelona. Però va pitjar a fons l’accelerador del seu Skoda per deixar-nos a unes urgències a rebentar de ferits de l’acampada de Plaça Catalunya i la seva trifulga amb els mossos. Durant el trajecte fins a l’Hospital de Sant Pau, se’n va endur per davant una moto (i gairebé agredeix al motorista) i un 4×4 però va fer un gran registre per a que tot acabés bé i el doctor pogués calmar uns aguts dolors en el fetge.
De tornada, fantasiejava a la L4 del metro què hauria passat si ens haguéssim matat durant aquelles maniobres infernals pel carrer Rosselló. Podia visualitzar la reportera del programa de tarda de la televisió pública preguntant als nostres veïns per aquell noi de més de trenta anys trobat entre la ferralla d’un taxi amb un senyor rus. Els veïns dirien el que sempre diuen: era una persona tranquil·la, callada, mai va donar problemes. Semblava un bon jan.
Corol·lari: les males persones, o no es moren o mai se’ls busca referències.

No tot va ser tan sòrdid. El cap de setmana va remuntar. Vam decidir que, en el cas que el Barça guanyés la final, si la petita Emma és al final un nen, al nostre fill li posarem Leo.
És així com es prenen les grans decisions.

Just Some Rain-Coated Lovers’ Puny Brothers

Un dia vaig sortir d’un restaurant amb la caputxa posada. Una parella em va mirar estranyada i els vaig respondre: “Plou a dins”. Era mentida. Sonava a lema de senyal d’advertència però era una mentida, al cap i a la fi. Als únics interiors on plou són els dels vagons de metro, amb els seus aires condicionats ineficients. Diluvis interiors d’aigua corrupta.
I els xampús i suavitzants que recomanen “dejar actuar” durant dos minuts? Només són efectius en melenes i cabells llargs. No perdeu més el temps.

Un parell de reflexions pels qui es preocupen per la salut dels seus cabells.

Modern Man

Aquest matí, en el primer vagó del comboi de la línia 3, m’he vist envoltat per la normalització. Un home, probablement prop dels seus quaranta anys, duia una estupenda samarreta “Hulk saved your life“, per altra banda molt adient per la línia verda del metro de Barcelona. Un segon noi llegia Born Again, una noia manga i, durant el trajecte, diverses samarretes de super-herois d’aquestes que Zara i H&M fan com a xurros feien acte de presència aleatòriament.
Malgrat els danys col·laterals que encara provoca la imatge que projecta The Big Bang Theory sobre certs lectors, probablement la normalització va culminar amb totes aquestes pel·lícules inspirades pel món del còmic que avui omplen les sales de cinema. Ara falta polir cada una d’aquestes reinterpretacions per les masses. En conseqüència, m’atrau i m’espanta a parts iguals la versió televisiva de The Walking Dead, probablement el millor còmic que podeu comprar avui dia.



 
El dia de la segona inundació, la Sílvie va rebre l’aigua i el veí també amb una samarreta de Hulk.

Can’t Get Back To The Baseline

Fa molts mesos que, cada cop que passo per l’estació de Liceu, sento un impuls desesperat per arribar a casa i desfer-me d’aquest blog abans de que sembli que està patrocinat (o patrocinant, que sembla el mateix però no ho és) una estació de metro, l’Ajuntament o els transports Metropolitans de Barcelona, malgrat sigui un tòpic recurrent.

Però, com ja va passar i tornarà a passar, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Your Most Valuable Possession

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.
Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.