Potasio em va dir divendres que havia esborrat la discografia de Los Planetas del seu iPod perquè quan tenia un dia baix, l’acabaven d’enfonsar. I allà estava el Miqui, a mig camí entre la ranchera i el country rock, cantant alegrement “y si esto te hace daño, si te puedo hacer sufrir, ha servido para algo, al menos para mí“. Potser J canta sempre la mateixa cançó rabiosa i venjativa però, pel repertori de divendres, hi esqueia pel contrast. Jo no sóc dels d’esborrar el contingut però si seria dels de fer next song quan no puc suportar escoltar quelcom. Hi ha qui aconsegueix canalitzar aquests sentiments i treure’n un fruit artístic, literari, poètic. Jo és que sóc cap a dins.
En general, uns sentiments contraposats i melancòlics, com revisionar els vídeos que tornen a funcionar, o jugar al 1.000 kilómetros.

Enhorabuena. Acaba usted de adquirir una maleta tocadiscos estéreo dual. Permitanos que se la presentemos. No es una maleta clásica para escuchar discos normales con calidad media. Es un verdadero equipo de alta fidelidad.

Aquest senyor és Miqui Puig. Un tipus capaç de passar del patetisme a la genialitat en 10 segons. Potent com un cotxe també. La Síl l’acusa de repetir-se però és que es deixa endur per l’èpica. Jo l’entenc. El pop té les seves estructures. Eso es así, aquí y en Lima.
Potasio, que va estar present a l’infame concert de la Plaça del Rei (o sigui que és un amigo y conocido), volia pujar i despentinar-lo, o alguna cosa pitjor, durant algun dels seus speeches però ens vam contenir perquè vam estar d’acord de que és un altre dels que son viejunos pero siguen petando.

Nada Nuevo. Casualidades. Mi Amor Miope. Amigos Y Conocidos. La Puta Canción De Amor En La Que El Chico Gana. Alta Y Delgada. Totalmente A Favor. Segundo Premio. Drama. Bonito Es (2006). Te Quiero Ahora, Te Quiero Luego. La Banda Sonora. Tan Lejos Tan Cerca. Londres. Viva Acid House. Todo Va Bien (De Momento).

Pd.- Si algú és capaç d’explicar-me qui eren els que feien els cors de Tan Lejos Tan Cerca li estaré eternament agraït. Especialment pel que fa al corista d’abaix a l’esquerra.

Últimament no faig més de parlar de coses que m’indignen i em molesten. Vaig com indignat per la vida, una mica. Deu ser l’estrès o qualsevol altra cosa d’una rellevància tan absurda i ínfima que no fa més que fer-me sentir un maniàtic però em molesta tot: la gent pel carrer, els titulars dels diaris, el que fan coneguts i desconeguts, la feina, la casa… tot. Fins i tot he creat una nova categoria manies com hauria d’haver fet quan no feia més que reflexionar sobre la crisis dels 30 (crisis? quina crisis?).
L’última mania són els cd’s en digipack o no. M’agrada tenir-los tots iguals, o al menys tots els d’un mateix artista en un mateix format. Així que, quan apareix una novetat en un format diferent, comencen els dubtes de si m’espero a veure si trobo un altre format o no.
L’últim àlbum de la discòrdia, el Miope de Miqui Puig.

Publicitat.

Canvio cert número de cd’s en plàstic o digipack per les seves versions en digipack o plàstic. Contacteu-me per saber la llista.