Quiet Is The New Loud

Durant la prèvia del concert de Kings of Convenience de dijous passat al Poble Espanyol, feia la impressió de que hi havia més gent per veure a Mishima que no als noruecs. L’ovació que es van endur al sortir a l’escenari (amb dues hores d’endarreriment segons l’entrada) va demostrar lo poc acurada que era aquesta apreciació. Malgrat Mishima van oferir un so contundent, el duo acústic van tenir tot allò que ha de tenir un concert de rock: baralles a cops de puny al front row, interrupcions i queixes per la seguretat i les càmeres. Van interactuar amb el public a la Ben Folds, l’Erlend es va desbocar amb balls impossibles i felins, es va llençar al públic de cap i, en definitiva, van fer entretingudes unes cançons que, a priori, semblen destinades a espais reduïts.

My Ship Isn’t Pretty. Cayman Islands. Love is No Big Truth. I Don’t Know What I Can Save You From. Me In You. 24-25. Singing Softly to Me. The Girl From Back Then. Mrs. Cold. Peacetime Resistance. Boat Behind. Misread. Freedom and Its Owner. Stay Out of Trouble. Rule My World. I’d Rather Dance With You. Homesick. Know-How.

Half-Baked Alibis Full Of Holes

Com hi ha nens que d’un llibre només miren els dibuixos, dels còmics la Síl només llegeix els globus. I així se’ls acaba, en trenta segons. I segurament els deu trobar ben insubstancials. Després intenta dormir mentre jo em miro vinyeta per vinyeta el meu i, es clar, amb la llum encesa no la deixo dormir. Quan van mal dades, crec que d’això en diuen una diferència irreconciliable.

Dues coses estranyes han passat últimament. El doble cd i dvd Coser i Cantar va reaparèixer l’altre dia, de forma miraculosa, de sota el seient del cotxe, mesos després d’haver-li perdut la pista i haver perdut també tota esperança. Mai se m’hagués acudit buscar allà, un diria que perquè:

a) no és el meu cotxe
b) i mai he tingut un cotxe on perdre-hi coses “per sota”
c) ja que no tinc carnet de conduir
d) perquè jo sóc el copilot i el cd estava sota el seient del pilot

Coser i Cantar és un d’aquells que no vaig suportar el primer cop que el vaig posar i ara pràcticament és l’únic àlbum d’Antònia Font que he escoltat durant els últims mesos. Una rectificació que sóc incapaç de fer amb Mishima, per exemple. O amb el Roger Mas que, si torna a sortir per la tele fent un sprint per un camp de pedres, tiro l’aparell per la finestra. O sigui que tampoc.
La segona cosa, que en teoria era el leitmotiv d’aquest post però a aquestes alçades ha perdut ja tot protagonisme i, fins i tot, he oblidat perquè em semblava digne de menció, era que ahir (i durant part d’aquest matí) m’ha estat tremolant el nas, d’aquella manera que tremola un ull quan hom està nerviós però a mi el nas. O és un efecte secundari de la burocràcia espanyola o bruixeria.