Una mudanza es como un picor en el ojete. Incómoda.
Cantautora a quien le fue francamente bien.

M’he desfet de més roba de la que em quedo. Mai l’he valorat com un cd o tots els còmics que sí m’he quedat. La roba no té cap càrrega emocional, com quan la Síl condueix esgotada de nit després d’un dia inacabable. Una mudança acaba sent una purga d’aquelles coses per les que busques racons on no molestin fins que hagin de ser retrobades. I quan ho són és per purgar-les.
Una mudança és una purga. Olvidaos del ojete.

purgar 1 v. tr. [LC] Llevar (d’una cosa) allò que l’embruta, que la impurifica, que no li convé.

Jo vaig ser un adolescent sense personalitat que va passar l’any 1993 amb una greu crisis existencial. Davant la necessitat de trobar un look que em representés per les meves tendències ocioses més bàsiques (i que, de pas, fos suficientment alienant per la resta de companys d’institut) em debatia entre pentinat Lobezno i pentinat Brett Anderson. Per raons òbvies, va guanyar el pentinat Anderson ja que només implicava un serrell lateral prou llarg com per que et fes pessigolles a la barbeta de tant en tant.
És inútil no reconèixer l’absurditat de tot plegat. Els comentaris córtate ya ese flequillo, atraure les noies més sinistres de l’institut (incloent la presidenta del club de fans dels emergents Suede) i, per què no dir-ho, ficar el serrell algun dia dins la sopa o l’estofat de vedella de ma mare, boníssim, per cert.
Com és lògic i inevitable, un dia això va acabar de la manera més dràstica. Davant el mirall i amb unes tisores a la mà. Era això o passar-me a la cinta diadema de pelito Enrique Bunbury (avui dia popularitzada per John Galliano).
Així que, de la mateixa manera que nou de cada deu experts recomanen xiclet sense sucre, limpiaos la sobaca o que els petits canvis són poderosos, jo li dic al món: no us talleu vosaltres mateixos el cabell. Deixe-ho pels professionals. No hagan esto ustedes en casa. Escenificación por especialistas profesionales. Perquè lo meu va ser un tall simple però podia haver acabat en desgràcia i alguns serrells, especialment els femenins, són molt més complexos i s’han de tractar amb més carinyo.

Eso de que la belleza está en el interior, eso quién se lo inventó? Walt Disney?

El dia menys pensat encetarem en silenci el diari 2.0 sobre la vida en parella i la convivència. En quant trobem el nostre propi espai, físic i virtual. Mentrestant, començo a remoure’m incòmode en veure, dia rere dia, les mateixes revistes de tendències i decoració d’interiors que reposem sobre el bidet, al costat del tron reial. No perquè tingui res en contra o perquè més de la meitat de les pàgines siguin publicitat. És que ja me les sé de memòria. Més urgent és que, com a efecte secundari, m’estan començant a convèncer. Que em faig gran i m’he de posar més cremes, que no vaig a la moda i menys tinc cap tipus de glamour, començo a saber-me el nom d’alguna model només veient la seva cara en un anunci i crec a pies juntillas que una pareja moderna ha de tener cuentas separadas (sic).

“A pies juntillas” té una sonoritat tan horrible com “a ulls clucs”.

Continuen els missatges ambigus i confosos. Tenim una necessitat urgent. Algú sap on es poden trobar botigues per bebès on la roba no sigui horrible? Evitem clàssics roses i blaus, números i lletres esportius i ninos en relleu. L’excés en general.
No pregunto per què val igual aquesta roba en miniatura que la d’adult quan difícilment s’utilitza la meitat de tela. Sé la resposta de manera pedant.

Al restaurant, quan hi ha les postres que m’agraden, sempre demano les mateixes. Si m’agrada una pel.lícula, la puc veure desenes de vegades i puc rellegir un còmic durant més de vint anys. Si m’agrada un calçat, compro tres parells en diferents colors i si em sento còmode amb uns texans, me’n compro dos parells. Si em preguntes on vull desaparèixer, sempre diré New York i no és que sigui avorrit o persona de costums. Això és alta fidelitat.

Fins aquí un post on no apareixen polarització, vot útil i vot ocult.