Tinc un estrany costum quan entro a la cuina de la Reich. La seva nevera, una mica reflex del pis on viu, està ben atapeïda d’imants de regal i visites turístiques. La cuina, com a un dels centres neuràlgics d’un pis, i sempre que els metres quadrats ho permetin, és un espai ideal per converses informals i jo sóc incapaç d’evitar grapejar distretament tots aquells imants fins que el poso absolutament tots de cap per vall.
Diga-li Déu, diga-li energia, si hi ha un més enllà i es pot tornar a un més acà, és una de les set senyals de l’apocalipsi que tinc planejades per a demostrar que hi ha quelcom més després de que hom falti (perquè hi ha qui no morirà, sinó que faltarà). També és l’única que vull dir públicament.

Fins que no em toca fer la declaració d’hisenda, mai penso en la meva assegurança de vida (obligatòria, of course). D’aquelles que lliuraran a tercers dels meus préstecs immobiliaris. M’he passat el trajecte en tren d’aquest matí pensant que no tinc cap tipus de testament o document que reflecteixi la meva voluntat envers les meves propietats i que se’n farà de totes elles. No hi haurà discussions per veure qui es queda el meu sofà tronat però què se’n farà de la meva extensa col.lecció de còmics? I dels cd’s? Terror.
Per si aquest document 2.0 tingués mai alguna validesa legal, com a última voluntat demano que m’incinerin sense cerimònies, gràcies. La resta… per la resta serà massa tard.

La resta inclou també aquest blog. Demano que, arribat el moment, s’activi el plugin de Wordpress que mostri de manera aleatòria o random un post diferent cada dia. La versió 2.0 de les reposicions a TV.

…Rainiero!!

Enrere queden el Papa de Roma, Arafat o Floquet de Neu, què no han pogut seguir el seu ritme.

Felicitats, Rainier.