Hi ha un polígon industrial que a les vuit de la tarda fa olor a xocolata. Cada tarda, el travesso de costat a costat i sembla mig abandonat, especialment a l’hivern quan ja és de nit. Puc cantar en veu alta, fent-li els cors a les reproduccions de l’iPod, de camí a l’estació. Tinc dos tons: greus i falsetto Barry Gibb. No hi ha transició entre els dos.

Poques coses hi ha que em semblin més odioses que hi hagi un dia per tot. Avui ha sigut San Enjuto.

Batman: Robin, aquesta nit et dono el Batmòbil.
Robin: De veritat?
Batman: Sí, apunta: 678…

All Star Batman & Robin #001 per Jim Lee.

Que sí. Que Portishead, Los Campesinos!, Hidrogenesse, The School, Madonna, Vampire Weekend, Cola Jet Set, Pupille, The Little Ones, Björk Gusdönmontofîr o Kanye West. Però acabo d’escoltar Two Of Us i, fos per la Linda o fos per Lennon, els Beatles eren grans com una casa de pagès i no els poden culpar dels que van venir després com no podem culpar a Radiohead de Coldplay o Muse. I és que muchos de mis gustos son comerciales aunque luego me hago el finolis (Joaquín Reyes dixit).

You and I have memories longer than the road that stretches out ahead…

Avui no tinc res no-professional a teclejar excepte que dissabte em vaig creuar a Via Layetana, perdut qual turista, al Joaquín Reyes i em vaig quedar amb les ganes de fer-li un Galliano. Galliano!

Es que la moda, eso es pa mear y no echar gota. Si nos pasamos mogollón. Yo, un montón, desde luego.
John Galliano.