'La risa anida en la boca del necio'.

La Risa Anida En La Boca Del Necio

Ahir diumenge vam anar a veure el Joaquín Reyes al teatre Capitol amb entrades. I dic “amb entrades” perquè la Júlia es va presentar pensant-se que n’havíem comprat una per ella i era que no. Qué chasco! Va confondre l’entrada extra per Astrud que vam comprar per error el divendres passat (fem públic l’odi totalment justificat que sentim pel servei del Tel-entrada) amb aquesta obra de monòlegs. Potser podria haver intentat emular el dia que vaig entrar a Faemino y Cansado sense entrada fa uns anys.
Què fas quan tens una única entrada comprada per error i separada de les dues que has comprat intencionadament? Doncs comprar la del costat i així en tens dues extres i et gastes el doble de diners per error. Pot semblar un acte estúpid però té una lògica inherent. Sempre resultarà més difícil revendre una entrada única i solitària que dues, pel allò d’anar acompanyat. El fet és que ens hem gastat 100€ en dues entrades per Astrud. Això és ser fan.
I ara intentarem revendre les altres dues entrades, les quals la Júlia sembla que ha acceptat, tota capcota, tornant a casa amb bajonazo segur per no haver pogut veure el Joaquín i haver demostrat poca comprensió lectora pel que fa als sms’s. I això que eren sense k’s ni abreviacions. Júlia, t’estimem.

Us preguntareu què tal el Joaquín Reyes, no? Doncs va fer gala d’un humor “a veces fino y a veces gordo” que ens va deixar amb l’ojete torcío de la risa*.

* les meves aspiracions a crític cultural han vist millors dies

Hi ha 7 comentaris. Veure els detalls del post.

Previously On Productes De Neteja

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Lo Nuestro Es La Paz

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.

Hi ha 13 comentaris. Veure els detalls del post.

I’m Not Tired, I Just Sleep

He pensat que quan no sé què escriure, podria fer un post a partir de petits trossos d’altres posts i… ah, no. Un moment. Això ja ho ha fet el publicista de Zas* amb Coldplay i seria copiar (encara que hi ha qui li diu influències).

Prou procrastinació, publicistes del món, i apreneu a fer servir GarageBand en quatre o cinc lliçons fàcils.

* i després encara hi haurà qui digui que aquí no es parla de vertaders productes de neteja.

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

They Call It KFC ‘Cause It’s Not Really Chicken

Una cosa. El pantalón pitillo se lleva pero te hace culo carpeta, eso es así. Però alguna de vosaltres, oh, noies trendy que vestiu pantalons que van de més a menys, sou capaces de treure-us els pantalons pitillo amb les Converse de bota posades?

Com el Pau Petit, sóc escèptic de que pugui ser.

Hi ha 2 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors