Sabiendo como sabes lo que siempre le hago a la gente

El meu germà em va trucar ahir dos cops per telèfon. El segon va ser per demanar-me que pensés un bon nom per a una perruqueria. Amb potencial per a convertir-se en marca internacional de cadenes de perruqueries d’èxit mundial.
Primer li vaig preguntar els noms de les sòcies. Per comprovar si, a base de les sil·labes que composen els seus noms, aquestes donaven per a una al·literació atractiva com Caprabo o un cognom amb ganxo com Llongueras o Cebado.

Si depengués de mi, per a un negoci de perruqueria o estilisme realment m’agradaria “Nosotros Los Fashion” o “Los Estilistas”, per raons evidents. Però ara que la normalització està a l’ordre del dia, el que jo faria és una perruqueria temàtica del món del còmic, on els aparells aquests infernals on les iaies es fan la permanent siguin com Cerebro, les tisores d’adamantium i les bates siguin com capes voladores.

Per mi seria com alleugerar amb un entorn ple de referents familiars el que és una traumàtica i desagradable experiència. Que uns desconeguts (professionals però desconeguts) et magregin el cap (per no parlar del paio que em va assetjar sexualment mentre em retocava les puntes fa anys, picant-me l’ullet pel mirall i arrimant-se més del compte, que el tio no devia saber que jo sóc molt d’internet i una mica proxèmic i el meu espai personal és deu vegades superior al de la resta de persones humanes) supera qualsevol dels altres traumes que patiu. Que ja sé que aneu a les perruqueries i aquestes diabòliques professionals tallen més del que havíeu acordat en aquesta negociació prèvia de llargues explicacions amb gestos amb les que responeu a: “bueno, qué te hago?” i després aneu gairebé plorant pels carrers i correu fins a casa per algun crim comés amb el tint color violí bordeus.

No recordo haver tornat mai d’incògnit, tapant-me el cap amb les mans, després de visitar aquests negocis de tortura on després et cobren (sí recordo casos on anar a la perruqueria ha sigut un acte de reafirmació, maduresa i superació) però sí que, sistemàticament, em rento el cap només arribar a casa. És un acte més relacionat amb desempallegar-me del lligam amb el o la professional i el pentinat que no he decidit jo, malgrat les meves precises explicacions, que amb la higiene i treure tots els pelets del coll.

L’Emma després d’un radical tall de serrell casolà.

Serà per això que passo setmanes pensant que he d’anar a a tallar-me el cabell cada cop que em trobo cara a cara amb el meu reflex i el seu pentinat i, el dia d’anar-hi, em veig estupendo tal i com estic.

It Happened Years Ago, When You Lived On Stanhope Road

Estimada Emma, vaig començar a escriure aquest post a casa. La llum tènue. La veu baixa. Aquell teclejar fluixet el portàtil estil ninja (gràcies, Steve, pels teclats retroil·luminats). L’atmosfera perfecte per a evitar l’efecte bomba*. I això que sembla que ets com un automòbil alemany de gama alta: fiable, tranquil·la i silenciosa. El bebè més bo que ha parit la humanitat en anys, enveja de familiars, amics i coneguts.
Al final he acabat de redactar-lo a la feina per aquell cercle viciós d’estar per tu quan estàs desperta i no fer res que et pugui molestar quan dorms.
Només volia dir-te que, abans de que arribessis, tothom ens deia allò tan gastat de que “tenir un fill et canvia la vida”. Una premissa que no feia falta que ens diguessin. Que és un fet que cau pel seu propi pes. Que la paternitat i la maternitat són un follón està clar. Però que volia que sabessis com funciona el món i lo paradoxal que és l’ésser humà i aquesta societat on tothom té opinions. Fer-te saber que qui més ens ha dit aquesta frase són aquells que no han tingut mai fills. O tenen gos.

Un altre dia et parlaré dels desconeguts que et donen conversa pel carrer pel simple fet de portar a coll un marrec.

* llegeixis amb accent manxec

La Risa Anida En La Boca Del Necio

Ahir diumenge vam anar a veure el Joaquín Reyes al teatre Capitol amb entrades. I dic “amb entrades” perquè la Júlia es va presentar pensant-se que n’havíem comprat una per ella i era que no. Qué chasco! Va confondre l’entrada extra per Astrud que vam comprar per error el divendres passat (fem públic l’odi totalment justificat que sentim pel servei del Tel-entrada) amb aquesta obra de monòlegs. Potser podria haver intentat emular el dia que vaig entrar a Faemino y Cansado sense entrada fa uns anys.
Què fas quan tens una única entrada comprada per error i separada de les dues que has comprat intencionadament? Doncs comprar la del costat i així en tens dues extres i et gastes el doble de diners per error. Pot semblar un acte estúpid però té una lògica inherent. Sempre resultarà més difícil revendre una entrada única i solitària que dues, pel allò d’anar acompanyat. El fet és que ens hem gastat 100€ en dues entrades per Astrud. Això és ser fan.
I ara intentarem revendre les altres dues entrades, les quals la Júlia sembla que ha acceptat, tota capcota, tornant a casa amb bajonazo segur per no haver pogut veure el Joaquín i haver demostrat poca comprensió lectora pel que fa als sms’s. I això que eren sense k’s ni abreviacions. Júlia, t’estimem.

Us preguntareu què tal el Joaquín Reyes, no? Doncs va fer gala d’un humor “a veces fino y a veces gordo” que ens va deixar amb l’ojete torcío de la risa*.

* les meves aspiracions a crític cultural han vist millors dies

Previously On Productes De Neteja

De vegades un no actualitza el seu blog perquè la seva vida personal i/o laboral el manté massa ocupat i no sobra el temps per dedicar-se a aficions tan poc productives com aquesta. No és el meu cas. Si no actualitzo és per falta de ganes, de coses a dir o simplement perquè he estat de vacances. I desídia en general, no ens enganyem. El vuitè mes de l’any no s’hauria de dir pas agost sinó “desídia”. De-sí-dia.
Vaig estar uns dies a Granada i rodalies, una mica a Sevilla i uns quants dies més a Madrid. Un diria que degut a la crisi, fer distàncies més curtes hauria de ser més econòmic. Però no. I a part d’això i una mica de platja i piscina, bàsicament és l’estiu on hem descobert a l’Andrew Bird gràcies als còmics autobiogràfics del Jeffrey Brown (raó per la qual ja no cal que editi les meves memòries en art seqüencial) els quals hem llegit viatjant per primer cop en l’AVE mentre tornàvem cap a casa on, només arribar, hem redistribuït els mobles de lloc. Com no portem ni un any vivint en l’actual pis, això diu molt de la nostra estabilitat estètica. I per acabar de resumir, no suporto les cançons de l’estiu però hem cantat constantment la falca de Bocasecaman i encara no tinc carnet de conduir. Encara no arribo al 1.80, ni sóc astronauta (cosa que està bé perquè mai he volgut ser astronauta) però en aquest blog queda remarcat el meu ego.
A això, a les sèries i als còmics, se li en diu un recap i teniu més aquí.

Heu d’estimar aquest blog perquè les visites han caigut tant que al menys és un lloc relaxat on el primer comentari no ha de ser “ei, sóc el primer? sóc el primer!”. Teniu encara dies per comentar que segueixo de vacances.

Lo Nuestro Es La Paz

L’impacte de la societat de la informació en el món educatiu és molt menys interessant que el seu impacte en el món de la parella. Per exemple, si durant un telenotícies qualsevol, la periodista relata un cas (un succés) en el qual hi ha hagut un forcejament*, quan la periodista diu forcejeo, la Sílvie i jo cridem ben alt i a l’uníson: forcejeo!
Per què? Perquè és així. És igual que ella estigues bullint pasta a la cuina i jo ficant còmics en bossetes de plàstic a l’estudi. Si la tv, aquell so de fons al menjador, diu forcejeo, nosaltres cridem: forcejeo!
Per una altra banda, no cal dir que la influència de la societat de la informació és un camí de dues direccions (o de dos sentits, que mai em queda clar, com no tinc carnet de conduir) i és per això que podem jugar a trobar les set diferències entre aquest titular de El País, edició d’avui: No nos interesa fabricar la bomba i aquestes altres declaracions de l’Ahmadineyad més de forcejeo.

L’origen del forcejeo aquí, al voltant del minut 1:30 i del 2:27 aproximadament.

* no m’ho he inventat, és “forcejament” de veritat.
** aquest post es titulava originalment “Algues Loques” però ja estava agafat.