Ha costat però per fi els nostres cd’s han col·lisionat a la paret (no contra la paret) i han quedat semi-fusionats. A la música clàssica li ha tocat la llitera inferior i la resta viu ara als prestatges superiors, amb barreges espectaculars com Massive Attack a prop de Sopa de Cabra, Albert Pla després d’Oasis i el Robbie Williams ben apartat de l’Adam Green. Unes caixes especials* guarden per sempre a l’habitació dels mals endreços les nostres filies passades (Prince o Gossos) o les vergonyes que no entenem què fan a casa (Mark Owen).

* de sabates

La paradoxa inicial de la meva última setmana laboral abans del període de vacances és que necessitava un banyador en ple estiu. La mudança s’ha cobrat unes segones víctimes (els meus banyadors) després de perdre pel camí uns pantalons. I, pel que sembla, en agost, a les botigues només es pot trobar roba de tardor. Mai he provat de banyar-me amb una bona parca britànica però segur que així no acabo cremant la meva pell sota el sol. He acabat la setmana anant a treballar de blanc i tornant a casa amb taques de la salsa de tomàquet dels espaguetis al pit. Així que ara poso rumb a la terra de part dels avantpassats. Allà on potser trobaré familiars d’aquells que, quan algú es casa o, sense anar més lluny, el teu germà té el seu primer fill, es giren cap a tu i et diuen picant-te l’ullet: “a veure qui és el següent!”.

Estaria fora de lloc fer el mateix comentari al proper funeral, suposo.

Abans de la mudança de dijous passat, tenia les meves pertinències escampades a tres o quatre residències. Vivint de prestat. Avui m’he posat un polo negre que va sortir d’una rentadora aliena. El suavitzant que es va utilitzar fa una intensa olor similar a la colònia Nenuco o S3. Una mica olor d’infantesa, una mica el perfum de la portera.
És tan intens que crec que començo a sentir-ne el gust a la gola.

No recordo a ma mare fent servir aquest suavitzant mai abans.

Els pianos són com molts ordinadors. Negres, brillants, amb teclat. Si no tecleges la combinació adequada, com si d’una contrasenya es tractés, no apareix el contingut que busques. Per rebatre aquesta estupidesa, només cal veure flotar un piano sobre els carrers de Barcelona. Els únics ordinadors que fan això són els que surten per les finestres dels usuaris després de penjar-se per cinquena vegada consecutiva. Duen una trajectòria directament inversa.

I afortunadament, vam esquivar el drama complet en fer totes aquestes peripècies vint-i-quatre hores abans d’una pluja furiosa.

Divendres ens van portar els electrodomèstics nous al pis nou. Un pis nou requereix de coses noves o les sensacions no són les mateixes. Els electrodomèstics són grisos. D’adolescent vaig voler uns que eren una mica arlequins, amb cada zona d’un color diferent i ben viu (cian! rojo! verde! magenta!) però se’m van passar les meves dèries amb els colors. Ja no vesteixo obsessivament de taronja. Ja no semblo un fugitiu de Guantánamo.
La nevera nova és intel.ligent (encara que diria que té un coeficient normalet) i et xiula quan tens la porta massa estona oberta. És una mica estressant per que jo sóc dels d’obrir i estar-me una estona observant indecís què hi ha dins i què em ve de gust. Ara no és problema perquè encara està buida però ja em veig agafant ràpidament el primer que pugui, estressat, i pensant amb la porta tancada i la mà a l’obridor què agafo el proper cop que obri abans de la senyal acústica. Com amb la dels contestadors, on mai sé què dir. Com amb la del metro, on per instint et dóna per córrer com si del joc de les cadires es tractés.
Segur que la meva memòria fotogràfica i la meva capacitat de retentiva milloren amb aquest exercici davant la nevera. Potser, fins i tot, desenvolupo una nova habilitat especial. El hombre que simplemente observando su nevera durante un segundo, le recita todo el contenido (margen de error: dos productos). Gràcies Liebherr!
Afortunadament, aquest model es limita a xiular de manera robòtica, no com quan passa una noia per una obra. També d’adolescent, recordo veure una nevera que quan obries la seva porta, t’escridassava: Gorda! Deja de comer! Mira cómo te estás poniendo, vaca-burra!* que és una mica com passa quan observes el que li va passar al pobre Noel, que al principi somrius però després te n’adones que això no pot estar bé.
Després hi ha qui em rebat la funcionalitat d’un iPod a la porta d’un frigorífic. Doncs pitjors coses s’han vist (i sentit).

El que em pregunto ara i no em vaig preguntar en el seu dia és si hi havia models per homes i dones, si es podia programar o si només escridassava als usuaris de sexe femení. No sembla gaire just.

* deixo constància que el terme vaca-burra és collita meva però la resta de l’escridassada era real.