No puc evitar deixar anar una rialla quan el Jota deixa anar aquesta expressió davant una situació intolerable a la feina o una jugada impossible al mus: estamos locos o qué!. Crec que, com moltes altres, me la faré meva i, a la mínima ocasió, la faré servir. Sóc un fan obsessiu dels latiguillos i, al cap i a la fi, mai he sigut gaire autèntic.

Sobre aquestes línies, una prova de la aclaparadora campanya publicitària del llibre del Zafón i la seva repercussió subliminar. Pensar que algú hagi pogut creure que em vaig inspirar en la seva portada per la imatge d’aquest post… es que estamos locos o qué?!

No sóc un bon jugador de mus. No menteixo gaire bé i per farolear és indispensable. No tinc interès en dur el compte de les cartes dels demès perquè estic massa distret deixant-me emportar per la meva intuïció irracional, comunament anomenada pálpito, segons els gestos i el llenguatge corporal de l’adversari. Sí que se’m dona bé fer senyals a la meva parella de joc gràcies al precís (i sovint inexplicable) control que tinc sobre l’elasticitat de la meva cara i la meva facilitat per la ganyota. No comments. I és aquí on m’ho passo bé, sense importar-me gaire guanyar la partida o acabar derrotat i/o humiliat. És el partit el que compte, no el resultat. Allò tan gastat i insuportable de lo importante es participar, amigos.

Escoltava el cd d’Astrud i he pensat que jo també m’he sentit així de patètic. He anat a treure diners del caixer i me’ls ha donat nous de trinca, tots del mateix valor i en la mateixa posició. Aquest any m’atrau l’olor castanyes al foc i busco desesperadament el seu origen quan m’arriba a les fosses nasals.
Tres sensacions mentre tornava a casa.

Per enèsim dia consecutiu, m’he quedat frustrat davant l’impossibilitat d’agafar una bici. Aquesta és un descarte.
Mus.