Les altes pressions m’aixafen el cabell i aprimen el paper higiènic en proporcions similars. Aquest cop em va tocar un taxista silenciós i tampoc li vaig dirigir la paraula a la meva ració individual d’amic que encetava Los Hombres Que No Amaban A Las Mujeres i escoltava Sergio Dalma al seu iPhone.
Vaig sentir el mateix al mirar des de lluny el Manhattan assolellat d’ahir al matí i el Manhattan gris del mateix dia per la tarda. Tristesa.

I és que a Califòrnia tinc el cabell llis.

És tan fastigosa i desagradable aquesta olor a tabac que t’amara i notes un segon després de posar el peu al carrer. La conseqüència de la fracassada llei antitabac l’ha despertat només entrar per la porta i he seguit el meu camí directe a la dutxa.
Les desgràcies no van acabar a la costa est. El primer cop que vaig anar a Califòrnia em va ploure. El segon cop vaig acabar d’urgències amb salmonel.la abans d’agafar l’avió. Suposo que el proper cop que vulgui sopar mirant el Pacífic es podrà fumar als restaurants.

Auto-enllaçar-se tan sovint és un acte massa vanitós.

No he estat mai a Tòkio però he somiat sovint que hi vaig. Com quan era petit i somiava en veure els dipòsits d’aigua sobre els terrats de Manhattan. Però ara ja no els somio. Ara somio amb Tòkio i potser (potser no, segur) Kyoto. No es pot parar de desitjar. Un destí millor, una llar millor, una feina millor.

Es humano, que diria El Bonico.

El punt i coma és un signe de puntuació devaluat i en perill d’extinció. Una mica com el guió. Últimament no sé ni com entonar-lo. Sé que en dos dies estaré a Berlín. Ho sé però encara no me n’he adonat. Encara no m’hi he parat a pensar per gaudir-ho (ni tan sols preparar-ho). Encara homeless.

A la Síl li encanten els hotels. Crec que viatja només pel fet de passar uns dies en un d’ells. Un cop vam gaudir d’un lavabo Kelly.