De camí a la Barcelona festiva, abans d’un tren amb certes dificultats per tancar portes, algú havia aparcat un cotxe deixant-se un intermitent posat. Com no tinc carnet, no sé com pot passar. Després, alguns llibres i flors es podien trobar entre la gent.
“Sant Jordi hauria de ser festiu” és com “jo passo del nadal“. Sentències vàlides per un període curt en l’espai-temps que mai s’acaben de complir.

Més virtuts. Encara que lluny del Fernàndes o el Rubianes, de la mateixa manera que sóc bo imitant el so d’una cremallera i una pilota de ping-pong, també sóc bo resumint l’actualitat en un titular. Em pregunten des d’un país no gaire llunyà què tal les coses per aquí. Responc los trenes van mal, han desconvocado la huelga de Bicing, Zapatero casi presidente y la oficina está vacía. Y Laporta es tonto.
Més defectes. Sempre modificaria quelcom deu segons després d’enviar un email. Aquest cop m’he oblidat d’incloure la tragi-pantomima clásico-bakala de la Mónica Naranjo ahir a televisió.

And now for something completely different. Algú va estendre el concepte de deixar-me el pis ple de post-its al metro i altres. Curiosament, ara que fa una setmana que vaig patir una catarsis 2.0 (que va consistir en esborrar-me tot rastre digital anterior a aquest blog de manera una mica paranoica) em vaig retrobar amb els blogs de viatges del 2001 a Granada i New York (anomenats triplogs, per favor) i em vaig veure enganxant absurdament coses d’aquestes per Manhattan.

Quan vivia amb els meus pares, acostumava a quedar-me mirant com lluïen al prestatge els meus còmics i cd’s, jugant inconscientment a intentar relacionar-los tots a través d’un punt en comú. Un dibuixant, un artista, músic o productor. Sempre ho aconseguia i sempre de manera diferent.
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix, molt de tant en tant, on desitjaries ser molt més anònim del que equivocadament creus que ets. Mires al teu voltant, després de que els de seguretat et demanin educadament que treguis el peu del seient del davant, i se suposa que estàs connectat amb tota la gent d’aquest vagó? Estàs connectat a sis o menys persones de Bojan Krckic, Vladimir Putin, Roberto Chikilicuatre o Noel Gallagher?
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix especialment quan tens un blog.
Hola.

La teoria dels sis graus de separació deu ser vàlida al carrer. Al web 2.0, aposto que ho podem baixar a tres.

Al restaurant, quan hi ha les postres que m’agraden, sempre demano les mateixes. Si m’agrada una pel.lícula, la puc veure desenes de vegades i puc rellegir un còmic durant més de vint anys. Si m’agrada un calçat, compro tres parells en diferents colors i si em sento còmode amb uns texans, me’n compro dos parells. Si em preguntes on vull desaparèixer, sempre diré New York i no és que sigui avorrit o persona de costums. Això és alta fidelitat.

Fins aquí un post on no apareixen polarització, vot útil i vot ocult.