Quan vivia amb els meus pares, acostumava a quedar-me mirant com lluïen al prestatge els meus còmics i cd’s, jugant inconscientment a intentar relacionar-los tots a través d’un punt en comú. Un dibuixant, un artista, músic o productor. Sempre ho aconseguia i sempre de manera diferent.
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix, molt de tant en tant, on desitjaries ser molt més anònim del que equivocadament creus que ets. Mires al teu voltant, després de que els de seguretat et demanin educadament que treguis el peu del seient del davant, i se suposa que estàs connectat amb tota la gent d’aquest vagó? Estàs connectat a sis o menys persones de Bojan Krckic, Vladimir Putin, Roberto Chikilicuatre o Noel Gallagher?
Aquest concepte arruïna completament aquella sensació que t’envaeix especialment quan tens un blog.
Hola.

La teoria dels sis graus de separació deu ser vàlida al carrer. Al web 2.0, aposto que ho podem baixar a tres.

Al restaurant, quan hi ha les postres que m’agraden, sempre demano les mateixes. Si m’agrada una pel.lícula, la puc veure desenes de vegades i puc rellegir un còmic durant més de vint anys. Si m’agrada un calçat, compro tres parells en diferents colors i si em sento còmode amb uns texans, me’n compro dos parells. Si em preguntes on vull desaparèixer, sempre diré New York i no és que sigui avorrit o persona de costums. Això és alta fidelitat.

Fins aquí un post on no apareixen polarització, vot útil i vot ocult.