Com els bessons, els ulls blaus, la guapura o la intel.ligència, tots ens saltem una generació en gustos i, a l’igual que jo no suporto els ‘80, els meus companys de feina no suporten els ‘70 i el jovent d’ara renega dels ‘90. Al hip-hop, encara que sigui pop, no li veig revival possible i Facto Delafé Y Las Flores Azules i les seves lletres em semblen una mica cursis però aquest toc anys ‘50 és el que m’atrau. Així que faig un pas més enrere. Com amb el Richard Hawley o la Nicole Atkins. Una regressió una dècada més. I la següent està lliure de drets d’autor. Somos free, free, free.

Alguns matins m’agradaria que aquest blog es compongués de micro-relats de creativitat desbordant, de poemes imaginaris, retalls inèdits, jocs indirectes amb el lector i reflexions excepcionals i universals. Poder recórrer cada dia els carrers d’una ciutat mitificada per captar només els detalls més insignificants, que són els que a mi m’agraden, o descobrir jo solet nous artistes que potser em marquin per sempre sense haver-los d’anar a trobar en icones taronges amb tres ones blanques. La nit arriba i només trobo casuals que incloure. Per aquesta raó llegeixo els vostres blogs. Però de camí a casa sempre penso maybe tonight.