Children In Pieces

Quan escrivia l’última entrada, pensava que fa temps que no feia un post minuto y resultado sobre el món de la paternitat, aquesta experiència que sí mereix un bon videojoc. Ja sé que estan els Sims (joc que en la seva primera versió de PC vaig esborrar del disc dur per després llençar el CD d’instal·lació a les escombraries i així demostrar al món amb tota honestitat que puedo dejarlo cuando quiera) però els Sims no són el tipus de simulador en primera persona que la paternitat es mereix. Parlo d’uns bons gràfics en 3D estil Quake amb una mà llesta per a carregar una tovalloleta humida Dodotis*, uns quants palitos de pa i una ampolla d’aigua. I els seus comptadors de tovalloletes, palitos i centímetres cúbics d’aigua a la part baixa esquerra de la pantalla que s’omplirien amb les recàrregues que anem trobant pels racons quan busquem els xumets perduts (que en tenim cinquanta i mai sabem on són) que donarien punts extres i que ens servirien per evitar que el nen plori. I més punts extres si banyes el nen sense sortir del lavabo fet un nyap i alguns logros a desbloquear com que acabi de sopar sense crema de porros al cabell. Com a súper feature també posaria un botó al mando per fer plorar el propi jugador en el rol de pare degut a l’estrès o esgotament extrem.

El canvi més gran en aquests últims mesos és la raó per la qual s’han acabat els posts sobre cançons per a l’Emma. Ara bàsicament ens dediquem a sentir com és ella la que canta, amb la cara de gilipollisme que comporta la ja esmentada experiència vital de ser pare, i a gaudir de les seves primeres frases complexes com, per exemple: “papa, em fa mal el peu de la cama del peu” no sigui que em confongui de peu i cama, ja que en té dos.

Recordo una experiència de quan l’Emma encara era un petit nadó i jo em trobava en plena fase proxèmica. Un senyor gran i arrugat va allargar el seu coll per ficar la cara entre l’Emma bebè i jo, son pare, que viatjava tranquil·lament en el bus sense fer mal a ningú amb la meva filla als braços, i va dir en un to lleugerament massa alt pel meu gust: “¡Como pa no quererla!”. Doncs sí, senyor, molt ben expressat. Encara comptem l’edat en mesos i deixem anar babes quan menja la sopa de lletres tota sola i les reconeix (les lletres, no la sopa) o canta l’himne del Barça. Que sí, que un desitja tant tenir un fill que potser s’hauria d’haver aturat a pensar en la quantitat de sèries de televisió que deixaria de veure, d’acord. I que haurà de compartir el menjar i el llit. Però un es veu recompensat quan observa com la seva filla corre per la casa en llàgrima viva agafant-se el peu cridant: “No tinc mitjons!” quan sa mare li ha col·locat unes sandàlies. Carne de mi carne, HOYGAN.

Realment no hi haurà més posts a la secció de cançons per l’Emma perquè cada post estava titulat, com aquest mateix, amb un tema de Morrissey que feia referència a pares i fills i se m’han acabat. Una raó tan vàlida com qualsevol altra.

* ja sabeu que aquí no ens agrada parlar de marques** però les altres fan una pudor estranya
** cómo? perdona? cómo?

Teenage Dad On His Estate

Hauré d’agafar la setrillera, amanir una mica aquest blog i empassar-me’l amb patates. Sé que vaig dir (aquí i aquí) que jo no cantava mai en públic però estic en posició d’afirmar que sóc el nou Xesco Boix. Imbuït pel seu esperit, al més pur estil possessió Raticulín, el meu últim hit ha calat tant entre el públic (dues persones) que estic per enregistrar-lo i fer-ne mertxandising.

  • Emma, On Estàs?: L’Emma ha trobat com a última teràpia anti-avorriment amargar-se per casa. Ha anat depurant la seva tècnica (de llocs tan evidents com amagar la cara darrere el coixí o anar sempre al mateix lloc, darrere el cotxet) i de vegades comença a ser difícil trobar-la (a l’espai entre el bidet i la paret, darrera la porta, entre la paret i la calaixera). A més, ha aprés a afegir certes dificultats pel cercador i ja no respon “Aquí!” quan crides “Emma, on ets?!”. Per a fer l’experiència més amena, he inventat una petita cançó que marca el període de cerca, un cop he contat fins a deu. Quan la sent, l’Emma sap que estic en ple procés de trobar-la i fa així:

    Emma, Emma, on estàs?
    Estàs aquí? Estàs allà?
    Emma, Emma, on estàs?
    Estàs a… quí!

    [Repetir si quan dius l’últim “aquí!” no has trobat la nena al racó on esperaves trobar-la, per exemple, dins la banyera]

L’èxit és tal que l’Emma la canta per cantar-la o, més important, quan està preparada per amagar-se i vol que la busquis.

Recapitulant, amb aquesta sisena composició, jo crec que dóna ja per a EP enregistrat amb radio-cassette al menjador de casa entre copa i copa de vi, amb el veí de dalt fent els cors (el que es coneix com a Classic Recording Xesco Vintage).
A més, tinc ja planejada una serie de contes il·lustrats on l’Emma s’anirà amagant darrere els objectes més estranys i hauràs de moure una pestanyeta per a trobar-la. Los Troquelados de Emma™. Que no s’ha fet mai.

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

The Father Who Must Be Killed

Jo no cantava mai en públic. Correcció: jo no cantava mai en públic excepte quan els decibels de la música estaven tan per sobre de la potència de la meva veu que feia impossible sentir-me a mi mateix. Però he acabat perdent la vergonya i els complexos.
Aquest matí, de camí a l’escola bressol, anava cantant-li a l’Emma “John Brown Era Un Petit Indie”*. Tot esperant que el semàfor es posés en verd, recorrent al torrent de veu que m’ha donat Déu-Nostre-Senyor, li bramava a l’Emma, ulls tancats, boca ben oberta, els versos mentre ella feia els gestos adequats amb els dits per a seguir la lletra (“un, dos, tres petits indies”) per a sorpresa i èxtasi dels motoristes aturats al ralentí a la línia blanca, que ens observaven des dels seus visors.
Però no he deixat pas enrere les fases més creatives que van caracteritzar els primers mesos de la vida de la meva filla i últimament he composat algunes noves cançons. Té bastant èxit el nou tema de l’hora del bany, perquè el “Peix Globus” és un hit del que m’he cansat, com uns Radiohead que ja no toquen “Creep” o uns Oasis avorrits del “Wonderwall”. Per tant, aquí van un parell de noves composicions (malauradament, només en text i sense melodia):

  • Pop: l’Emma té des de que va nàixer una sèrie d’animals aquàtics de goma amb els que es banya i poc a poc ha anant aprenent els seus noms. I el seu favorit és el pop. Per tant, el títol fa referència al cefalòpode i no a l’estil artístic. La lletra faria una cosa així com:

    Pop. Pop pop poooop.
    Semblo un calamar.
    Pop. Pop pop poooop.
    Tinc vuit tentacles.
    Pop. Pop pop poooop.
    Visc dins la mar…
    Pop. Pop pop poooop.
    …i se’m pot menjar.

    Es canta fent dansar el petit pop roig de goma… o mentre li rento el cap. Depèn. Amb una melodia similar a “L’Esquirol, Plim, Plim, Plim, Plim”.

  • Els Cosins: l’Emma menja prou bé però de vegades s’encanta i recórrer a allò de “una cullerada per la mama, una pel papa…” més o menys funciona per a que no estigui tan abstreta. Però només funciona si les cullerades es fan en honor als cosins. I com fer l’avió i dedicar palades de crema de verdura s’acaba fent avorrit, les últimes nits hem cantat quelcom així:

    El Pau, babau, té cara de gripau.
    La Nina, patina, i no contamina.
    El Blai, és guay, però fa molt guirigall.

    El Marc només vol anar a jugar al parc.
    El Roger, molt bé, és un bon porter.
    La Berta sempre es deixa la porta oberta.

    [en aquesta, la veritat és que improviso una mica la melodia perquè me n’oblido]

I, abans de que dispareu el bounce rate d’aquest site, no m’agradaria que marxéssiu sense notar lo complexes i treballades que estan algunes rimes.

No, no estan a Spotify.

* al meu cap li canto “John Brown Era Un Petit Indie“, no és cap error

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.

Don’t Make Fun Of Daddy’s Voice

Jo no canto mai en públic. Correcció: jo no canto mai en públic excepte quan els decibels de la música estan tan per sobre de la potència de la meva veu que fa impossible sentir-me a mi mateix. Per tant, en un dia com avui, puc demostrar empíricament que sóc un bon pare pel següent sacrifici: jo, per l’Emma, can-to. I no només això. En un torrent desbocat de creativitat, composo cançons on the fly per sortir del pas de situacions difícils. Tres exemples (malauradament, només en text i sense melodia):

  • Peix Globus: aquest és el hit de l’hora de banyar. Malgrat l’Emma despullada a l’aigua pot semblar més una lluitadora de sumo que una bella sirena, vaig pensar que la seva forma de boleta semblava també un peix globus, que són més graciosos i menys ofensius. La lletra faria una cosa així com:

    Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.
    Hi ha un peix globus. Hi ha un peix globus. Jo sóc la nena globus.

    Tinc la panxa com un flotador
    que em portarà fins a Plutó.
    Com que sóc molt petiteta
    m’agrada molt la lleteta*.

    [Repetir tornada]

    …i va acompanyada d’una petita dansa de l’Emma dins l’aigua, com uns petits bots.

  • Ets Molt Xuxi: quanta vergonya aliena cap en aquest títol, ho sé, però era un bon recurs quan l’Emma, de molt nadó, somicava i no sabíem perquè. La lletra feia així:

    Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú.
    Xuxi xuxixuxi xuxi, ets molt xuxi, xuxixuxi xuxi xú!

    [aquí improvisava a lo Moncho Borrajo unes rimes (assonants, que ni eren rimes ni eren res) amb la primera cosa que em venia al cap i algun element de l’entorn, per exemple:]

    Si no deixes de plorar d’una vegada
    et menjaràs aquesta girafa-vaca. [un nino mutant de joguina que corre per casa i per a qui no hi ha consens encara de a quina espècie pertany]

    [Repetir tornada]

  • Ara Passegem, Un, Dos, Tres: mesures desesperades davant les ploreres per anar a dormir (que no són freqüents però desgasten igual) em van portar a crear aquest hit per adormir a l’Emma. Consisteix en passejar-la en braços amunt i avall del passadís de casa cantant i fent oscil·lar cintura i cul estil Shakira durant la part numèrica:

    Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.
    Ara passegem. Ara passegem. Ara passegem. Un, dos, tres.

    [Repetir fins a l’extenuació]

És fàcil identificar que cadascuna d’aquestes cançons té un objectiu. Busca una reacció sobre l’Emma, que arribi a un d’aquests tres estats: feliç, picuet i sopinstant.

Ara només he de convèncer a la Sílvie de que passi a pentagrama les melodies, que després me n’oblido.

*originàriament era “teta” en comptes de “lleteta” però no va passar el filtre per a tots els públics

Creative Commons: Reconeixement Creative Commons: No Comercial Reconeixement – NoComercial (cc-by-nc): es permet la generació d’obres derivades d’aquestes cançons sempre que no se’n faci un ús comercial. Tampoc es pot utilitzar l’obra original amb finalitats comercials.