November Spawned A Monster

La imatge que hom projecte de sí mateix com a pare des del moment en el que considera tenir descendència es distorsiona progressivament se superen les etapes fecundar, embaràs, part, criança i ensinistrament. La fantasia del pare amb nervis d’acer que somriu de costat i pica l’ullet davant qualsevol barrabassada del seu fill. La temprança davant la filla que puja les escales del tobogan a l’infernal parc urbà i que segur no caurà. La calma davant el nen ennuegant-se amb un tros de fuet. Totes aquestes postures vitals i totèmiques es descomponen i, davant l’onada de desconeguda histèria que ens invadeix, només queda aferrar-nos a la última connexió. El pare cool que recita de memòria totes les alineacions dels X-Men i Los Vengadores des de la dècada dels 60 fins l’era moderna del videojoc, que mai quedarà paralitzat davant d’un aparell amb pantalla tàctil no importa quants anys passin i que encara pot gaudir de l’última banda d’adolescents marginats sorgida d’algun edifici gris de Manchester. Aquest pare guay que perdurarà.

November Spawned A Monster

Doncs aquest pare ideal amb nena penjant de la mà quedà eclipsat, a la festa de la castanyada de la llar d’infants, pel nen amb samarreta de Star Wars i jaqueta de Spider-Man amb pare amb uniforme de Star Trek oficial o samarreta de Green Lantern indistintament amb motxilla a l’esquena plena de marxandatge vintage. L’Emma va guanyar còmodament la batalla del cuquisme, els panellets eren comestibles però la meva derrota com a pare freak navega intravenosa com metralla directe al cor de Tony Stark.

Sabiendo como sabes lo que siempre le hago a la gente

El meu germà em va trucar ahir dos cops per telèfon. El segon va ser per demanar-me que pensés un bon nom per a una perruqueria. Amb potencial per a convertir-se en marca internacional de cadenes de perruqueries d’èxit mundial.
Primer li vaig preguntar els noms de les sòcies. Per comprovar si, a base de les sil·labes que composen els seus noms, aquestes donaven per a una al·literació atractiva com Caprabo o un cognom amb ganxo com Llongueras o Cebado.

Si depengués de mi, per a un negoci de perruqueria o estilisme realment m’agradaria “Nosotros Los Fashion” o “Los Estilistas”, per raons evidents. Però ara que la normalització està a l’ordre del dia, el que jo faria és una perruqueria temàtica del món del còmic, on els aparells aquests infernals on les iaies es fan la permanent siguin com Cerebro, les tisores d’adamantium i les bates siguin com capes voladores.

Per mi seria com alleugerar amb un entorn ple de referents familiars el que és una traumàtica i desagradable experiència. Que uns desconeguts (professionals però desconeguts) et magregin el cap (per no parlar del paio que em va assetjar sexualment mentre em retocava les puntes fa anys, picant-me l’ullet pel mirall i arrimant-se més del compte, que el tio no devia saber que jo sóc molt d’internet i una mica proxèmic i el meu espai personal és deu vegades superior al de la resta de persones humanes) supera qualsevol dels altres traumes que patiu. Que ja sé que aneu a les perruqueries i aquestes diabòliques professionals tallen més del que havíeu acordat en aquesta negociació prèvia de llargues explicacions amb gestos amb les que responeu a: “bueno, qué te hago?” i després aneu gairebé plorant pels carrers i correu fins a casa per algun crim comés amb el tint color violí bordeus.

No recordo haver tornat mai d’incògnit, tapant-me el cap amb les mans, després de visitar aquests negocis de tortura on després et cobren (sí recordo casos on anar a la perruqueria ha sigut un acte de reafirmació, maduresa i superació) però sí que, sistemàticament, em rento el cap només arribar a casa. És un acte més relacionat amb desempallegar-me del lligam amb el o la professional i el pentinat que no he decidit jo, malgrat les meves precises explicacions, que amb la higiene i treure tots els pelets del coll.

L’Emma després d’un radical tall de serrell casolà.

Serà per això que passo setmanes pensant que he d’anar a a tallar-me el cabell cada cop que em trobo cara a cara amb el meu reflex i el seu pentinat i, el dia d’anar-hi, em veig estupendo tal i com estic.

When I’m Pipe And Slippers And Rocking Chair

La normalització era això: samarretes de Kirby al Zara. I pensava l’altre dia a l’autobús (l’autobús m’està anant molt bé per a pensar, cosa que ara tinc la sensació que amb anterioritat no feia gaire sovint, amb l’aparent ofuscació que em produïen els transports soterrats) en un petit projecte / experiment. Es tractava d’aturar pel carrer a qui portés una samarreta de super-herois o que en fes referència, fer-li foto i preguntar-li si ha llegit el còmic que porta al pit. Esperaria cada vegada un “no” com a resposta perquè en això sóc com un antic culer.
I no sé què és el que desitjo més que l’Emma algun dia entengui del seu pare, si la seva afició pels còmics en plena maduresa o que el seu cervell bombollegi de tant en tant idees per a quedar-se en simplement això, idees que exploten i desapareixen.

La meva paperera de reciclatge està plena de bones intencions.

Desplazarse Sin Apenas Rozamiento

Són les manies i obsessions d’un les que, al final, queden retratades en blogs seqüencials com aquest. I sovint tinc la sensació que es repeteixen contínuament fins a l’avorriment. Però d’això tracten les obsessions.
Que en el mateix període de temps, nou material de La Casa Azul, Astrud, Ryan Adams i el petit Liam surti a la llum m’hauria de provocar tremolors com a qualsevol fan de ……………………..*. Però els meus objectius per aquest proper pont monumental són uns altres més modestos. Fer una petita pausa, canviar el decorat, descansar, no patir un fred excessiu i posar-me al dia amb el Green Lantern de Geoff Johns i els Fantastic Four de Jonathan Hickman.

Que sí, que envoltat de poetes i escriptors podria posar-me al dia amb Celan o Bolaño però en les seves obres ningú s’esbatussa amb Sinestro o Galactus. I Galactus fa 10 metres d’alt i menja planetes, no em fotis.

* omplir línia de punts amb el que es porti ara. Justin Bieber?

Lo viejo es lo nuevo y lo culto popular

Mentre buscàvem els Adults Normals d’en Jaume Miro a la secció “Teatre.Obres” de La Central del Raval, un actor català d’origen germànic observava frustrat la secció “Art”. Ganyotes de no entendre res. Gesticulacions de no trobar el que s’està buscant.
Estimat actor que has treballat amb Tarantino i Greengrass: l’obra de teatre que buscàvem la vam acabar trobant nosaltres mateixos a la secció “Poesia.Novetats”, sent més efectius que el servei informàtic de la llibreria. Per tant, sigui el que sigui allò que buscaves, et recomano abandonar la secció “Art” i anar, per exemple, a la de “Còmic”. Ves a saber si així tens més sort.

Un últim consell, actor que vas protagonitzar el film Good Bye Lennin!: demana per la secció de “Còmic”, com se li ha dit tota la vida. Les noies arrufen el nas quan se’ls pregunta per la secció “Novel·la Gràfica”. Sense complexes.

Nota de l’autor: les seccions de la llibreria La Central que apareixen entre cometes en aquest post s’haurien de llegir amb vocòder.