Modern Man

Aquest matí, en el primer vagó del comboi de la línia 3, m’he vist envoltat per la normalització. Un home, probablement prop dels seus quaranta anys, duia una estupenda samarreta “Hulk saved your life“, per altra banda molt adient per la línia verda del metro de Barcelona. Un segon noi llegia Born Again, una noia manga i, durant el trajecte, diverses samarretes de super-herois d’aquestes que Zara i H&M fan com a xurros feien acte de presència aleatòriament.
Malgrat els danys col·laterals que encara provoca la imatge que projecta The Big Bang Theory sobre certs lectors, probablement la normalització va culminar amb totes aquestes pel·lícules inspirades pel món del còmic que avui omplen les sales de cinema. Ara falta polir cada una d’aquestes reinterpretacions per les masses. En conseqüència, m’atrau i m’espanta a parts iguals la versió televisiva de The Walking Dead, probablement el millor còmic que podeu comprar avui dia.



 
El dia de la segona inundació, la Sílvie va rebre l’aigua i el veí també amb una samarreta de Hulk.

In A Future World With An Astrogirl

Anava a parlar del temps però aleshores això sí que semblaria un diari de veritat. No importa. Gràcies, clima, per retornar-nos els jerseis i les jaquetes. Ja no són trendies però podré tornar a dur alguna xapeta que altre sobre la butxaca al pit esquerra, on guardo l’iPhone i penja el cable dels auriculars. Ara mateix porto una de The Flash (The Fastest Man Alive), del Barry Allen en concret, lluint-la a la bossa. Sembla que és el Flash que ha quedat marcat en el subconscient col·lectiu quan jo crec que he sigut més de Wally West o Jay Garrick. És curiós que dins de totes les coses comercials i gens cool que m’agraden, m’arriben les menys populars. Sóc una ovella outsider.

Una antiga lectora em va dir un dia que deixava de llegir aquest blog quan parlava de còmics i/o de música (fet que era habitual). Paradoxalment, he assistit a tres recitals poètics aquesta setmana i en un han referenciat (dos cops) a Oasis i a la postura de rock ‘n’ star de Liam gallagher davant del micròfon (massa agressiva per a recitar poesia) i a l’altre… a l’altre m’han parlat de la fortalesa de solitud. Això és quan còmic i rock ‘n’ roll es troben a l’altre banda de la normalització.

Supermassive Black Hole

Suposo que està que la pel·lícula de Wolverine hagi estat un blockbuster, més enllà de si és entretinguda o no (ves a saber, no l’he vist). Se la pot valorar, potser, per ser l’últim pas cap a la normalització:

– Aun leyendo tebeos?
– Um… Sí?
– Jaja. Tío, a tu edad… Por cierto, has visto X-Men Orígenes: Lobezno?
– No.
– Osti, pues mola cacho.

però jo la valoro més com a reivindicació dels peluts. Logan és el mascle pelut per excel·lència. Hugh Jackman és l’actor viu* més sexy del planeta. A partir d’aquí, la regla de tres es resol gairebé per sí mateixa.
Si es convertís en tendència, ara que he descobert que unes sessions de massatges poden costar com 400€, veig que els centres d’estètica podrien viure exclusivament d’això i les visites per depilació masculina es podrien reduir. Aleshores, els que criem pèl al pit deixaríem de sentir-nos una raça a part a les platges i les piscines al món.
Durant la primària, va haver una llarga època on, a l’hora del pati, sempre jugàvem a Star Wars i a mi em tocava sempre ser el Chewacca. Mai el Luke o el Han Solo (el Han Solo s’ho quedava l’organitzador del joc, que vivia obsessionat amb els personatges del George Lucas i, fins i tot, assegurava haver vist de veritat als protagonistes de la Guerra de les Galàxies a casa seva (sic) encara que sempre he pensat que volia aquest paper perquè estava colat per la nena que feia de Leia, de les més guapes de segon d’EGB i perquè, de tant en tant, queia l’escena del petó). A mi no em desagradava ser el Chewacca, tampoc. Poques línies de guió i representava ser el més fort físicament així que podia repartir tollinas per desfogar-me ja que em tocava ser aquest personatge per ser el típic nen a qui els seus pares han decidit fer-li portar melena.
Va ser com vaticinador.

Vaticinador? La cosa va evolucionar a jugar a ser Els Barrufets i a mi sempre em feien ser el barrufet inventor. No he inventat res a la meva puta vida.

* sóc tan fan d’aquest aclariment.

Glow In The Dark Tampons

Dues hores més tard del dimecres passat per la tarda, em sentia relativament realitzat en veure com a The Big Bang Theory, per fi, algú coincidia en que Superman de cap manera pot rescatar a ningú (i molt menys a l’esquifida Lois Lane) d’una caiguda lliure (posem que des d’un helicòpter, per exemple) si no és igualant la seva velocitat uniformement accelerada. De primer de física (la qual, per cert, vaig suspendre a l’institut). I dic relativament perquè identificar-se amb aquest tipus de nerds deixa un regust incòmode. Una mica com quan a Mallrats es fa públic que l’únic úter que pot suportar l’ejaculació de Superman seria el de Wonder Woman i un afirma vehement amb el cap quan es mira l’escena.

El fet de sentir-se completament identificat amb alguna part de cadascun dels personatges genera aquella sensació de que t’han robat quelcom que era teu. Que les presentadores de televisió porten el símbol de Batman als seus vestits vaporosos, que Zara ven samarretes amb el Thor de Kirby i que potser hi ha un sector de la societat que no volia sortir de les catacumbes. El que normalment es coneix com normalització.

Que No Sea Kang, Por Favor

Si por casualidad alguien oyera esto y dentro de mil años existiera algún invento que le permita desplazarse por el tiempo, que venga a salvarnos mientras pueda hacerlo. Pero mis palabras se las habrá llevado el viento y no habrá servido de nada todo el esfuerzo, o bien no queda nadie en el futuro para hacerlo y Kang es el señor de todo el universo y tiene a la Antorcha Humana en un bloque de cemento y ni siquiera la alianza ha podido detenerlo. Y se acaba la película y los malos van venciendo, y si alguien del futuro casualmente oyera esto, que venga a salvarnos.
Que me salve a mi primero.

Sona: Que No Sea Kang, Por Favor de Los Planetas.

Potasio, aficionat als còmics com jo i a les pel.lícules de serie Z de Bruce Lee (ja no tant com jo), em diu que l’últim cop que ha visitat una botiga de còmics a Barcelona, ha pogut comprovar com el freakisme s’ha generalitzat. Jo no crec que es generalitzi. Jo crec que es normalitza.

Aquest és Kang El Conquistador. Viatger del temps, genocida i protagonista d’una preciosa cançó i millor últim vers. Un dels meus personatges favorits des de que era petit.