Sing It Loud, Sing It Proud

Quan era molt petit, escoltava els vinils de ZZ Top entre cançó i cançó dels Beatles, Led Zeppelin, Marc Bolan i altres coses, sense cap tipus de vergonya. M’encantaven els seus videoclips.
Als nou anys, la meva àvia em va deixar de portar Mortadelos i em va comprar els Marvel Team-Up #123 (Spider-Man & Daredevil vs. Solaar) i el #124 (Spider-Man & The Beast vs Dr. Power). Encara dura la febre.
Al voltant dels 10 anys, la febre rolera es va disparar i les partides de Dungeons & Dragons es succeïen entre manuals traduïts a màquina d’escriure Olivetti (no existia versió en castellà) i daus de colors de 20 cares.
Comprava els mangas de Masamune Shirow en versió original als salons del còmic al Born.
Vaig tenir un Chewacca i un soldat imperial.
Tinc totes les temporades de X-Files, Lost, Futurama, Buffy, L’Escurçó Negre y Monty Python Flying Circus, entre moltes altres. Les veig en versió original.
He vist seguides les tres parts del Senyor Dels Anells en versió director’s cut.
Tinc diverses samarretes de Flash, Superman, Green Lantern, Thor… i alguna figureta.

Ser freaky (o friki) és cool. Ha deixat de ser cosa de marginats o albóndigas en remojo. Gent tan diversa com Quentin Tarantino, Nicolas Cage, Salman Rushdie, els de Gomaespuma, Kevin Smith, Rivers Cuomo, Paul McCartney, Elvis Costello, Paul Auster, Conan o’Brien, Peter Jackson, Josh Whedon o Santiago Segura passegen les seves aficions de subcultura allà per on van.

Del col.lectiu minoritari dels 80 a les masses anònimes dels 90 a la normalització actual, a la què crec ha ajudat molt personatges com els abans citats, han mutat aquest fenomen dels racons més foscos i reprimits de les habitacions empaperades de pòsters a grans esdeveniments de pel.lícules taquilleres i salons de còmic on intel.lectuals de diferents rams reflexionen sobre noves disciplines artístiques, abans defenestrades, i ara alabades en perspectiva històrica. On hi ha assignatures universitàries i tesis doctorals sobre el feminisme de tercera generació de Buffy o el concepte super-home a Superman.

Ningú volia recordar què Andy Warhol tenia la seva propia línia de còmics. Ara els exposen.

Art Seqüencial

El còmic remunta. Fa uns anys què es comenta entre el mundillo. I es què ja no es mundillo. Hores per entrar al Saló del Còmic o el del Manga (aquest està impossible perquè hi van també les noies).

Les noies. Crec què és el gran secret d’aquesta remuntada. Això i la fi de l’era especuladora de principis dels ’90 (qui pagaria, avui en dia, mil dòlars per un número 1 del Spider-Man de McFarlane o del X-Men de Claremont/Lee?).
L’arribada del manga a europa (Katsuhiro Otomo, Toriyama, Shirow, Takahashi com abanderats) van aportar un fet diferencial culturalment parlant, i un canvi d’enfoc en continguts, arribant als més joves, als més adults (no només pel hentai… el què em costava a mi adquirir l’obra de Shirow a l’estranger quan aquí no es publicava ni Dragon Ball), sinó també al públic femení, què estava totalment ignorat.

Còmics anunciats al cine i TV. Diuen que El Saló podria tornar a la fira de Montjuïc. Fins i tot, els diaris més importants dels US, com el Washington Post, tenen secció de crítica comiquera.

Fa uns mesos què trobo nois i noies al metro, cada matí, amb el seu manga. Llegint. I entre tant Codi Da Vinci, Senyor dels Anells, Diaris de Bridget Jones i diaris gratuïts, és tot un plaer. L’altre dia, una noia llegia The Witching Hour de Chris Bachalo a la L1. Un noi Spider-man.
Avui, un trentanyer portava The League of the Extraordinary Men d’Alan moore. Jo, el meu uniforme de Superman. Ens hem mirat. Ens hem somrigut.

Homosexualitat? Potser. Complicitat? Po zi.