A les poques setmanes d’haver-me mudat a l’Eixample de Barcelona, una de les diferències que vaig notar, comparant aquest districte amb el Clot, és la quantitat de gent popular que et pots arribar a creuar pel carrer, just davant de casa, només pel fet de viure en un lloc cèntric. Hi ha qui constantment es relaciona amb famosos, faràndula, artistes, polítics i esportistes però, quan la vida social i diària es compon de persones humanes i anònimes, és una situació que crida l’atenció, ja sigui simplement per aquell primer impuls inconscient de no saber situar la persona i el lloc i tenir aquella sensació d’haver d’anar a saludar o fer el conseqüent moviment de celles (ei!).
Així, en uns pocs dies em vaig creuar unes quantes vegades amb els components de Manel, la Concha Velsaco (qui vaig confondre amb la Lina Morgan al piular-ho per Twitter), Àlex Gorina, Jaume Sisa, Víctor Amela, Gianluca Basile, Enric Casasses i altres. Tot molt variat.
Hi ha qui valora i creu que dóna certa classe el fet de tractar amb els anomenats “famosos” (gent amb projecció social, televisiva, artística, esportiva, etc.). Jo, a partir d’avui, valoro el fet de que Google Maps ha immortalitzat a la meva anciana àvia fent els seus passejos matinals per la balconada de casa seva.
A que vosaltres no coneixeu ningú a Google Maps?
Tinc la teoria de que somiem amb les primeres localitzacions de les nostres vides. La primera casa. La primera escola. La primera oficina. Aquesta nit he somiat que trucaven al timbre de la porta i quan he mirat per la reixeta, tres homes amenaçadors intentaven tirar la porta a baix de forma violenta mentre jo l’aguantava com podia.
El fet de que el primer somni que he tingut ambientat en el pis nou des de que ens vam mudar hagi estat un malson (les cares dels tres desconeguts m’han terroritzat* degut a la visió estil ull de peix que donava la nostra enorme reixeta) no treu que hagi pensat, a posteriori, que per fi dec sentir aquest lloc com casa meva. Que ja no és un nou ambient. És una llar.

He de dir que aquest malson és molt sílvic.
* m’han fet cagar de por
Ha costat però per fi els nostres cd’s han col·lisionat a la paret (no contra la paret) i han quedat semi-fusionats. A la música clàssica li ha tocat la llitera inferior i la resta viu ara als prestatges superiors, amb barreges espectaculars com Massive Attack a prop de Sopa de Cabra, Albert Pla després d’Oasis i el Robbie Williams ben apartat de l’Adam Green. Unes caixes especials* guarden per sempre a l’habitació dels mals endreços les nostres filies passades (Prince o Gossos) o les vergonyes que no entenem què fan a casa (Mark Owen).

* de sabates
Sembla ser que mai viuré alt com un àtic per veure la gent petita des de la finestra i imaginar que els insectes no podran entrar si deixo el balcó obert durant l’estiu degut a la pressió atmosfèrica. El meu antic pis era un primer. El pis dels meus pares era un tercer com és el meu actual. Quan anava a jugar a casa dels meus amics, més que les joguines que jo no tenia, m’atreia sortir als seus balcons. Tothom vivia molt alt. Cinquens. Setens. Desens. I després el Ferran en un vuitè amb un balcó enorme i la Reich que té una finestra molt petita però es un onzè. I sembla ser que les famílies acaben empeses a cases unifamiliars amb jardinet i plaça de garatge. Tampoc són altes.

El sou és el limit. No. El tercer és el límit.
El fet de que s’anunciï que demà els rodalies faran horaris de festiu és la mostra inequívoca de que alguna cosa no funciona en aquest país. Aquesta setmana dec tenir un període masculí en el que qualsevol cosa em cabreja i estic d’un humor que només em dedicaria a fer llistes de les coses que no m’agraden del món i que odio en general i les aniria recitant pels carrers. Mode pitufo gruñón.
Sobre llistes, una antiga companya de classe dels temps de l’institut em va descobrir el meravellós món de les llistes en cas d’indecisió. Aquesta disciplina va ser molt útil recentment, durant els mesos ens els que vam buscar pis. Fèiem la visita de rigor i, al sortir, anàvem a fer un cafè, obríem una Moleskine molt tronada i escrivíem el nom del carrer, una línia vertical que separava dues columnes, “sí” i “no” i allà valoràvem el que havíem vist fins a arribar a una nota final. Malauradament, no fèiem servir uns paràmetres de valoració gaire justos. Per exemple, la mida i estil de les sabates del venedor de la immobiliària ens acostumava a influir negativament.

Tristament, aquella antiga companya de classe només feia servir les llistes a l’hora de decidir els pros i els contres de fer campana.
Més Posts —