'La capçalera és per fer bonic'.

Y Este Lugar Y Ellos Malditos Sean

No em considero una persona desconfiada. El paradigma d’una persona desconfiada per naturalesa és mirar enrere quan s’està davant les vies del tren o el metro, per si un desconegut t’empeny just quan el comboi s’aproxima. És qüestionar amb la mirada quan, davant un fruit exòtic, et diuen “es menja amb pell”. És dir en veu alta, durant el segon capítol de la primera temporada de Lost, “aquests guionistes improvisen”. Prefereixo contemplar la vida sota la premissa “todo el mundo es bien”. Però, ara que tot apunta a que nous veïns estan a punt d’instal·lar-se en un dels pisos lliures del nostre edifici, el primer que he pensat en veure les finestres obertes, els nous mobles a dins i olorar el perfum a pintura blanca, és: “seran sorollosos i antipàtics?”.

Així acaba la setmana. Deixant pel terra els meus valors sobre la confiança i el benefici del dubte cap al proïsme. Què serà lo pròxim? Anar al concert d’aquesta nit de Love of Lesbian pensant “segur que són una merda en directe”?

Hi ha 8 comentaris. Veure els detalls del post.

Perfect

Per raons que ara no venen al cas, és possible que un dia d’aquests accedim al pis que hi ha sobre el que vivim actualment. Està buit i en oferta de lloguer i volem tafanejar.
Entrar a un pis que és com el teu però no és el teu produeix una sensació estranya. Recordo dos amics de bàsica que vivien en el mateix bloc que jo. La distribució de les seves llars era exactament la mateixa que la del pis dels meus pares però les decisions a l’hora d’equipar-lo el convertien en un lloc completament diferent però familiar a l’hora. Els nostres pares dormien a la mateixa habitació. Els nostres germans també. Fins i tot, diversos mobles estaven col·locats en la mateixa posició, com si poguessis superposar els tres pisos i dedicar-te a buscar les diferències.
Entrar en el pis que tenim per sobre dels nostres caps serà lo més a prop que estarem mai de visitar un món paral·lel on tot semblaria igual a la nostra realitat quotidiana però no ho seria. On la naturalesa de les coses i minúsculs esdeveniments quotidians haurien modificat el teixit de la realitat i posar-nos inconscientment en situacions alternatives.

I aquesta sensació no la va inventar ni Lost ni Fringe ni els “What if…?” de Marvel ni els Flash dels Dos Mons. Ni tan sols la mecànica quàntica. Però estan al nostre abast cada dia, en aquells adosados que apunten ben alt, cada mati, per sobre dels arbres.

Hi ha 3 comentaris. Veure els detalls del post.

El Mapa

A les poques setmanes d’haver-me mudat a l’Eixample de Barcelona, una de les diferències que vaig notar, comparant aquest districte amb el Clot, és la quantitat de gent popular que et pots arribar a creuar pel carrer, just davant de casa, només pel fet de viure en un lloc cèntric. Hi ha qui constantment es relaciona amb famosos, faràndula, artistes, polítics i esportistes però, quan la vida social i diària es compon de persones humanes i anònimes, és una situació que crida l’atenció, ja sigui simplement per aquell primer impuls inconscient de no saber situar la persona i el lloc i tenir aquella sensació d’haver d’anar a saludar o fer el conseqüent moviment de celles (ei!).
Així, en uns pocs dies em vaig creuar unes quantes vegades amb els components de Manel, la Concha Velsaco (qui vaig confondre amb la Lina Morgan al piular-ho per Twitter), Àlex Gorina, Jaume Sisa, Víctor Amela, Gianluca Basile, Enric Casasses i altres. Tot molt variat.
Hi ha qui valora i creu que dóna certa classe el fet de tractar amb els anomenats “famosos” (gent amb projecció social, televisiva, artística, esportiva, etc.). Jo, a partir d’avui, valoro el fet de que Google Maps ha immortalitzat a la meva anciana àvia fent els seus passejos matinals per la balconada de casa seva.

A que vosaltres no coneixeu ningú a Google Maps?

Hi ha 5 comentaris. Veure els detalls del post.

Fly Yellow Moon

Tinc la teoria de que somiem amb les primeres localitzacions de les nostres vides. La primera casa. La primera escola. La primera oficina. Aquesta nit he somiat que trucaven al timbre de la porta i quan he mirat per la reixeta, tres homes amenaçadors intentaven tirar la porta a baix de forma violenta mentre jo l’aguantava com podia.
El fet de que el primer somni que he tingut ambientat en el pis nou des de que ens vam mudar hagi estat un malson (les cares dels tres desconeguts m’han terroritzat* degut a la visió estil ull de peix que donava la nostra enorme reixeta) no treu que hagi pensat, a posteriori, que per fi dec sentir aquest lloc com casa meva. Que ja no és un nou ambient. És una llar.

He de dir que aquest malson és molt sílvic.

* m’han fet cagar de por

Hi ha 4 comentaris. Veure els detalls del post.

Soviet Kitsch

Ha costat però per fi els nostres cd’s han col·lisionat a la paret (no contra la paret) i han quedat semi-fusionats. A la música clàssica li ha tocat la llitera inferior i la resta viu ara als prestatges superiors, amb barreges espectaculars com Massive Attack a prop de Sopa de Cabra, Albert Pla després d’Oasis i el Robbie Williams ben apartat de l’Adam Green. Unes caixes especials* guarden per sempre a l’habitació dels mals endreços les nostres filies passades (Prince o Gossos) o les vergonyes que no entenem què fan a casa (Mark Owen).

* de sabates

Hi ha 21 comentaris. Veure els detalls del post.

« Posts anteriors